VALÈNCIA (EP). La Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d'Estudis i d'Investigació acaba de publicar el 'Diari 1965-1977', de Josep Iborra, tercer volum de la seua Obra literària. El primer títol d'aquesta sèrie, 'Una literatura possible', editat en dos volums, va aparéixer al juny de 2021.
A diferència de l'obra d'assaig publicada fins ara, Josep Iborra parla sovint en aquest 'Diari 1965-1977' del seu món privat, cosa que permet considerar-lo un diari íntim. Al costat de les anotacions assatgístiques sobre lectures o qüestions diverses, hi ha moltes pàgines centrades en la interrogació i l'autoanàlisi de la seua jo, que es confonen sovint amb l'examen de la seua experiència de la literatura.
Es descobreix, com un leitmotiv, la voluntat, molt autocrítica, de cristal·litzar en un punt de vista personal i germinal, la lluita per a "trencar la trama de mimetismes i de reflexos que adquirim per contagi", explica l'entitat en un comunicat.
'Diari 1965-1977' presenta un caràcter més unitari i, alhora, més divers i més lliure. Hi ha tot un seguit de motius que reapareixen de tant en tant al llarg de les seues pàgines, en una sèrie de variacions que els amplien, els matisen, els aprofundeixen o els obrin a perspectives noves.
El lector trobarà en aquest diari "mostres excel·lents" de crítica literària sobre Flaubert, Proust, Balzac, Dickens, Tolstói i Dostoyevski, Stendhal, Sterne, Goethe i Eckermann, Johnson i Boswell, Gide i Valéry, Barrès, Voltaire o Spinoza.
I també sobre alguns dels principals crítics literaris del segle XX, com per exemple Lukács, Barthes o Blanchot. O assajos sobre diversos episodis clau de la història cultural europea. Tot açò fa del 'Diari 1965-1977', inèdit fins ara, "una de les obres més importants que ha produït l'assaig literari en català del segle XX, en la forma lliure i flexible del dietari", subratllen des de la institució cultural.
Josep Iborra (Benissa, 1929-València, 2011), llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, es va doctorar en Filologia Romànica amb una tesi sobre Joan Fuster. Va ser director adjunt de l'Institut de Ciències de l'Educació (1976-1981) i membre del Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València.
Com a crític literari, va col·laborar en diverses publicacions periòdiques (Serra d'Or, L'Espill, Saó, El Temps, Reduccions, Caràcters i Revista de Catalunya, entre altres). Va publicar el llibre de narracions Paràboles i prou (1955, 1995) i diversos volums d'assaig literari: Fuster portàtil (1982), La trinxera literària (1995), Confluències (1995), Inflexions (2005) i Breviari d'un bizantí (2007). Després de la seua mort, s'ha publicat Humanisme i nacionalisme en l'obra de Joan Fuster (2012), Fuster, una declinació personal (2014) i L'estupor (2018).
