El Crist viatger que vingué de Beirut a València i d'ací al Cabanyal

VALÈNCIA. Just a l’altura del número 4 del carrer del Comte de Trénor, entre els ponts dels Serrans i el de la Trinitat, s’alça, sobre l’ampit del riu, un grup escultòric que recrea l’aplegada del Santíssim Crist del Salvador a este racó de la ciutat, espentat per les aigües embravides del Túria, entorn a l’any 1245, a penes conquistada la capital del nou regne cristià per Jaume I. El conjunt –amb el Crist alçat per Tomàs de Villanueva, arquebisbe de València entre 1544 i 1555, quan es va reedificar l’església del Salvador– està llaurat en pedra per Jesús Castelló i va ser inaugurat l’any 2001 amb l’ànim de restaurar, icònicament, el que féu l’escultor ontinyentí Juli Lleonard Capuz l’any 1688, que estava cobert en casalici i fon enderrocat durant la guerra “del Francés”, en 1809, i del qual només sobrevisqué la base triangular.

L’actual làpida recorda, en còpia fragmentària de la que existí, que “pels anys 1250” –segons Orellana i després Ortí– els veïns de l’actual barri de La Seu de València varen rebre, bocabadats, la imatge del Crist, procedent de l’altra vora del Mediterrani, des de Beirut, primer per mar i després remuntant el curs del riu Túria, a contracorrent, per a encallar en els llims de les vores, a penes traspassada la porta de la Trinitat i, segons l’erudit Cruïlles, amb un fanal en cada extrem dels braços de la creu. Dos llibres de J. Ballester (València, 1672) i de Josep Vicent Ortí (València, 1709) relaten els extraordinaris fets. El plànol de Tomàs Vicent Tosca localitza l’emplaçament del casalici en la València de 1704, un segle abans de l’enderroc, entre el desaparegut portal de la Trinitat i el dels Serrans.

El Crist, de tres metres d’altura i 300 quilos, es conserva hui en l’església del Salvador. Tallada en fusta de faig i policromada, fon restaurada i tornada al seu aspecte original l’any 2007. Conta la llegenda com el Crist del Salvador tingué un llarg i venturós pelegrinatge des del Líban fins al cap i casal valencià. A iniciativa del jueu Nicodem, qui segons el Nou Testament havia mantingut una densa conversa amb Jesucrist, es tallà la imatge que custodiaren primer els apòstols i després un seguit de deixebles fins aplegar a Beirut. Davant de la pressió musulmana els habitants cristians de la ciutat llançaren el Crist a la mar ans que fóra destruït, encomanant-lo als designis de les ones i la providència. I així fon com arribà a València.

El pintor Vicent Salvador Gómez (València 1637-1678) féu una recreació de l’escena del Crist encallat en el Túria, en llenç bocaport que estigué penjada en l’església del Salvador i que ha arribat als nostres dies gràcies a l’esbós de la col·lecció Orts-Bosch que es conserva en el Museu de Belles Arts. L’estampa de les muralles de la ciutat, amb els tres torrellons que existiren entre el casalici i les torres dels Serrans, al fons, és tan impactant com anacrònica respecte als fets representats, ja que les muralles medievals es construïren entre 1356 i 1370, un segle després de l’extraordinari succés.

El Crist del Salvador és el més antic del cap i casal, més que el Negret, el Crist del Grau, que també arribà pel riu, un 15 d’agost de l’any 1411, però deturant-se més prop de la mar i disputat, amb ferocitat, després de la troballa, pels veïnats de Russafa i de la Vila Nova del Grau. Tot i l’extraordinària llegenda que remunta l’orige del Crist del Salvador als temps del propi Jesucrist la imatge, amb la seua aparença tardorromànica, està datada pels especialistes en el segle XIII.

Una volta fon descobert i donades les pertinents veus d’alerta, la talla fon traslladada al casal dit del Cid, que estigué en els números 29 i 31 de l’actual carrer del Salvador, cantoner amb Comte de Trénor i molt proper als fets. La Seu havia de ser el lloc de cult del primer Crist aparegut en València després de la conquista jaumina, però succeïren fets miraculosos, indicis inequívocs, així interpretats per la jerarquia eclesial de l’època, de que el Crist volia morar per a sempre en l’ermita de Sant Jordi, que a penes uns anys abans era mesquita de cult musulmà. I allí continua. L’ermita canvià l’advocació de Sant Jordi pel Crist del Salvador, segons el pare Teixidor, en l’any 1245 –per tant la troballa seria d’eixe any o anterior– i es convertí en parròquia.

El Crist del Salvador conquistà el cor de milers de valentins que li anaven a retre gran devoció durant segles. Tanta que aplegà a ser considerat patró no oficial de la ciutat i fins i tot la Mare de Déu dels Desemparats, en eixir en processó pels carrers de València, tenia obligació de passar per davant de l’església del Salvador, com ens relata l’historiador i teòleg Joan Víctor Pascual. No obstant, des de la seua aparició a la vora del riu, el Crist va ser realment especial, sobretot, per als habitants del barri de Pescadors de València. No debades aquella imatge havia navegat el Mediterrani de punta a punta, en una travessia de 1800 milles nàutiques.

A un pas de l’església del Salvador, travessant l’Almoina, es trobava la desapareguda de Sant Tomàs. Feia cantó entre Avellanes i Cabillers i, com tantes altres, tenia una certa jurisdicció rural: els fidels del Cabanyal i del Canyamelar –i amb els anys, les esglésies dels Àngels i el Rosari– depenien de Sant Tomàs, de la mateixa forma que els de Benimaclet depenien de Sant Esteve.

Des de mitjans del segle XVIII molts dels mariners i pescadors, i les seues famílies, que havien viscut des del temps de la conquista en l’entorn de l’actual teatre Principal anaren mudant-se, progressivament, cap al Cabanyal, on tenien el “negoci” i s’emportaren amb ells la devoció pel Crist del Salvador. A mitan segle XIX, i amb la degradació definitiva del barri de Pescadors, convertit en el paradís de les gents de got i ganivet i que acabà amb el seu enderroc, l’èxode ja fon massiu.

Tan és així que ja en l’any 1815 els fidels del Cabanyal s’atreviren a reclamar a les autoritats el trasllat del Crist del Salvador. Davant la negativa sol·licitaren encomanar una rèplica que es veneraria durant el XIX fins que fon cremada en Guerra. En l’actualitat conviuen dos imàtgens: una de 1940 esculpida per Josep Estellés i custodiada en l’església dels Àngels, i una altra de 1943, la del Crist del Salvador i l’Empar, obra de Francesc Teruel, que dorm en la parròquia del Crist Redemptor Sant Rafael. La primera fon una lliure interpretació de l’artiste; la segona, s’esculpí sobre les fotos existents de l’antic Crist i, per tant, té més reminiscències de l’originari Crist del Salvador del segle XIII.

Tornem a l’església del Salvador, al cor de la ciutat, entre el pont de la Trinitat i l’Almoina, i al seu modest campanar que apenes trau el cap per un racó abandonat del carrer del Salvador, entre cases. Té la perspectiva truncada sobretot pel Seminari del carrer del Trinitaris, on té seu la Facultat de Teologia, que fon bastit en l’any 1853 per l’arquitecte Timoteo Calvo sobre la base del palaus dels comtes de Cirat (que fita amb l’església) i dels del Real (cantoner amb el carrer del baró d’Herbers i amb el claustre més gran).

Al campanar del Salvador, quan per fi trobem l’angle des d’on ataüllar-lo, se li endevina una inequívoca vocació romànica, encara que tardana (té l’orige en la reforma de l’església de 1377). La torre observa discretament, des del seu amagatall, l’escassa porció de ciutat que l’envolta i a certes hores del dia projecta una ombra de garreta curta sobre el solar del carrer del Salvador que tantes molèsties ha provocat en el veïnat, durant els últims 22 anys. La reivindicació s’entén en llegir els missatges penjats dels balcons: on s’han enfeltrit la brutícia, la malea i les plagues volen un jardí. El solar és la ruïna romana que deixà al descobert l’enderroc d’eixa breu illa. Abans dels abruixells i la brossa borda les vivendes de les pancartes, com les de tants altres carrerons d’esta contrada, no coneixien l’astre sol. Literalment. Vies estretes, fosques, humides, proclius a la pendència nocturna. No s’ha fet ni dit res en dos dècades, des que les Corts mostraren una vaga voluntat d’eixamplar la seu del parlament sobre el solar, integrant la memòria de la Valentia romana.

L’ampliació, però, ni està projectada ni se l’espera. És una terrible paradoxa que en la rebotiga de les Corts que representen la voluntat democràtica dels valencians –tot i el maleït 5% i els expedients sobre finançament il·legal–, un grapat de ciutadans no troben més opció que penjar llençols exigint que la pròpia institució oferisca solució a un problema creat per la seua negligència. A la vora del campanar romànic de València, des de dins de l’antiga ermita de Sant Jordi, abans mesquita, hui església, el Crist del Salvador, degà del cap i casal, patró del Cabanyal, prop de la imatge de la Mare de Déu dels Bons Llibres, observa en silenci el pas dels segles, les misèries dels hòmens i les seues cuites.