El cultureta /pureta puretae/

VALÈNCIA. Dissabte a poqueta nit, final de la Copa del Rei, València i Barça disputen una final l’any del centenari valencianista. Tota València està pendent del partit. Bo... tota, no: els culturetes deuen estar en el concert d’algun cantautor de Memphis que coneixen quatre gats, i que visita la ciutat casualment eixa nit.

Perquè els culturetes valencians no són massa de futbol, tampoc de carreres populars, revetlles populars, ni música popular. Ells són de buscar les coses minoritàries, les alternatives, les underground, els agrada descobrir les coses els primers i fugen de les aglomeracions i dels convencionalismes:

-Una mascletà a la plaça de l’Ajuntament és mainstream, ells són més d’anar a la globotà original.

-La Fira del vi s’ha convertit en una excusa per a emborratxar-se, i ells estan per damunt d’això, s’estimen més beure vi blanc en un sopar amb amics escoltant a Beirut de fons. 

-El reggaeton els provoca urticària, i ells diuen que són més d’escoltar Tom Yorke i Sufjan Stevens… encara que en privat escolten Rosalia, Calle 13 i Yung Beef. 

-Potser els agrade el chopped, els bous, o anar a monòlegs d’humor, però mai ho reconeixeran en públic, perquè hi ha coses que resten punts de cultureta i ells van sempre per la màxima puntuació en el carnet de corticoles de la cultura. 

Els reconeixereu perquè van vestits com si visqueren a Tòquio, sempre amb roba que podria semblar de segona mà o dels seus pares. Però en realitat és roba vintage i de dissenyadors minoritaris que costa una fortuna, barrejada amb roba que fa anys que haurien d’haver retirat. Res de comprar en el Primark o el Zara, ells compren les coses en botigues en línia directament al dissenyador, i davant el dubte, van de negre. 

Són l’últim reducte de la poesia, els principals consumidors de teatre i van al cine sempre en Versió Original. En la fira del llibre no només compren el llibre, el passegen a la mà amb cara de “mira quin llibre més complicat m’he comprat” mentre observen amb suficiència a qui es compra un llibre d’autoajuda com dient “l’homeopatia no cura”. Perquè el principal defecte del cultureta és la condescendència. Si no has llegit a Kerouac, no saps apreciar un Pollock, no tens una opinió raonada sobre l’última exposició del CCCC, i no eres consumidor de fanzines i podcasts: per a ells eres una víctima del capitalisme de masses. 

Potser no coneixeu molts culturetes, és normal, són pocs, i a més estan sempre als mateixos llocs. Sí, el dijous els voràs en una inauguració de la Galeria Tactel; els divendres en la xarrada que organitza la Jot Down en la Rambleta; el dissabte de matí en la Pèrgola de la Marina; de vesprada en els Babel en una pel·lícula iraniana; i el diumenge voran una série d’HBO, perquè són més lentes que les de NETFLIX i el criteri del cultureta és el següent: “com més lenta, millor és”. 

Si són culturetes de poble entre els seus gustos musicals trobaràs Jonathan Penalba i Pau Alabajos, i entre les seues lectures, Juanjo Garcia i Anna Moner. En canvi els culturetes de ciutat són més de mirar a Londres, Nova York i Seül, i és més fàcil que t’anomenen 10 cantants de hip hop, que 10 grups de música valenciana. A més, tots ells quan són vacances no van de turisme, això resta punts, ells són viatgers a la recerca d’experiències. 

Abans dèiem que no van a la Fira del Vi, però no perquè no els agrade el vi, tot el contrari, un cultureta valencià ha de saber de paelles, vi, cerveses artesanals i últimament de cassalles. Segurament no distingirà un vi d’altre (el paladar no té cap relació amb la lectura) però et podrà fer una dissertació sobre el disseny de l’etiqueta i fins i tot sobre les varietats de raïm presents en cada botella. També serà expert en curris, baos i gyozas, ja que el cultureta també porta dins un descobridor de tendències culinàries. Perquè ell no beu per a disfrutar, ell no va al restaurant per a dinar, ell no va al teatre per a divertir-se, ells ho fan tot amb una única intenció: criticar. I dins d’eixa crítica, tot el que es fa a València li sembla trivial comparat amb el que es fa a Madrid i Barcelona, a excepció de les coses que fan els seus amics del lobby cultural. 

Bé, he dit ells, però hi ha més elles que ells. Com es pot comprovar en qualsevol representació del Festival 10 Sentidos de dansa, en els concerts de jazz del Jimmy Glass o en els concursos de Letring Catch, on les culturetes són majoria. Un exèrcit de dones empoderades que, cervesa en mà, qüestiona per què a ella o a aquell li han donat un càrrec. Perquè dins del culturetisme hi ha més enveja, punyalades i favors que en un capítol de Joc de Trons. Una série que, per cert, per a ser un cultureta com Rockdelux mana, cal menysprear en públic. A excepció de la foscor de la batalla de la llarga nit, que cal reivindicar com a “cinematogràficament impecable”.

Si estàs llegint este article, aleshores és factible que sigues un cultureta, ja que Culturplaza és sens dubte, un dels seus diaris favorits. Fes el favor de no criticar els referents emprats per “massa obvis”, i reconeix que tu també tens alguna passió mainstream oculta com el patchwork, jugar al FIFA, vore Operación Triunfo o a la Pantoja en Supervivientes.