No és just que una vegada més la interpretació de les lleis faça que acabe pagant els plats trencats la part més dèbil. Els treballadors de RTVV no som els culpables de la mala gestió econòmica i política del PP des del principi fins al final
El nom d’Eleuterio Sánchez Rodríguez, El Lute, és conegut per tots els que provenim dels temps de l’EGB i la UHF com un dels protagonistes d’una època on la informació que ens arribava no era saturada, més bé es mantenia baixa en greixos. En 1965, El Lute va ser condemnat a 2 anys i tres dies de presó pel robatori de tres gallines d’acord a les lleis d’aquell moment. Després de varies fugues i una vida relacionada amb la delinqüència va passar llargues estades entre reixes fins que va decidir estudiar dret i contar la seua història en diversos llibres, el primer d’ells Camina o revienta, que serviren d’argument a les dos pel.lícules als anys 80 sobre la seua vida protagonitzades per Imanol Arias.
Moltes coses han canviat des dels temps aquella Espanya franquista i altres no. En 2006 El Lute va ser detingut novament, en esta ocasió acusat per la seua parella de maltractaments encara que després un tribunal va declarar falsa l’acusació i el va absoldre. Ara en 2017 l’Audiència Nacional ha dit que l’ERO d’extinció de RTVV “s’ajusta a dret” en una sentència de 90 pàgines. El dret, entés com l’aplicació processal de les lleis, i la justícia, com l’equilibri de la raó, són un parella de paraules complementàries però que no sempre van unides, com passa en el present cas. No és la meua intenció, ni em pertoca per suposat, qüestionar les raons jurídiques d’una sentència judicial que, per altra banda, es basa evidentment en l’aplicació de les lleis. A pesar del meu desconeixement processal, no obstant, sí vaig entendre després d’escoltar íntegrament tota la vista oral en la “sala social” de l’Audiència Nacional que els arguments esgrimits per les parts justificaven l’opció de “l’ajustat a dret”, de la mateixa manera que també aportaven fets per justificar les altres dos opcions de la improcedència o la nulitat. La decisió dels magistrats sens dubte té unes raons ben expressades d’acord a les normes, però la justícia és un altra cosa.
No és just que una vegada més la interpretació de les lleis faça que acabe pagant els plats trencats la part més dèbil. Els treballadors de RTVV no som els culpables de la mala gestió econòmica i política del PP des del principi fins al final, que va culminar el seu nefast mandat ordenant un tancament per decret. Ara la sentència, si el Tribunal Suprem on ha recurrit CGT no diu un altra cosa, dóna per bona aquella llei urgent feta ad hoc per l’ocasió. Perquè després d’un ERO mal fet, que tardaren dos anys en confeccionar, Alberto Fabra va forçar el tancament de RTVV per a evitar complir la sentència del TSJCV de 2013, que considerava nul aquell primer ERO.
Ara els populars, amb la sentència davall del braç, diuen que alguna cosa hauran fet bé en el tema, en un exercici més de cinisme i diversió d’una dramàtica realitat causada per ells, davant la indignació de l’actual Consell que ha de lidiar amb l’herència rebuda. El govern d’ara veu com la decisió judicial aplana el camí per avançar en l’obertura d’un nou Canal 9, un procés que segons diu l’Audiència Nacional no és una “successió empresarial”, per tant el que posarà en marxa la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació suposadament no tindrà les mateixes funcions d’una radiotelevisió pública en valencià, ni emprarà els recursos de l’antic mitjà, com asseguraren els advocats de la Generalitat en el juí. L’actual gestió del tema de RTVV per part del “binòmic Botànic” de Ximo Puig i Monica Oltra, assistit en la banda per Podemos, podria fer malauradament bo, en part, un argument clàssic de les tertúlies de la barra de bar més ranci, el de “tots els polítics són iguals”, que es repeteix com a recurs en les exhaustes discussions sobre “la crisi actual”. Evidentment no tots els polítics són iguals, de la mateixa manera que tampoc ho són els jutges i magistrats, els sindicats, ni ho som els periodistes, ni els treballadors de RTVV, cadascú té personalitat i vida pròpia, això sí, alguns més que altres. No obstant, les responsabilitats de govern sembla que porten adjuntes un virus que fa oblidar algunes promeses electorals (exceptuant a Donald Trump), certs escrúpols ideològics i el respecte als drets dels treballadors (morals o reals), sempre en nom del suposat “bé comú”. Els governs, segons els principis fundacionals de l’estat del benestar ara ja en desús, haurien d’ajudar als més desfavorits per a tractar d’equilibrar les desigualtats d’un sistema cada vegada més injust i amb major acumulació de riquesa en poques mans, -el que ara s’anomena “rescatar persones”-, i no a l’inrevés. Personalment imagine, salvant les distàncies i el moment, com es sentiria un jueu que era pogut fugir dels camps d’extermini d’Auschwitz en direcció a la terra promesa d’Israel i era caigut en els dominis del Mufti de Jerusalem.
Hui robar gallines continua estan sancionat per les lleis, com és lògic amb castics inferiors als que s’imposaven als anys 60 espanyols, però ningú pot perseguir judicialment als responsables polítics de la desfeta patrimonial de RTVV i la decisió del seu tancament. I mentre Alberto Fabra reposa en un escó senatorial, els ex-treballadors paguem “d’acord a dret” per la seua desastrosa gestió i la dels seus companys de partit. Com deia El Lute, cal continuar caminant per a no rebentar.