GRUPO PLAZA

ARRÒS I KATANA  / OPINIÓN

El preu de les coses

14/03/2021 - 

Que tots tenim un preu ja ho cantava Victor Manuel a mitjans dels 70. Venint de la boca i les mans del qui aleshores era un militant comunista l’afirmació -pura realpolitik- tenia especial valor; si pensem en la seua trajectòria professional posterior apegat a les mamelles del poder institucional resulta especialment premonitòria. La gent respon en gran part -no només- a incentius econòmics i acaba sent bastant racional per bé que no siga conscient de cadascuna de les passes que pren per arribar a les seues decisions: el que compta al final són els resultats. 

És més fàcil d’entendre si ho traslladem a un cas recent com és la situació personal dels diputats de Cs de Múrcia: més enllà de recompenses immediates, en un territori estructuralment conservador se’ls oferix una carrera professional que dure més de dos anys; en un sistema on el transfuguisme ix gratis, el possible oprobi públic algunes setmanes en uns pocs mitjans de comunicació no fa de contrapès a tota una vida amb el plat a taula assegurat. Potser el problema el tenen els altres: en els qui creuen que alguna mena d’ètica o de soft power sense capacitat coactiva al darrere -és a dir: garrot- té alguna mena de rellevància; la fàbula, aplicada a la vida política és l’equivalent del conte de la responsabilitat social corporativa aplicada al món empresarial: la supervivència d’una empresa es basa en els beneficis que entregue als seus accionistes a final d’any. I cap altra cosa. 

Per això personalment trobe molta més coherència en aquells qui davant de les manifestacions i aldarulls que han succeït a l’empresonament del raper Pablo Hasel demanen obediència cega a la justícia, vara cap als manifestants i suport tancat a la policia: no enganyen a ningú i menys encara a si mateixos sobre quins elements suporten el sistema en què viuen; així, acaben per oferir certa coherència argumental. A l’altre costat, no obstant, hi ha tota una constel·lació d’opinadors amagats darrere una suposada empatia que acaba per resultar hipòcrita. Parlant de xifres d’atur juvenil, de precarietat, de percentatges de depressió i problemes per emancipar-se, demanen comprensió cap a la joventut alhora que condemnen la violència. En general, conviden els jóvens a participar en política institucional i canviar les coses fent reformes i no cap ruptura; i ja que estan assenyalen quina mena de reformes institucionals farien falta des de la còmoda equidistància i la comprensió paternalista. 

FOTO: EVA MÁÑEZ

El primer problema és el subjecte: deu anys enrere les simpaties que generava el 15-M suposaven una solidaritat bàsica entre un poble oblidat per les elits. Ara, molts dels qui escriuen des d’una tribuna pública de distinta índole ho fan com a periodistes, professors, empresaris, historiadors o el que siga necessari: els problemes -els desnonats, els jóvens, els més pobres i colpejats per la crisi- sempre són un problema menor que no els interpel·la que aborden en tercera persona. Els jóvens, així, tindrien problemes estrictament sectorials, com si la seua situació precària no s’haguera de projectar al futur: per començar al futur cobrament de la pensió dels qui hui els donen lliçons sobre reformisme des d’una tribuna pública, amb jornal i casa assegurats.

La segona i més important encara és la noció de la política amb què juguen. La majoria beuen d’una concepció de la vida pública com a esfera comunicativa, molt en la línia de Habermas: un espai d’idees vàlides i coherents que es contraposen entre si; un univers liberal d’interessos contraposats i equilibris. No estan tan lluny com es pensen de la Bíblia: aparentment tot el que falta perquè s’apliquen certes polítiques es que s’enuncien les mesures adequades a prendre, a ser possible en una revista acadèmica o en un mitjà de comunicació -sense soroll, sense confrontació, basat en dades- i esperar que el Verb es faça carn per si sol, sense esforç personal de cap classe. Sembla, aparentment, que jutges, alts funcionaris, grans empresaris i companyia renunciaran als seus privilegis i s’avindran a pagar més impostos i millors jornals de forma voluntària i sense pressions, en contra dels seus propis interessos. De la mateixa manera que cert feminisme institucional predica que es pot aconseguir la igualtat real entre hòmens i dones sense que els hòmens renunciem a privilegis i a una posició preponderant per defecte en molts espais; fent veure que no ens suposa cap cost. Fer creure que es pot fer una truita sense trencar ous és un plantejament no només profundament infantil sinó també perillós: acaba legitimant per omissió l’extrema dreta que si planteja obertament -per exemple- que la revolució feminista té costos per als hòmens: és difícil combatre la intoxicació si partim de negar les coses més òbvies per a qualsevol observador o afectat.

Quan es menysprea a Vox i la seua capacitat d’influència social per afirmar que es tracta de col·lectius i idees minoritàries o en retrocés -la caça, el pin parental, etcètera- es tendeix a subestimar quin efecte pot tenir un grup de persones menut, ben organitzat i les idees clares front a una massa social que tot i majoritària té una implicació diària més aviat baixa amb la defensa de les seues idees i valors. En pocs anys Vox ha estat capaç de convertir als cossos policials i la judicatura en (contra)poders activament mobilitzats, iniciar el judici del procés de Catalunya amb tot el que ha suposat, escombrar del poder el PSOE andalús, reorientar el PP a la dreta i enviar Cs a la ruïna pressionant amb la seua agenda ultraconservadora. Que bona part dels quadres de Vox provinguen d’espais com Hazte Oír o Societat Civil Catalana, que amb una estructura mínima -tot i que un generós finançament opac- han sigut capaços d’obtenir gran ressò social hauria de fer repensar com es canvien les coses en la vida real. 

Com a activista pel territori en la dècada dels 2000 en un poble i una comarca que estava aclaparadorament a favor de la construcció massiva, les macrourbanitzacions, els camps de golf i els ports esportius sé el que suposa ser membre d’una minoria amb tots els elements mediàtics, institucionals i econòmics jugant a la contra; una minoria a qui no dubtaven en rebentar les paradetes informatives o escopir a la cara com a enemics del progrés. Algunes causes les vam guanyar als tribunals a base de filibusterisme, dilatar terminis i acumular demandes i recursos fins que la crisi es va emportar les constructores per davant; alguns altres els vam aturar presentant candidatures a les eleccions, però també forçant o aprofitant mocions de censura; en els casos més extrems rebentant i impedint celebrar-se els plenaris o les taules de participació on les nostres posicions tenien totes les de perdre. Honestament, la opinió de les majories, de la premsa del Règim i la visió teòrica de la democràcia ens tenia exactament igual: les victòries i empats que vam obtenir es van deure sobretot a un pragmatisme extrem en les aliances i les formes de lluita. Créiem que teniem raó i, a la nostra humil escala, només les generacions futures ens jutjarien. Va resultar que si que en teniem: a dia d’avui pràcticament tothom pensa que aquells projectes anteriors a la crisi de 2008 eren una bogeria.

FOTO: AYUNTAMIENTO DE VALÈNCIA

Entre la condemna hipòcrita de la violència contra els contenidors de fem i la glorificació adolescent de les barricades segueix existint un espai molt fèrtil per entendre com interactuen la política i la societat. Sense eixir de València, tenim algun bon exemple: en aquest mateix diari pot seguir el lector el que es considerava realista per part del PSPV, Compromís i les constructores a propòsit del PAI de Benimaclet fa dos anys, fa un i avui: encara en les eleccions de 2019 els veïns del barri es dedicaven a rebentar els actes electorals d’un Joan Ribó que no volia donar-se per assabentat. Hui, en contrast Compromís per València és el principal valedor d’un projecte alternatiu al de Metrovacesa, mentre la posició del PSPV no ha fet més que evolucionar, fins no atrevir-se ja a defensar en veu alta el projecte de la constructora que fins fa no res era l’única alternativa possible. Al capdavall, s’ha entès que els veïns del barri fan més por que els plets o els beneficis que puga oferir col·laborar amb Metrovacesa: és un càlcul racional, un equilibri que ha canviat a través de l’activisme veïnal. Aquest equilibri no es dona a Turianova o al Grau -no hi ha veïns que puguen protestar i fer por als polítics- i previsiblement allà acabarem tenint aberracions urbanístiques més pròpies de Shanghai o Kuala Lumpur. Queda una moralina: escoltar l’opinió dels periodistes i experts sobre el que és possible i raonable normalment no serveix per res.

Els preus i els costos poden alterar-se en molts altres camps: algú creu que és casualitat que les universitats valencianes i en general les espanyoles siguen espais cada volta més lliures de la presència de la casa Borbó és casualitat? La segura anticipació de problemes i aldarulls fa pensar-se dos voltes als equips rectorals de programar actes amb la Corona: en aquest sentit l’activisme estudiantil -sempre minoritari, s’ha de reconèixer- ha aconseguit creixentment convertir els membres de la Casa Reial en persones non grates simplement fent augmentar per als rectors els costos reputacionals de programar-los. Un activisme republicà conseqüent, més que fer tribunes en premsa i demanar referèndums -que també- probablement hauria de dedicar-se a convertir la presència de Felipe VI i companyia a qualsevol acte o espai públic en problemàtica i escandalosa: la gent normal tendeix a voler-se estalviar conflictes i evitar esta mena d’escenaris; és el que ja passa, en la pràctica, a Euskadi i a Catalunya. No calen grans masses socials per aconseguir això: hi ha prou amb una minoria d’activistes organitzats, i confiar -poques voltes falla- en la indiferència del gran públic, en aquest cas el perfil d’edat i escassament activista dels monàrquics. 

Deia Donoso Cortés, el patriarca intel·lectual dels reaccionaris espanyols del segle XIX, que mentre “es lliurava una lluita entre Jesús i Barrabàs (el catolicisme i el socialisme) […] les classes discutidores -és a dir, els diputats liberals i el seu entorn- es dedicaven a crear comissions parlamentàries”. Front a la inacció liberal i constitucional i davant l’amenaça del socialisme -“la dictadura del punyal” deia ell-, Donoso prescrivia la “dictadura del sabre” és a dir, una dictadura militar basada en els principis del catolicisme i la llei natural. Hui, els seus hereus directes -el propi Pablo Casado ha citat directament Donoso Cortés com a referent en diversos actes públics del PP!- no dubten de fer-se servir de tots els recursos al seu abast, ètics o no, per sustentar el seu poder. Mentrestant, PSOE i companyia convoquen comissions parlamentàries, promouen declaracions institucionals, mocions i idees genials d’última hora mentre intenten pactar amb ells la renovació de diverses institucions. I els jóvens? són uns violents, tot molt malament. Independentment de qui s’impose en les eleccions, crec que a simple vista és molt fàcil veure qui va guanyant la batalla cultural.  Com va dir Pío Cabanillas: al suelo, que vienen los nuestros.

Noticias relacionadas

La nave de los locos

El verano es para horteras

Cada verano es peor que el anterior. Es la estación plebeya del año. Parece que el calor lo justifica todo, incluida la mala educación de quienes no saben vestir como toca. En un tiempo de descamisados y horteras, la elegancia cobra mayor valor      

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme