El conflicte (també) nominal de la València marítima

VALÈNCIA. Una de les afirmacions més perverses de Rita Barberà per a justificar la prolongació de Blasco Ibáñez és que la idea estava inspirada en l’anhel històric dels valentins per fer una gran avinguda que uniria la ciutat amb la mar. En primer lloc el projecte més antic és el del “paseo de Valencia al Cabañal” (no a la mar), segons projecte de Messeguer (1895) i traçat de Cortina (1899). Existixen altres plànols posteriors on s’indica que el passeig és de “Valencia al mar” però això no vol dir que haguera de travessar el poble fins a la vora amb un exèrcit de bulldozers. En un temps en que un mantell d’hortes s’estenia entre el centre i la frontera marítima, unir València amb la mar no era, lògicament, literal. Per últim, repetir en el segle XXI que cal unir València amb la mar, com una letania, partix de la premisa de que el Cabanyal i la seua platja no són València. El subconscient de Rita revelava que, de fet, El Cabanyal no ha arribat a ser mai concebut com una part més de la ciutat, des que fon annexionat en 1897. Els planys i les reivindicacions són constants des del XIX fins als nostres dies. El desgovern també. Hui els veïns estan marcats a foc per tres dècades de lluita.

Panoràmica d’un conflicte demolidor

En 1988 l’Ajuntament de Ricard Pérez Casado aprova un PGOU que deixa oberta la possibilitat de prolongar Blasco Ibáñez a través del cor del Cabanyal. En el cantó dels carrers Marí Sirera i Martí Grajales, al costat del Mercat, fa temps que el primer mural contra la prolongació dóna la benvinguda a veïns i visitants. Frederic Feases, de l’associació Poble Nou de la Mar, impulsa també les primeres assamblees de col·lectius locals per a plantar cara als especuladors.

Poc després un vell i conegut constructor amb despatx en el carrer Colom anava a temptar obertament a aquells primers opositors: oferí un local en la futura avinguda a cada associació que reconsiderara la seua posició. Així de palermitana era la València dels 80. I és que convertir el Cabanyal en un àrea residencial per a les classes altes de la ciutat era (i és) un negoci immobiliari només comparable a l’especulació amb els solars que quedaren alliberats per l’enderroc de les muralles del cap i casal en 1865. L’oferta del promotor va tocar ferro. La fermesa veïnal contra la prolongació era quasi unànim. Molta gent, però, anà perdent la paciència i l’esperança.

Anaven a passar 10 anys entre el PGOU i l’aprovació municipal en 1998 de l’avantprojecte per a dur avant la prolongació, amb els vots a favor del PP en solitari. Un bronzejat Zaplana, nou president, feia la cobertura des d’una Generalitat que en 1993 (encara presidida per Lerma) havia protegit el conjunt del “Cabanyal-Canyamelar”. Però el PP optava, obertament i amb totes les conseqüències, pel camí de la prevaricació. És este el moment en que Salvem el Cabanyal organitza la resistència veïnal contra l’assolament de més de 1600 vivendes i 600 edificis, molts d’ells d’enorme valor patrimonial. La història dels 18 anys que trascorregueren fins les últimes eleccions municipals és coneguda i les conseqüències estan a la vista de tots, amb un senzill passeig per la “zona zero”.

La potència del topònim Cabanyal

L’èxit de la resistència durant tres dècades –que ha evitat, com a mínim, la irreversibilitat de la situació– ha radicat en l’exportació del conflicte, des de la vessant humana, però també patrimonial. És evident que els veïns són més importants que les fronteres, però el principal altaveu del conflicte en l’exterior ha sigut l’amenaça per a un patrimoni moderniste únic en el món. Per una altra banda, aconseguir que els focus allumenaren un procés tan tèrbol va atemorir als seus impulsors que, a poc a poc, han anat retirant-se fins a deixar a Barberà a soles amb la seua obsessió malaltussa.

De calbot, el Cabanyal ha passat de ser un topònim cèlebre, que ja ho era, a convertir-se en una marca arrossegadora que amenaça la toponímia adjacent. La situació no és nova. De fet, a pesar de la força històrica del nom i de l’orgull atàvic dels cabanyalers, molts valentins continuen confonent la geografia de la València marítima. Ordenem una miqueta mapes i plànols.

Tramvia a la Malva-rosa

No hi ha que desestimar el poder de la literatura. Manuel Vicent posà la Malva-rosa en el mapa amb un tramvia i la seua novel·la.  Durant tot el segle XX molts veïns de València havien confós la part pel tot i li deien a la frontera marítima el nom del barri que fundà el botànic Jean Felix Robillard en el segle XIX. El francés aterrà un aiguamoll ancestral per a instal·lar sobre la terra fèrtil les plantacions de malva-roses (“pelargonium capitatum”) i una fecunda indústria perfumera. El tramvia tingué molt a vore amb la confusió nominal perquè el trajecte acabava, com hui els autobusos, en la Malva-rosa i esta era la destinació que indicava el cartellot, junt al número de línia. Per a molts valentins, al remat, anar a la platja –en tramvia o en bus– era anar a la Malva-rosa, independentment de que fóra eixa, la del Cabanyal o la de Les Arenes. Per extensió, encara hui massa gent suggerix anar a menjar arròs a la Malva-rosa, quan en realitat vol anar al passeig de Neptú, al costat del port. 

Per si no està clar: la Malva-rosa no és tota la platja de València; només la que queda entre la Patacona i el Cabanyal. La Malva-rosa (i la seua platja) va, de sud a nord, des de la séquia de la Cadena, per on passava el popular trenet i hui el tramvia i l’avinguda dels Tarongers fins la séquia de Vera, límit dels municipis de València i Alboraia. Més enllà és la Patacona, on a finals del XIX no hi havia més que alguna caserna de “carabineros” per a controlar el contraban. O intentar-ho.

El Grau de Jaume I

La València marítima va nàixer en el Grau, just al costat d’on desaiguava el Túria antigament. Hi ha referències d’alfondencs en els temps pre-jaumins per a emmagatzenar mercaderies, vigilades per destacaments àrabs. Jaume I va vore clara la importància de tindre un ferri control militar sobre l’accés per mar a València. Per això va fundar el Grau. Si els seus estrategues militars entengueren que havia de ser el punt de partida per a la conquista, calia fortificar-lo, per a que no tornara a passar. Així nasqué el Grau amurallat, amb el baluard, les Drassanes i l’església de Santa Maria del Mar. És l’orige de tot. Per això és normal que fins fa ben poc el Grau englobara també els seus ravals i que tots els habitants foren “graueros”. 

S’han buscat fòrmules de consens que inclogueren a tots i no destorbaren a ningú. Amb escàs èxit. “Poblats Marítims” no triomfa perque ‘poblat’ sona despectiu. “Marítim” és, per exemple, l’opció triada per l’escriptor i investigador Ximo Díez per a titolar les seues cròniques, però tampoc cala perquè és massa genèric, com “Poble Nou”.

El Cabanyal de Blasco Ibáñez. I el Canyamelar...

Flor de Mayo (1895) és la gran novel·la del Cabanyal. De vocació universal, aproxima el lector al caràcter i la idiosincràcia d’aquell poble de pescadors on la proximitat quotidiana de la fam i la tragèdia posa al descobert misèries i grandees humanes. Blasco, al llarg la novel·la, entén per Cabanyal tot l’antic  Poble Nou de la Mar, inclòs el Canyamelar, com havia percebut que ho entenien també els veïns. Hi han més casos: el fútbol arribà a València a través del port i el seu espai fundacional és la Platgeta, junt a les Arenes (el Canyamelar), però el club que va créixer allí i després es convirtiria en el Llevant FC, es deia FC Cabanyal. El Mercat del Cabanyal està en el Canyamelar, on fon traslladat en 1957 des de la seua ubicació original. Fa uns anys es rehabilitaren algunes naus de la fàbrica de cerveses El Águila, en el Canyamelar, per a albergar el Polideportiu del Cabanyal. O el gran referent gastronòmic del poble, que ha mantingut la flama de la gastronomia local des de 1836: casa Montaña, la famosíssima bodega del Cabanyal que està en el carrer major del Canyamelar. Etcètera. 

I no obstant, el Canyamelar existix. I tant. Paradoxalment la plaça de la Creu del Canyamelar està en el Cabanyal, just al començament dels seus carrers més antics, el de Sant Pere i el dels Àngels.

L’orige remot del Cabanyal i el Canyamelar

El Cabanyal fon un raval extramurs del Grau. Inicialment només eren algunes barraques i cabanyes on es guardaven les arts de pesca i on uns quants hòmens, amb les seues famílies, cuidaven les barques i els bous que les entraven a la mar. També hi havien barraques de llauradors, més a l’interior. L’erudit Antonio Sanchis Pallarés aportà la primera aparició documental del Cabanyal, en l’any 1422, quan es féu necessària la construcció d’un pont en el Grau, “en lo camí que va al Cabanyal” per a travessar la séquia del Riuet. A banda de datar l’orige del poble aclarix que en un orige el Cabanyal era la denominació de tot el territori que quedava al nord del Grau. El Riuet és l’actual límit del Grau i el Canyamelar que, llavors, no existia. De fet, documentalment no es coneix cap referència al topònim fins a 1769, quan es diu que es vol instal·lar un forn en el “territori dels canyamelars”. La producció del canyamel pareix que era modesta, per al consum com a llepolia per als xiquets. I el Canyamelar era el nom amb que els veïns es referien a l’àrea del Cabanyal on estaven estos cultius.

Un poble divers i la unió que fa la força

Cap al nord passà alguna cosa semblant amb el Cap de França, nom per a referir-se a les casetes de pescadors que hi havien més enllà de la séquia dels Àngels. Amb la xamarrusqueria habitual dels nadius aquelles cases eren el cap (el començament) de França ja que estaven al final del poble cap al nord. Més tard, a mitjans del s. XIX s’instal·laria un poc més al nord el francés Robillard i el topònim va consolidar el seu significat. I l’antic Poble Nou té més barris: els Blocs-Platja, el Clot o Llemosí-Remonta on els veïns es reclamen també com a cabanyalers, com tots els habitants del Cap de França i la gran majoria dels del Canyamelar.

No fa tant que els llargs carrers paral·lels a la mar del poble canviaven de nom segons estigueren en el Canyamelar (entre Francesc Cubells i Mediterrani), el Cabanyal (fins a Pintor Ferrandis) o el Cap de França, que oficialment no és “un barri de la ciutat”. Els dos primers sí ho són, units per un guionet i adequada la realitat administrativa a allò que històricament han sigut: un únic poble. La creixent puixança del topònim Cabanyal ha generat rezel perque ha minvat l’ús de la denominació Canyamelar. No ho és menys cert que la seua singularitat en este moment té molt més a vore amb un nivell de conservació i de qualitat de vida més òptim que el del Cabanyal estricte que amb qüestions estrictament identitàries.

No debades, el Cabanyal-Canyamelar formà un sol municipi mentres fon independent, estretament vinculat amb la Vila-Nova del Grau. A pesar de les ferides patides al llarg dels anys, els dos compartixen tradicions, costums i la festa major de la Setmana Santa. I sobretot el repte de futur, junt a la Malva-rosa i Natzaret, de saber-se fer escoltar des de la perifèria litoral de la ciutat, de bastir un futur digne per als veïns.

El Cabanyal, amb la seua potència mediàtica, serà el referent nominal del poble de cara a l’exterior, com ha succeït històricament. Dins cadascú sap i ha de seguir sabent on viu i d’on és. L’amenaça de la desaparició del Canyamelar (que ningú desitja) pareix una exageració especialment desmesurada si tenim en compte el context d’uns veïns que s’enfronten, des de fa dècades, a la destrucció programada del conjunt del poble. Des del cel l’impacte de 24 anys de govern del PP i d’un segle de deixadea municipal ha sigut demolidor, com una bomba que haguera assolat tota l’àrea central del poble, la coneguda com a “zona zero”. El debat està obert, però en cap cas hauria de fer perdre de vista que Cabanyal, Canyamelar, Cap de França, Blocs-Platja, Llemosí, Remonta o el Clot han de construir junts, com sempre, un futur de dignitat per als seus veïns.