GRUPO PLAZA

IV Premi Diafebus de Novel·la gràfica Juvenil  

'El diari de Laia': la promesa d'una València per a la generació Z

5/01/2022 - 

VALÈNCIA. Laia és una adolescent que viu en aquesta complicada cruïlla que és el pas a la consciència de la complicada vida que ens envolta. Explora quina és la seua identitat, mentre el món s'ensorra sense que puga fer molt més. Laia pot ser qualsevol adolescent, que viu la vida amb la intensitat que necessita l'edat i tots els descobriments als quals cal fer front en cert moment de la vida. I per documentar-ho amb honestedat fa servir un diari.

Aquestes són algunes de les premisses de El diari de Laia, Premi Diafebus de Novel·la Juvenil 2021, el guardó germà del Lletraferit de Novel·la, promoguts per l'editorial Drassana. Firmat a quatre mans, entre el guionista Sergio Hernández i el dibuixant Toni Caballero, El diari de Laia barreja una València emblemàtica amb el manga adolescent. "Tot un viatge per un conjunt de racons emblemàtics que apareixen dibuixats de manera captivadora i sorprenent", explica l’editorial.

I es que la ciutat de València "és un personatge més, igual de protagonista que la mateixa Laia", explica a este diari Hernández: "No només funciona com a escenari, sinó que ens ofereix ficcionar una sèrie de possibilitats narratives en les quals els llocs representen també sentiments. La promesa de joventut i diversió del Barri del Carme, la melancolia de l'Albufera...". Una ciutat que és més que reconeixible, però que no limita, per altra banda: "València és un espai universal i pot ser identificat fàcilment per qualsevol persona que entenga l'esperit mediterrani”.

Per a Laia, València també forma part d'eixa promesa d'un futur que s'apropa com un monstre al qual s'ha d'enfrontar. En el seu cas, ella té vocació de ser escriptora. "Per a les generacions actuals no ho ha sigut tant, però en la meua per exemple, sí que hem viscut l'erm cultural i la falta d'oportunitats, una cosa que està canviant ara", explica Hernández.

Laia, per la seua banda, és una adolescent de la generació z, que escriu en el seu diari els dubtes sobre la seua identitat sexual, i buida en les pàgines els sentiments que li provoca la realitat d'uns pares que estan en procés de separació i una germana de la qual s'ha de fer càrrec constantment. "No deixa de ser una adolescent actual, però tampoc deixen de ser els mateixos problemes als quals ens hem enfrontat altres generacions a la mateixa edat", explica el guionista.

En aquest sentit, Hernández apunta al fet que apropar-se a aquesta nova generació sense pecar de paternalisme o adultocentrisme "és difícil perquè el temps passa molt de pressa, i cinc anys de diferència ja és un abisme de comprensió", però en el seu cas ha ajudat els tallers que porten desenvolupant des de fa cinc anys, on ja han recollit les inquietuds dels adolescents que volen ser artistes.

El diari li serveix a Laia, però també als autors com a un "format guai però també universal, que sobreviu al pas del temps". "Forma part de la romanització de la creació literària que hem viscut tots els que hem tingut vocació d'escriure. Hi ha certa necessitat de romantitzar-ho per a després donar-se compte que és una professió com qualsevol altra", desenvolupa Hernández. "És també un exercici d'escriptura centrat en allò autobiogràfic, autoreferencial. L'escriptura com a eina per a esplaiar-se", afegeix.

El diari de Laia no és el primer treball fet a quatre mans entre Sergio Hernánez i Toni Caballero: "fa anys que treballem junts i el dos formem part del procés de creació de l'altre. Som amics i ens agrada crear de manera molt horitzontal. A les grans idees, tant gràfiques com de guió, arribem a l'uníson". Sobre el potencial del manga com a ferramenta didàctica, Hernández opina que és una manera d'estar "a mig camí" entre la narrativa que interessa als adolescents dels youtubers i influencers —que també signen llibres— i les rondalles tradicionals: "hem d'escoltar què els agrada i fer-los arribar el que creiem bo d'aquesta manera. Si m'hagueren ensenyat La flexió verbal amb un manga o una història de Spider-man, potser ho hauria aprés millor".

Noticias relacionadas

ENTREVISTA 

Xavier Benavent: “Fem arqueologia gastronòmica” 

La cuina valenciana no acaba en la paella i els arrossos, ja ho sabem. Però tampoc en l’allipebre, el putxero, les coques, la pericana, la casca o el torró. Hi ha molt més i, sobretot, hi ha hagut molt més, que desconeixem. A cada bugada perdem un llençol i també són molts els plats valencians que van perdent-se amb el pas del temps. Però gormands com Xavier Benavent estan disposats a recórrer la geografia valenciana per a descobrir i preservar els secrets d’una història mil·lenària plena de colors, aromes, textures i sabors

ENTRECUIX

Un xicotet record, a falta de res més consistent

Por  - 

Humbert, li deien. El perfil del seu cos omplia la franja vertical que formava la porta arrimada d’aquell bany. Un improvisat enquadrament que vaig contemplar i vaig espiar assentat a la vora del seu llit, mentres a l’exterior acabava de trencar l’alba

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme