El 2019 al girar el cantó, una tercera onada recessiva?

Aquesta setmana que acabem, l´última sencera de l’any 2018, ens deixa la notícia que AcerlorMittal aplicarà un expedient de regulació temporal d’ocupació a 1.624 treballadors de les seues plantes a l’estat espanyol. Entre aquestes plantes, hi trobem la situada al Port de Sagunt on es veuran afectats uns 350 treballadors. Un dels motius que l’empresa argumenta per tal de justificar la necessitat de les parades en la producció de les sues plantes espanyoles és la baixada de la demanda d’acer per part del sector de l’automoció.

Arribats a aquest punt cal que, enmig de les festes nadalenques, ens en recordem de la parada de 22 dies de la planta de la factoria Ford d’Almussafes que acabarà al gener de 2019. L’abans esmentada parada de la factoria, també ha causat reaccions en cadena atès que bona part dels seus proveïdors del parc industrial adossat a la factoria també han decidit aplicar els corresponents expedients de regulació d’ocupació (la majoria temporals, però ja hi ha algun de definitiu). I és que és normal que hi haja ajustos en el funcionament de les xarxes de valor (relacions entre empreses proveïdores i clients). És a dir, si el teu principal client para la producció i, per tant, tens molta menys demanda dels teus productes el més lògic és que tu també pares la producció. Perquè les empreses només produeixen quan tenen expectatives de vendre el que han produït. Lògic produir qualsevol bé o servei costa diners i si no tens expectatives de vendre’l i recuperar els costos de producció (com a mínim), el més intel·ligent és no produir.

Això que he escrit en els dos paràgrafs anteriors és només una descripció de fets, però cal interpretar-los com el que són. Són indicadors que l’economia està encarant en la tercera onada de la crisi que va començar l’estiu de 2007. Si eixa crisi que polítics i molts media ens anunciaven a “bombo y platillo” que ja havia acabat. Doncs NO, no ha acabat i no acabarà fins que resolguem tots aquell aspectes de sistema econòmic que ens dugueren a la crisi. Ara moltes persones es preguntaran, i quan esclatarà exactament? Sincerament el moment exacte no el se, cap economista el sap, però si que té tots els ingredients per pensar que la següent onada recessiva està prop.

En els articles que he anat escrivint al llarg de darrer any he intentat assenyalar de manera recurrent els aspectes, tant macro con micro, que més neguit em produïen. No vaig a tornar ara a nomenar-los tots, no tindria sentit, però si que trobe convenient recordar els més importants al meu entendre. Tinguen vostès en compte que estem vivint successives onades recessives d’una crisi global que a l’estat espanyol tenen conseqüències devastadores perquè des del punt de vista econòmic i polític hi ha moltes anomalies i molt antigues sense resoldre.

El primer que hem de tenir en ment és el fet que si durant els anys 2012 i 2013 l’estat espanyol no va fer fallida va ser gràcies a les operacions extraordinàries de compra de de deute dutes a terme pel Banc Central Europeu (BCE). Així el BCE va aconseguir fer baixar la prima de risc del Reino de España, eixa famosa frase del Sr. Draghi de juliol de 2012 (‘The ECB will do whatever it takes to save the Euro’) es va traduir en compres massives de deute espanyol. I tota aquesta moguda recorden que va començar amb uns bancs privats i caixes d’estalvis polititzades que prestaren de manera irresponsable unflant una bombolla creditícia i immobiliària que acabà esclatant, com totes les bombolles. Ara mateix sembla que molts volen tornar a eixa situació, “el cielo està enladrillado, ¿quién lo desenladrillará?”.

El segon punt a assenyalar és com s’ha produït la recuperació del consum. Aquesta no ha vingut precedida de un increment generalitzat de la renda disponible en amples capes de la població, si no que ha vingut del creixement desmesurat dels crèdits al consum (d’aquest punt en parlava al meu article del 23 de desembre de 2018). No es pot créixer a crèdit ad aeternum, de fet el crèdit hauria de ser l’excepció i no la norma...però ja es sap que no hi ha pitjor cec que el qui no vol veure, i ara jo afegiria o el que només veu banderes...

Si sumem els dos punts anteriors tenim una economia, l’espanyola, en la que tant el sector públic com el privat es troben a hores d’ara endeutats fins les celles i més enllà. Aquest és el pitjor dels escenaris per encarar una tercera onada recessiva. O això semblava fins fa poc.

Però “no se vayan todavía que aún hay más”; per si fora poc ara l’extrema dreta governarà una autonomia, l’andalusa, que vol eliminar. Els seus arguments des del punt de vista objectiu NO es sostenen per cap lloc, a mode d’exemple Alemanya és un estat federal mentre que França és un estat fortament centralitzat i uniformitzat. On hi ha millor nivell de vida? Quin té el teixit empresarial més potent d’Europa i dels més potents del món? A quin els agradaria semblar-se? Jo NO tinc dubtes, entre el descentralitzat model alemany i el centralitzat francès em quede amb l’alemany. Però, malauradament, sembla que molta gent està en un punt en el que el que menys l’importa són les raons objectives. Se’n diu percepció selectiva, veure només el que vols veure i creure’t només aquells arguments dels que prèviament ja estaves convençut.

En resum, en un context en el que és altament probable que viscam un 2019 amb turbulències econòmiques a nivell global que ens haurien de fer augmentar la finezza i no perdre el nervis, em preocupa que hi haja moltes persones disposades a tornar als temps més foscos de la nostra història recent.