El foc climàtic

El foc és un element essencial que defineix clarament la personalitat del clima mediterrani. Els incendis forestals ajuden a regenerar la vegetació de la seua pròpia exuberància per deixar pas a les noves generacions vegetals, perquè puguen créixer fortes i verdes dins un sistema que recorda que d’entre les flames està l’essència de la vida sempre, evidentment, que no creme sobre cremat i l’erosió despulle per sempre la roca sense possibilitat de remissió natural possible o afecte espècies amb poca facilitat per a rebrotar. 

En pràcticament totes les cultures des de temps ancestrals el foc ha sigut un element vertebrador màgic, destructor i essencial. Els egipcis utilitzaven la representació de la flama per a referir-se a la salut i a la calor corporal, Heràclit va establir una definició del foc com agent de destrucció i renovació, recollida pels alquimistes per a recordar que “totes les coses naixen del foc i tornen a ell”. El gran poder destructiu del foc està molt present a l’Apocalipsi, que acompanya a nombroses premonicions terminals sobre l’existència del món i el destí dels seus habitants dins un missatge bíblic molt clarivident. 

Els mega-incendis

Al segle XXI els grans focs forestals, coneguts con mega-incendis, són un efecte constant i cada vegada més freqüent per a la humanitat present, que han mostrat les seus conseqüències més dramàtics en llocs com ara Grècia o Portugal. La Comunitat Valenciana és el territori d’Espanya on més quantitat de mega-incendis es produeixen des que es tenen registres, com evidencia un estudi del Centre d’Estudis Ambientals del Mediterrani (CEAM) que hem reproduït ací mateix anteriorment. Eixe tipus d’incendi s’identifica per les seues grans proporcions i virulència a l’hora de propagar-se, afavorit per les condicions provocades pel canvi climàtic. 

L’episodi més recent i greu en els últims cinc anys a la geografia valenciana és l’incendi originat a Llutxent que ha afectat també els termes de Gandia, Pinet, Barx, Ador i Quatretonda amb el resultat de 3.200 hectàrees cremades. El perill per a la vida humana que ha propiciat el foc ha obligat a evacuar poblacions i ha tingut un balanç de 40 vivendes cremades. L’afecció en el paisatge de la serra Marxuquera és evident, però molt probablement la regeneració natural ajudarà a recuperar el paisatge forestal, tot dependrà, com sempre, de les possibles pluges torrencials de la tardor. Entre les víctimes vegetals del foc està la sureda més meridional de la geografia valenciana, el paratge d’El Surar, entre Llutxent i Pinet, és un relicte botànic gràcies a l’illa de clima humit on viu, que permet el creixement de vegetació curiosament frondosa en aquesta part del territori, on destaca la presència de les sureres amb la seua aïllant cuirassa de suro que els fa més resistents al foc i facilita la seua supervivència.  

El jardí de Norma Desmond

Una part elevada dels terrenys cremats en eixe incendi són antics camps de cultiu abandonats a causa del despoblament rural, que és precisament un dels factors que més està afavorint l’extensió en tamany i violència d’aquest tipus d’incendis. La progressiva disminució d’habitants dels entorns forestals ha fet desaparèixer amb ells activitats com l’agricultura o la ramaderia, que provocaven una “ordenació vegetal forçada” de les muntanyes, que ara s’han convertit en una espècie de jardí abandonat on la vegetació recupera el seu espai amb tota la seua luxuriosa exhuberància, a l’estil de la decadent mansió de Norma Desmond al clàssic de Billy Wilder Sunset Boulevard. Perquè en realitat el paisatge de la muntanya mediterrània poc té ja de natural i salvatge després de segles i segles d’intervenció humana, i més recentment, de les repoblacions massives a partir de mitjans del segle XX, que han provocat una superpoblació de pinar. 

Una altra superpoblació desordenada del territori ha poblat la muntanya d’edificacions de tot tipus durant dècades urbanitzadores, envoltades en molts casos de vegetació fins a les mateixes portes de les cases. Un paisatge teòricament bucòlic que durant l’estiu es converteix en un combustible altament inflamable, preparat per a prendre foc en qualsevol moment ajudat per l’escassesa de precipitacions, i les elevades temperatures en un context de canvi climàtic, que cada vegada ajuda més a l’expansió de les flames. La major part dels incendis són provocats per la intervenció humana, no obstant, en el cas de l’incendi de Llutxent un raig caigut durant una “tronada seca” està en l’origen el foc, un efecte meteorològic relacionat també amb l’escassesa de pluges.  

El despoblament rural i l’auto-regeneració esplendorosa de la vegetació, la històrica desordenació urbanística del territori i el canvi climàtic són factors relativament nous en relació als incendis forestals, que no suposaven un perill explícit i conegut fa quatre o cinc dècades. Sembla per tant evident buscar també noves solucions complementaries dins les estratègies de prevenció i lluita contra els incendis forestals ja conegudes, que siguen més efectives a llarg termini i resulten menys costoses en termes econòmics i mediambientals. Una d’elles podria ser la potenciació del repoblament humà de les zones rurals amb la recuperació d’activitats sostenibles amb l’entorn, com ara l’agricultura de producció ecològica, que a més de generar llocs de treballs i de proporcionar tallafocs verds al voltant de nuclis de població, pot ser un pilar d’una necessària transformació d’un sistema de creixement que està funcionant en contra de la naturalesa i de la pròpia humanitat, amb costums alimentaris i de generació de residus que estan contribuint al canvi climàtic i, indirectament, a que els incendis siguen cada vegada més freqüents i grans.

Les receptes aïllades no podran aconseguir resultats globals sense una estratègia sostinguda i connectada amb el món urbà, potenciant per exemple els canals de venda de la producció suposadament recol·lectada en les zones d’interior, o potenciant un turisme rural de contacte amb la natura que cada vegada té més fans, provocant la retroalimentació de la conscienciació del passat i el present de la muntanya, que encara té un futur per decidir. La recuperació d’espècies autòctones i deixar, al mateix temps, que la naturalesa puga seguir el seu curs són receptes aplicades que donen el seu fruit. De moment sembla que només recordem informativament els efectes del foc quan arriba la temporada d’incendis que, per cert, cada vegada s’allarga més en el temps a la zona mediterrània, com recorden les campanyes contra el foc. La protecció de la seguretat humana és sempre una prioritat de qualsevol administració davant els incendis i en qualsevol altra situació, evitar el perill en moments de calma amb estratègies a llarg termini no és, habitualment, tant prioritari i vistós. 

El poder del foc era temut i respectat per les civilitzacions del Món Antic, ara el foc climàtic és una amenaça sempre latent que un raig o un acte provocat per humans pot desencadenar en qualsevol moment amb efectes imprevisibles. El medi natural seguirà sempre el seu camí i el paisatge s’adaptarà als efectes dels incendis quan les flames s’apaguen, no sembla tant preparada per a fer-ho la societat de segle XXI.