de categoria

El Pistacho és Jerry Coke, un raper alzireny resident a Nova York

2/05/2023 - 

VALÈNCIA. Fa poc més de cinc anys va arribar al meu telèfon i al de molts amics riberencs un àudio d'un tal Eduardo Pistacho. El xic s'havia trobat un "Instagrami l'anava a compartir-lo amb el Tarta, i a pillar-li un altre al Caballito i li ho contava al Gusanito. A partir d'ahí, una sèrie d'àudios es viralitzaren pels telèfons valencians i proliferaren les teories en els grups d'amics sobre l'origen d'este personatge. Estava clar que era d'Alzira, valencianista, malfaener, treballador ocasional com a doble de Mickey Mouse a la Sala Rex i amant del putxero de sa mare, dels tripijocs i les martingales. Va desaparéixer, suposadament per entrar en presó, i va tornar efímerament durant el "cocinamiento", és a dir, la pandèmia. Sembla mentida, però només amb àudios divertits, sense cap vídeo, el seu canal de YouTube acumula vora 700.000 visualitzacions. L'anonimat era una de les claus del seu èxit, semblar real, donar pistes que feren pensar que existia i no era un personatge fruit de la imaginació d'Andreu, a qui hui desvirtualitzem.

Perquè la història d'Andreu García Puig és bàsicament la d'un artista que va tocant moltes tecles sense acabar de dedicar-se professionalment a la creació. De fet, molt abans d'encarnar el Pistacho, Andreu feia rap amb el pseudònim de Jerry Coke amb gent de primer nivell com Panxo, que deia d’ell en Twitter: “El Mc amb més talent natural que he conegut ha tornat”, Nega, Los Chikos del Maíz, Habeas Corpus, Teko, Chester Clapo o Toni Mejías amb qui va gravar Yo y mis sombras en 2014. De fet, podem escoltar la seua col·laboració en el tema de finals de l'any passat Rijkaard, Gullit & Van Basten, una cançó que acumula 270.000 escoltes en Spotify. Ara debuta amb rap en valencià amb un nou pseudònim, Roy Carlovich, i té una nova motivació per a continuar creant. Perquè crear, fer, contar, compartir és el que motiva a este alzireny que ja fa huit anys que viu a Nova York, per una carambola de la vida. Des d'allí ens atén per parlar de la seua música i del seu personatge més canalla, el Pistacho.

Entrevista amb Andreu García, Edu Pistacho, Jerry Coke o Roy Carlovich, depén del dia.

-Hui desvirtualitzem Andreu, vol dir això que ha mort el Pistacho?
-T'explique què va passar amb ell. En realitat jo soc aficionat del Barça, i tenim un grup de culers valencians d'Alzira on jo vaig fent pallassades, bromes, veuetes... I un dia vaig fer la veu del Pistacho i es morien de riure. Vaig tornar a fer la imitació i eixos missatges espontanis tornaren a ells per altres grups de WhatsApp perquè començaren a rular molt. Així que al final vaig obrir un canal de YouTube i vaig al·lucinar amb la repercussió. De fet, el canal de Pistacho és més exitós que el de Roy Carlovich (rialles).

Em vaig posar amb això a estall i li vaig posar molta intensitat fins que em vaig cansar. Em van contactar fins i tot d'una productora de televisió per fer un pilot del Torrente a la valenciana que era bàsicament el Pistacho.

-Però no m'has contestat si el Pistacho ha mort.
-Sí, podem dir que ja ha mort, perquè he de posar l'energia en un punt i ara és Roy Carlovich, no puc ser Roy i Pistacho el mateix dia. Millor podríem dir que, ara per ara, està en coma.


-Recordes quin va ser el primer àudio que enviares?
-Era un àudio sobre Mbappé i el PSG, que l'acabaven de fitxar del Mònaco i l'anomenava "embapeu". El vaig fer a l'eixida d'un gimnàs de Harlem, tota la vida me'n recordaré.

-L'anonimat, que ara desapareix, va ser part de l'èxit del Pistacho...
-Sí, de fet encara em fa cosa reconéixer que soc jo, perquè la gent el sentia com a real, i no volia decebre'ls confessant que era un actor que interpretava un paper. A més, sempre apareix el típic fantasma que diu "jo el conec" i estava molt guapo eixe joc. Però tota la vida he sigut prou inconstant i ara ja estic en altres coses. Va ser com un romanç d'estiu, que en juliol t'apassiona i en novembre no sents res. El més gran del Pistacho és que algunes de les seues frases formen part de l'argot, almenys d'Alzira.

-Què vas traure de tota eixa experiència?
-L'experiència del Pistacho em va fer pensar que sí que tenia talent interpretatiu, perquè de jovenet vaig passar totalment de fer teatre, tot i que sempre he tingut eixa part interpretativa latent, amagada, bàsicament perquè d'adolescent era molt idiota i volia ser un bad boy, no un membre d’un grup de teatre. Un mestre em va dir que anara per eixe camí, que tenia talent, i no li vaig voler fer cas. Al final amb el Pistacho jo era bàsicament un actor de doblatge. Andreu es perdia, desapareixia, sense cap classe de guió tancava els ulls i em sentia posseït, a voltes repetia la gravació, però sense cap text escrit, eixia de manera torrencial. Per tant, he tret això, refermar que és una cosa que tinc latent i a partir d'ara no descarte fer coses d'interpretació perquè és un dels vessants de la meua vena artística.

-Ara estàs clavat en un projecte de rap en valencià, però la cosa no ve de noves. Des de quan fas rap?
-Faig rap des de 2002-2003, la primera cosa que vaig publicar va ser la maqueta Rimas del Campo en 2004 amb uns amics que formàrem el grup AZR, fent referència a Alzira, ara no es pot trobar res per internet, una llàstima. El primer que vaig fer jo a soles és una maqueta en 2007 anomenada El Desierto, ja amb el pseudònim amb Jerry Coke. Encara hi ha gent des de llocs com l'Argentina que em comenta que ho escolta i li encisa. Tinc pensat recuperar eixe material i tornar a gravar-lo perquè tinga la qualitat que toca i pujar-lo a Spotify. Eixa maqueta em va obrir les portes a molta gent del rap nacional. Em va fer, inesperadament, conegut en l'escena valenciana del moment. I d'ací em ve l'amistat amb Los Chikos del Maíz i Toni Mejías, amb qui vaig gravar en 2009 un EP anomenat Ensayo sobre la fluidez sota el nom de Rawpublik.

-I què fas a Nova York?
-Treballe de cambrer en un restaurant de paelles de Manhattan que s'anomena Socarrat, i em va molt bé perquè ací paguen als cambrers millor que a Espanya. També treballe per a l'Acadèmia de futbol de David Villa, com a entrenador i ajudant-los amb temes administratius als matins.

-Aleshores, també eres entrenador de futbol?
-Sí, tinc el títol d'entrenador de formació, però qui és un bon entrenador és el meu germà Marc García, que és el primer entrenador de l'UD Alzira.

Com és que acabes vivint a Nova York?

Jo vaig arribar ací de rebot. Treballava a Barcelona on havia anat amb 18 anys a estudiar, m'anava bé, tenia un apartament de solter al centre de Barcelona, però després de patir una crisi existencial, de sentir el buit, vaig decidir que havia d'aprendre anglés. La meua idea era passar un any sabàtic en alguna illa caribenya, tenia diners estalviats i vaig arribar a Trinitat i Tobago per aprendre anglés. Me'n vaig anar de turisme a Nova York i en tornar a Trinitat i Tobago no em renovaren el visat. Ja en l'avió vaig decidir romandre a Nova York —a la cartera porte 30 dòlars i una nota amb un telèfon— que diu l'última cançó que he publicat, AlzireNYo. Ara visc a Union City, a quatre milles de Manhattan, a Nova Jersey. I estic casat amb una xica de Trinidad i Tobago, que vaig conéixer allí, i que com era hostessa d'avió venia molt a Nova York i quedaven quan ella venia... Al final decidírem que ella se'n vinguera ací, i ens hem casat i tenim una filla. Però bé, eixa és una altra història que també dona per fer la pel·lícula.

-Fa huit anys que vius allí, però sempre fas referència a Alzira. Per què els d'Alzira sou tant d'Alzira?
-Té relació amb un relat, ens han ensenyat a estar molt orgullosos de ser d'Alzira, qualsevol se sentiria orgullós d’haver nascut en un cau de raboses (riu). Com m'he tirat tota la vida fora d'Alzira és la meua manera hip-hopera de reivindicar el barri, o en este cas el poble.

-Ara, de sobte, fas rap en valencià amb un nou pseudònim, per què Roy Carlovich?
-Un comentari al vídeo de Rijkaard, Gullit & Van Basten —que era la meua primera col·laboració en molts anys— deia que Jerry Coke no era cap dels jugadors holandesos, era El Trinche Carlovich del rap. Carlovich va ser un jugador argentí amb molt de talent, per a alguns tenia el nivell de Maradona, però sempre va estar poc reconegut per la seua inconstància i falta d’ambició. Em va agradar la referència per al cognom. I el nom Roy ve per Roy Orbison, l'autor, entre altres, del tema de Pretty Woman. Després d'un futur prometedor en la música va desaparéixer durant deu anys del mapa... i en tornar va fer els millors temes. Em recorda al meu cas, perquè l'última referència que vaig publicar va ser en 2014 Yo y mis sombras, i amb esta reaparició em sent identificat amb ells.


-Pel que comentes, tornes i esperes assolit eixe reconeixement musical?
-Estava molt desencantat durant molts anys. Tinc una relació molt mística amb la música, quan estic creant estic quasi posseït i això no em passava des que vaig arribar a Nova York. Quan vaig fer la col·laboració amb Los Chikos del Maíz en novembre de l'any passat van tornar les muses, i elles fan amb mi el que volen. Sentir de nou eixa pèrdua d'identitat i la presència del meu jo creatiu va ser tan brutal que m'abellia tornar. Vaig generar tantes lletres que vaig començar a pujar vídeos a capella i com a la gent li molava, vaig pensar a prendre-m'ho seriosament. Aleshores vaig contactar amb Loren D, que és un referent del rap valencià, i amb Pollet, que és un dels membres de Zoo —productor, saxofonista...—, i ací estem, fent temes. Per a mi són temarros i estic convençut que prompte arribaran a molta gent.

-Això anava a preguntar-te, qui està darrere del projecte musical?
-Estic fent una mena de disc en fascicles, a l'estil de Bizarrap, i a final d'any vull tindre prou sessions amb la idea de traure físicament un àlbum. Aniré treballant amb Loren, Pollet i amb altres productors i MCs importants tant de València com de Catalunya.

-I per què ara en valencià?
-És per culpa de les muses... sempre he fet rap en castellà perquè estava convençut que no podia fer-lo en valencià, però Panxo —de Zoo— ha demostrat que es pot fer rap de molta qualitat en valencià. En realitat la meua llengua materna és el valencià, el castellà el vaig aprendre després. Així que em vaig posar un dia a rimar en valencià i vaig obrir una capsa de pandora que em va tindre tres setmanes posseït a un nivell... continuava al tall, passant temps amb la família, però en el bus, mentre treballava, no podia controlar totes eixes rimes que estaven apilotades, lluitant per eixir al meu cap. Em vaig adonar que el valencià és, fins i tot, millor per a fer rap que el castellà, perquè es pareix més a l'anglés. Té més monosíl·labs, més paraules agudes... El meu tema Tracatrà, per exemple, és un alarde que en castellà no podria fer.

-Quin és el futur, per tant, del projecte de Roy Carlovich?
-Venen sorpreses que agradaran a molta gent, que a priori no són encara el meu públic, per estar treballant amb gent molt top de la música urbana. Per començar, en unes setmanes trac un tema amb Poetas Puestos, format per Charlie Efe i Teko, produït per Loren D, que serà la sessió cinc anomenada Salvatge.