El forat negre

En estos temps convulsos que vivim és bo parar un segon, prendre’s uns instants de calma i mirar al voltant amb l’ànim d’entendre les coses que es mouen al nostre voltant. Perquè molt a sovint allò que passa davant dels nostres nassos necessita d’una certa perspectiva per a extreure’n el forment. Crec que és el cas del debat al voltant del paper de Madrid en el conjunt d’Espanya i com ens afecta als valencians i valencianes.

Portem uns dies d’omnipresència esgotadora de Madrid en qualsevol finestra informativa i d’opinió. Madrid amunt, Madrid avall, bocatacalamares per desdejunar, per esmorzar, dinar, berenar i sopar. Qualsevol dia obrim la porta de casa i veiem entrar a Isabel Díaz Ayuso i Pedro Sánchez a plantar-nos banderes al costat del sofà. 

La dominació conceptual de Madrid es reflecteix descarnada en els mitjans de comunicació, tant de la metròpoli com de la colònia, i malauradament també en les converses presents a les xarxes socials valencianes. Com va dir l’amic Alberto Ibáñez l’altre dia, l’agenda valenciana també és parlar de nosaltres mateixos. 

Aquests últims dies hem viscut amb molta virulència mediàtica allò que fa molts anys que és una realitat. Madrid és l’inici i final de totes les coses en Espanya. De les carreteres i vies de tren, de les empreses de l’Ibex35 i també dels recursos de tots. Madrid no és el centre del model, Madrid és el model en sí mateix. Un forat negre supermassiu que atreu i xucla tot allò que es posa al seu abast. Però no ens enganyem: és un procés absolutament predeterminat i alimentat per tots i cadascun dels governs de l’Estat durant... dos segles? No és un problema de dumping fiscal conjuntural, que també. No és un problema creat per Esperanza Aguirre o Alberto Ruiz Gallardón. És la contumàcia del mirall jacobí on fa segles que s’estan mirant les elits decisòries espanyoles.

Evidentment, tota la classe política que ha representat l’Estat, a dreta i esquerra, no només participa sinó que alimenta aquest model de drenatge centralista. Amb dictadures, governs socialistes i governs populars. És una concepció estructural. Només des de plantejaments polítics propis de les nacionalitats no castellanes s’ha fet una oposició a aquest model i s’han plantejat alternatives, en una batalla que alguns porten lluitant i perdent tota la vida. De fet, n’hi ha que se n’han cansat i busquen la porta d’eixida.

És per això que ens pot arribar a sorprendre com membres dels mateixos partits que potencien el model “madrilenyista” ara se’n queixen amargament. El president Ximo Puig ha expressat la seua preocupació per la macrocefàlia de la capital i els problemes de competència deslleial que se’n deriven, i no dubtem de l’honestedat del seu plantejament. Benvingut siga. Però sí que agrairíem que l’anàlisi plantejat fóra un poc més profund i superàrem el debat superficial sobre la fiscalitat. No ens quedem en la punta de l’iceberg, hem d’impugnar el model d’Estat radial en la seua integritat, la concentració extrema de mecanismes de poder en un sol lloc que castiga els interessos polítics, socials i econòmics valencians.

Malauradament en el PSOE només s’han utilitzat els conceptes “federalisme” o “nación de naciones” com a recurs retòric buit en processos de primàries. . Com bé diu l’historiador Ferran Archilés en aquesta interessantíssima entrevista la pulsió federalista espanyola és més bé “un espasme”. El PSOE, el partit del president de la Generalitat, forma part del problema i no de l’alternativa. 

El primer que hauríem de mirar és qui i on es prenen les decisions. L’experiència ens diu que tota postura política lleugerament federalitzant que ha d’acabar debatent-se en un Comité Federal (sic) o en qualsevol altre òrgan reunit a la villa y corte acaba tancat en un calaix. Com acaben en un calaix les reivindicacions materials de l’agenda valenciana quan s’acosten a l’M30, perquè el poder d’atracció del forat negre és tan gran que xucla fins i tot la capacitat de representació dels interessos valencians davant l’Estat de 31 de les 32 persones escollides al Congrés per Castelló, València i Alacant. 

Joan Baldoví és treballador, pertinaç i té les idees clares, però no li vindria mal que algú més es donara per al·ludit quan toca defensar una visió valenciana no submisa a Madrid. Potser podríem començar per poder distingir l’acció política d’un diputat socialista de Castelló d’un de Valladolid, com a mínim en el que a agenda territorial es refereix. Si no, ja podem fer declaracions i queixes amargues, que la base del problema continua intacta.

Si continua l’actual correlació de forces qui pren les decisions a Madrid i qui les pren a València, Palma, Santiago de Compostel·la, Barcelona, Sevilla o Vitòria, el poder de succió del forat negre romandrà intacte fins que ja no quede res per absorbir.