El bosc del segle XXII

Els dramàtics efectes dels incendis a Portugal, siguen intencionats o no, recorden el gran poder destructiu del foc, i els resultats que poden causar unes condicions ambientals propicies, unides a la mala gestió de la crisi i la falta de prevenció per part de les autoritats suposadament competents. Evidentment les víctimes mortals són sempre la pitjor conseqüència i, en el present cas, 64 morts i 62 ferits són xifres realment escandaloses en ple segle XXI, amb uns antecedents que feien preveure alguna cosa semblant davant la històrica gestió forestal portuguesa. Un dels motius de context és la superpoblació d’eucaliptus, que és l’origen de greus problemes ambientals a terres portugueses i també a Galicia, a causa de l’excessiva quantitat d’aigua que consumeixen a més de la desordenació del territori i la desaparició de la vegetació autòctona que provoquen les plantacions “indiscriminades” d’estos arbres. Una situació que denuncien des de fa dècades ecologistes i tècnics, com vaig poder comprovar personalment prop de Coïmbra en 1999 i va quedar reflectit en un reportatge del programa Medi Ambient de RTVV, que estaca dedicat a la reintroducció de gall canyar procedent de territori valencià en marjals portugueses. En l’actualitat el 26% de la superfície forestal de Portugal està formada per eucaliptus, amb un total de 647.000 exemplars. A Espanya són 760.000, segons dades de Greenpeace. La major part dels eucaliptus pertanyen a espècies importades, de ràpid creixement, per a subministrar matèria prima barata a la indústria del paper i la fusta. En febrer el govern portugués va anunciar una reforma de la llei forestal que preveu, entre altres coses, la congelació de plantacions d’eucaliptus, que cada any ajuden a propagar els incendis.

A banda de les peculiaritats organitzatives del país veí, existeix un altre factor decisiu que afecta la vesant atlàntica de la península , també la franja mediterrània i, en definitiva, a tot el món. El canvi climàtic agreuja els efectes dels incendis, com explica un informe l’elaborat pel CEAM (Centre d’Estudis Ambientals del Mediterrani) del qual ja hem parlat en un reportatge de la revista Plaza. En ell l’investigador Jose Antonio Alloza explica que la Comunitat Valenciana és el lloc d’Espanya on major quantitat de megaincendis es produeixen des que es tenen registres. Evidentment el que ha passat a Portugal pot reproduir-se a la geografia valenciana o a qualsevol altra zona que la conca mediterrània si s’uneixen factors meteorològics extrems, amb sequeres intenses, elevades temperatures i els vents apropiats. Esta mateixa setmana, la consellera de Medi Ambient, Elena Cebrián, reconeixia que el risc de grans incendis és molt alt durant tot l’any. La millor manera d’evitar el foc és la prevenció sobre el terreny a la qual la Generalitat destina 19 milions d’euros, una xifra que reconeix insuficient la mateixa consellera sempre recordant les retallades dels últims anys.

Joan Fuster i la muntanya mediterrània

“Solem dir que el Mediterrani és una geografia a la mesura de l’home” va deixar escrit Joan Fuster que tenia frases per a tot, i a qui ara recordem en el 25 aniversari de la seua mort. De fet la muntanya mediterrània ha sigut modificada pels humans d’acord amb els seus interessos,  i ara és pràcticament un jardí mal cuidat. A causa de les plantacions massives dels dels anys 70 està superpoblada de pins,  amb densitats excessives d’un arbre omnipresent al nostre territori en detriment d’altra vegetació autòctona. El despoblament rural de les zones d’interior ha contribuït a que la massa forestal recupere ràpidament el seu espai, que abans ocupava la ramaderia o l’explotació de les carboneres. El creixement  desbordant de la vegetació ofereix un “combustible afegit” quan es resseca durant l’estiu, que ha començat el 21 de juny segons el calendari però que ja fa setmanes que ha arribat oficiosament.

Tractar de restablir l’equilibri a la muntanya mediterrània era l’objectiu d’un projecte singular anomenat “El Bosc del Segle XXII”, una estratègia silvícola que tenia com objectiu eliminar arbres dèbils o malalts per a deixar espai als més forts i resistents. De la mateixa manera es prioritzaven les espècies autòctones que abans de la dominació del pi s’estenien entre els carrascars. L’ojectiu era recuperar l’aspecte sa de la massa forestal sense superpoblacions ni hiperdensitats, perquè els arbres pogueren créixer adequadament sense competir entre ells i, en cas d’incendi, reduir la facilitat de propagació de les flames. Un projecte a llarg plaç que volia reconstruir el paisatge mediterrani del passat, amb l’objectiu posat en el segle XXII. El pla, coordinat pel tècnic de la Generalitat Guillermo Casanova, va ser abandonat a finals de la primera dècada del 2000, però com ell m’assegurava fa poc en les zones on es va aplicar el sistema, com el Parc Natural del Montgó a Dénia, la regeneració de la vegetació ha sigut més ràpida després d’un incendi. El model va ser ideat de manera pionera per la biòloga Marisa Mesón i l’enginyer forestal José Manuel Montoya, i l’aplicaren per primera vegada en 1997 a les muntanyes del sud d’Alacant. A pesar de que el projecte ha caigut en l’oblit, els arbres beneficiats per aquella actuació segueixen creixent.

L’ús cultural del foc 

El foc forma part de la tradició cultural mediterrània, però no només per les fogueres de Sant Joan o les falles, també per l’ús com a recurs agrícola. La crema de restes de collites o d’arbrat és un sistema tradicional, barat i ràpid per desfer-se dels residus al camp que pot resultar molt perillós, si no es respecten les mesures adequades. En 2015, el 76,88% de les hectàrees forestals cremades ho foren a causa de negligències relacionades amb eixa pràctica, com recordava la directora general de Prevenció d’Incendis Forestals, Delia Álvarez. El major incendi recent al territori valencià es va originar a La Vall D’Ebo per la crema d’unes restes de cultius, en un dia on les autoritats havien decretat el nivell 3 d’alerta. El foc va cremar un total 1715 hectàrees, i també va afectar els termes de Pego, La Vall de Gallinera i l’Atzúbia. La Generalitat estudia prohibir per a sempre i en qualsevol escenari eixes “cremes culturals”, però primer calen recursos per a oferir alternatives que puguen permetre retirar per altres sistemes eixos residus i poder reaprofitar-los per exemple com a biomassa, amb un rendibilitat encara per determinar. 

En qualsevol cas el foc sempre ha format part del paisatge mediterrani, que després de les flames es regenera amb força si no crema sobre cremat, i el terreny pateix ja prèviament els efectes de l’erosió i la desertització, ara afavorits pel canvi climàtic. En el cas de Portugal una tronada amb aparell elèctric ha desencadenat tota una catàstrofe nacional, amb un balanç provisional de més de 40.000 hectàrees cremades. La natura seguirà el seu curs i s’adaptarà al que vinga, siga bo o roïn per a l’espècie humana, però ningú pot recuperar la pèrdua de les víctimes mortals de l’incendi ni eliminar el dolor de les seues famílies.