El llauro /camalet arromangat/

VALÈNCIA. Esporgador professional, el llauro té una monyica única al món, només comparable amb la dels campions olímpics d’esgrima, gràcies a l’ús professional de la corbella. Un espècimen rural, que li té un poc de tírria a la ciutat i als ignorants que allí habiten. Perquè el llauro és el garant de què el coneixement ancestral que ha provocat que els valencians tinguem les millors taronges del món, no es perda. Per això quan veuen que algun urbanita li pega un tiró a la taronja, se sulfuren més de pressa que Goku quan mataven a Krilin, i “ja l’has cagat, llaurador”.

S’alcen amb el gall de bon matí i, si has quedat amb ells, sempre arribaran primer per a demostrar que són els qui més treballen, excepte a collir, que sempre fan tard. I acaben la jornada laboral quan el sol s’apaga… això sí, hi ha dos moments entre cavallons i séquies que no perdonen mai: l’esmorzar i la becadeta. De fet ells inventaren l’esmorzar i són uns autèntics professionals capaços de menjar-se barra de pa plena de cansalada i allioli, botella de vi amb llimonà, i cremadet carregat abans d’agafar la rotovàtor. La becadeta de després de dinar tampoc pot faltar: de vegades es transforma en tres hores de son profund plens de ronquits, el que siga menester per a digerir com cal i agafar forces… i panxeta.

El seu parlar és peculiar, ja que el llauro no dialoga, el llauro sentencia. Per tant és normal que li pugues escoltar dir coses com:

-Tota pedra fa paret
-El que va davant, va davant
-Qui no vullga pols, que no vaja a l’era
-Com més sucre, més dolç
-D’on no n’hi ha, no se’n pot traure
-Fill de gat, gatet
-Els gínjols del ginjoler, i les garrofes del garrofer

I unes altres frases fetes plenes d’obvietats i tòpics de saviesa popular. Encara que la seua favorita és: “això és com tot”, una resposta comodí que utilitzaran per a donar per finalitzada qualsevol discussió.

A banda de sentències, també tenen un llenguatge propi, impossible de desxifrar per als urbanites que no saben què és això de birbar, alfarrassar, desmamonar, xarugar, fer guaret, empeltar, cavallonar, entaular, femar o espigolar, que segur que algunes se les inventen. Els agrada molt discutir sobre assegurances, el glifosat, i quins productes fitosanitaris són millors per a acabar amb les plagues. També juguen constantment a ser endevins, i tallen camps de nàvel per a plantar arrufatines perquè “donarà més diners” en dos anys. El problema és que tots tenen la mateixa idea i, al remat, guanya més cacaus qui va contracorrent.

Però si hi ha una cosa que els agrada més que res en el món és fardar. Si un llaurador presumix d’haver-ne guanyat mil, el del costat dirà sempre que n’ha guanyat dos mil. Si un ha venut la collita per un milió, el del costat per milió i mig. Si les teues navelines són grans, les meues més encara “es pensa este que les té més grosses!”. Si un s’està fent ric amb el caqui, el del costat li augura un mal futur i assegura que l’alvocat dóna més diners… són com l’oli, sempre van per dalt. A més com la memòria és curta, aprofiten per a contar batalletes de quan ells eren jóvens i collien ells a soles un camp de melons, o es feien càrrec de 50 fanecades de tarongers, en un matí!!! Perquè, com que la llengua no té os, tots volen ser més “valents” i “milhòmens” que els veïns. Els passa com als jugadors de rugbi, com més grans són, més bons eren jugant. 

Perquè eixa és l’altra, ells conten en arroves i fanecades, però no conten les males collites, només les bones. Per a compensar la seua falta de memòria, Déu en sa immensa bondat, els ha atorgat un superpoder: són capaços “d’encertar” l’oratge que està fent millor que un meteoròleg. Així és, mai fallen, quan estan banyant-se perquè plou diuen “està plovent”, quan fa molt d’aire afirmen “fa molt de vent”, i quan el pit-roig, un pardalet, s’acosta a ells en hivern diuen “fa fred”. Que només cal mirar un termòmetre o preguntar-li al telèfon, però si eres llaurador professional, tu això no ho necessites.

També tenen un enemic, i no parlem dels intermediaris interessats, ni dels nitrats, ni el míldiu, que també: el seu major enemic és una pedregada. Ja ho diu el refrany “fa més por que una pedregà” i per això han d’acabar tots pagant unes assegurances que compensen poc, mal i tard. En canvi, encara que ho parega, la moda no és enemiga del llaurador, simplement no la seguix i, quan vestix de carrer sembla eixit d’un capítol de Cuéntame, o de l’Alqueria Blanca. Que igual la roba és bona i de marca, ja que solen fer “jas” la targeta del Corte Inglés, simplement no controlen massa d’això de combinar colors.

 Els llauradors valencians són els jedis de la lligona i la corbella, les seues espases làser. Es mouen en motet o furgona, els qui treballen, els que tenen les terres van en Mercedes. Ells ens alimenten faça fred o calor, són l’orgull de la terra i els responsables de què tinguem una horta meravellosa. Una horta esplèndida a pesar d’estar mig abandonada, que es ven a la primera oferta perquè “no dóna diners” o “ningú es vol fer càrrec d’ella”, però que té en els llauradors els seus salvadors. Això sí, obviarem que molts somnien en què els requalifiquen l’hortet a urbanitzable per a arreplegar quatre duros i retirar-se.