El Jardí de 'Monfort', segons Marta F. Gimeno, a la galèria Cànem - Sara Cano

CASTELLÓ. Quan Marta F. Gimeno va començar a donar vida a Món Fort estàvem en temps de postpandèmia. Un temps en què, com la mateixa fotògrafa recorda, "la nova normativa ens va truncar recorreguts". I és que ja no podíem recórrer els carrers que volíem, ni podíem anar a ells quan volguérem. La desescalada imposava unes regles que s'havien de complir, oferint-li així un nou valor a les nostres llars i també al carrer. Enfront d'això, la creadora castellonenca va decidir rendir homenatge a aquell espai que més li feia desconnectar. Unes fotografies que ara, dos anys després, protagonitzaran una exposició a la galeria Cànem de Castelló.

"El jardí es va convertir en un lloc simbòlic per a mi. Un espai verd que, tot i que ha sigut construït per la societat, ens permet entrar en contacte amb la natura. En un moment de crisis de la vivenda i de la nostra salut, el jardí es va convertir en un espai especial a nivell urbanístic, obert a totes les generacions", manifesta la fotògrafa.

En el seu cas, concretament, va ser el Jardí de Monfort en València el que li va permetre canalitzar millor aquells dies. Natural de Betxí, l'artista du establida des de fa anys a la capital valenciana. "És curiós, perquè està a prop de diversos hospitals, però és un jardí al qual li tinc especial estima. És com una càpsula. Tot i que està rodejat de grans avingudes, una volta entres en ell sembla que no estigues a la ciutat. A més, té una estètica prou cuidada, amb les seues flors, les seues estàtues... Hi ha altres espais verds a la ciutat, com el jardí del riu que es gasta molt més, i és una meravella, però et continua deixant connectada a la ciutat. Monfort t'envaïx, es presta més a la meditació".

El jardí es releva, doncs, com un element primordial, com un punt de fuga i com un espai de refugi en treball de Marta F. Gimeno. Però en les imatges que es podran vore fins al 16 de desembre, com a part del festival Imaginaria, hi ha més que contar. Tres parts estructuren el projecte per tal de donar cabuda a un relat: el cos, la casa i el jardí.

En Món Fort, l'artista va voler connectar les fotografies preses mitjançant la seua càmera amb imatges extretes de llibres arquitectònics trobats a casa seua, a fi de plasmar millor eixa diferència entre l'espai interior i exterior. "La casa i la intimitat que oferix és un dret que tots hauríem de tindre", afirma la creadora, qui d'esta manera ha volgut reivindicar també la importància d'una vivenda com a espai propi i personal. Així mateix, també va voler afegir anàlisis clíniques, ressonàncies seues, al muntatge per a parlar de cossos. "M'agrada treballar en capes, perquè et permet vore un element i després per darrere un altre. Tot i que és quasi impossible que l'espectador aplegue al meu punt de partida, m'agrada suggerir pistes i superposar elements perquè almenys s'hi acoste", assenyala la castellonenca.

Amb tot, no sols hi haurà imatges a les parets de Cànem, també text. Un text que compta amb vida pròpia. Es tracta, en efecte, d'una narració en primera persona, fictícia i més poètica, que en cap cas servix per a descriure les fotografies, sinó per a acompanyar-les. "Era una cosa que no havia fet mai. M'interessa la literatura, però sempre enfocava els meus textos d'una manera més analítica. En este cas, les imatges podrien funcionar per una banda i el text també, però és interessant eixa hibridació", explica Gimeno.

La història de la fotògrafa va quedar recollida en un llibre coordinat per la dissenyadora Clara Broseta, però que no es va arribar a publicar. "Vàrem arribar a imprimir la maqueta, però es va quedar ahí. Així que quan Cànem em va convidar a exposar, va ser una oportunitat molt bonica per a recuperar el text". Traslladar-lo a la sala ha suposat, això sí, la seua adaptació i a l'autora li agradaria poder algun dia publicar-los en format editorial. "En Cànem, els textos i les imatges conviuen sobre la paret, per tal que tot tinga el mateix grau d'importància. A més, el format menut t'obliga a arrimar-te i a prestar atenció", explica. Al final de la sala es pot trobar també un poema.