El pancatalanista /amantis catalanis

VALÈNCIA. Enemic acèrrim del blavero, el “panca” en realitat és una espècie molt minoritària al País Valencià, un 1% segons el CIS, hi ha més milionaris o aficionats de l’Hèrcules que independentistes. Potser els quatre gats que votaren a Sueca a ERC, “els peluts” de Benimaclet i una tercera part dels que passen cada cap d’any tres dies sense dutxar-se ballant ska al Festivern. Passa amb ells com amb els gambosins, alguns ignorants van a caçar-los, no en troben, i acaben pensant que els conills són gambosins. Però no, són espècimens diferents, els catalanistes només parlen d’unitat de la llengua i de Països Catalans com a terme lingüístic, mentre que els pancatalanistes volen formar part de la hipotètica Nació Catalana o Gran Catalunya, ara rebatejada com a República Catalana, que queda millor per al màrqueting publicitari.

El panca li té tírria a Espanya, causant de tots els mals que patix. Perquè per a ells Espanya és l’infern; el Rei i la premsa de la “meseta” són els seus dimonis; Inda i Marhuenda, els fills de Satanàs; el castellà, la llengua de l'invasor; la Constitució és repressiva i sectària i la justícia espanyola és més arbitraria que la ruleta russa. Els sentiràs dir coses com que “si Espanya fóra un dònut, Madrid no existiria” o “sense València, no hi ha independència”, que demostren clarament que els agrada la poesia. Ara bé, els escoltaràs només el 25 d’abril i el 9 d’octubre, on acudixen cada any a mostrar estelades, les seues banderes favorites.

Solen ser seguidors del Futbol Club Barcelona i per descomptat s’han comprat la camiseta del barça de la quadribarrada, però no criticaran que Messi no parle català després d’estar 18 anys en el Barça i sí, que qualsevol que porta 4 mesos per ací no intente parlar-lo. Tenen amor per les barbes, els monyos desfets, i especialment per les urnes. Només fan que demanar urnes, tantes que la casa la tenen decorada amb urnes de colors amb les quals practiquen cada dia com votar, i així no equivocar-se quan arribe el seu dia somiat. Perquè ells volen “butà”, però no de bombona taronja, no, volen votar la independència. Per això els valencians pancatalanistes, els poquets que n’hi ha, acudiren a Barcelona l’1 d’Octubre i inclús potser que algú també anara a Escòcia durant el seu plebiscit, però no podem afirmar-ho amb rotunditat perquè no sol ser gent de “cartera alegre”.

A la policia no li tenen gens d’amor, ni a la local, ni a la guàrdia civil, ni a la nacional, i per això quan hi ha enfrontaments la policia sol ficar-se de la part contrària. Perquè els pancatalanistes no són agressius contra les altres persones, més prompte reben algun bescoll que en peguen ells, però en comptades ocasions els pega per trencar el mobiliari urbà. Deu ser que no estan d’acord amb l’estil racionalista imperant en les grans ciutats.

Se saben de memòria la cançó de La Flama d’Obrint pas, i no es perden cap festival de música en català. Eixos festis on a banda de música hi ha molta cervesa i uns quants cigarrets de l’alegria. Perquè ells són per norma general prou ecologistes i feministes i independentistes i potser també naturistes i inclús alguns vegetarians i també pacifistes i qualsevol cosa que els atorgue superioritat moral, però especialment són molt capitalistes. Ja que, en el fons, darrere de qualsevol creació d’un estat nou estan els interessos de la burgesia i el capital, i per molt que duguen camisetes del Che Guevara i es pensen comunistes, estan contribuint al “la pela, és la pela”.

Un dia normal en la vida del pancatalanista consistix a escoltar de bon matí a Zoo, anar en bicicleta a la facultat d'història o de filologia catalana, dinar unes braves, informatiu de TV3, acudir a alguna exposició d’Acció Cultural en l’Octubre, cerveseta al Ca Revolta o al Racó de la Corbella, bici a Benimaclet, planificar el repartiment de llaços grocs al Terra entre cassalles, cigarret embolicat, i a ensomniar en la República Catalana.

És important aprendre a diferenciar entre el catalanista i el pancatalanista, perquè uns són valencians que estimen als “nostres cosins” catalans i els altres es consideren catalans:

-Un catalanista normal intentarà parlar sempre català/valencià (no fan distinció), però amb la gent que no el parla, canviaran de llengua. El pancatalanista sempre parlarà en català, inclús a Múrcia, i si no l’entens et fots, haver anat a escola.

-A més un catalanista li té amor a Catalunya i dirà “hem d’aprendre de com defensen la seua cultura els nostres cosins catalans”, mentre que el pantacalanista dirà “la nostra cultura és la catalana, som catalans”.

-Un catalanista normalment afirmarà que és valencianista i utilitzarà sempre País Valencià per referir-se a la seua terra, mentre que un pancatalanista dirà “República Catalana o Nació Catalana” i es considera part de la gran Catalunya.

-Un catalanista no té per què odiar a Espanya, simplement estima la cultura en valencià/català. Mentre un pancatalanista culparà a Espanya de no poder pagar el lloguer, de suspendre matemàtiques, o de què la llet estiga tallada, perquè tot sense excepció és culpa d’Espanya.

Valtonyc i Puigdemont són els seus pastors; la república, la seua religió; saluden sempre amb quatre dits i la muixeranga o l’estaca sona quan els telefonen al mòbil. En són poquets, però temuts, tant que estan sempre en boca dels polítics valencians de dretes, els tenen més por que a Veneçuela o a Corea del Nord. Són com el moro Mussa o l’home del sac per als blaveros, cada nit se’ls apareixen en somnis per a provocar-los malsons en forma de DNI on fique “Nacionalitat: catalana”.