El que Glòria s’endugué

Durant moltíssims anys les nostres societats han viscut sobre la premissa que es podia enrajolar el litoral sense que tinguera, a llarg termini, cap incidència en les nostres vides i les de les futures generacions. La setmana passada, però, el somni es va acabar de manera abrupta després que Glòria arrasara bona part del litoral valencià i la mar entrara terra endins al Delta de l’Ebre.

Fa algunes setmanes, en una columna on mostrava la meua posició a favor que es fera una nova declaració ambiental, els nomenava l’informe sobre els riscos associats als canvis ambientals en la regió mediterrània elaborat per un grup de més 80 científics independents, així com les previsions de l’Intergovenmental Panel on Climate Change elaborat per un grup de científics assessors de Nacions Unides. Doncs bé, tant la DANA de la passada tardor, de la que encara nos s’havien reposat tots els danys, com el darrer episodi Glòria són mostres dels fets que fa molts anys ve avisant-nos la comunitat científica. I és que, malauradament, a aquest país se lo sol fer més cas a alguns tertulians per a tot que a la comunitat científica.

Així, els científics ens alerten que episodis com el de Glòria van a ser cada vegada més intensos i recurrents. Això vol dir que hi ha una realitat incòmoda per a molts que està arribant i per a la que cal preparar-se. De fet, no importa que alguns no s’ho vullguen creure, les coses són el que són i ha arribat el moment inajornable en el que com a societat hem d’assumir les conseqüències dels danys ambientals generats durant anys i  ocupar-nos-en d’ells. Cal que ens centrem en cercar i implementar solucions sostenibles des del punt de vista mediambiental, social i econòmic.

En aquest sentit, també fa algunes setmanes els parlava de les pèrdues en el valor de les seues inversions que anaven a experimentar moltes empreses degut a l’impacte del canvi climàtic i que calia preparar-se per a que la crisi climàtica (ja prou greu per se) no desencadenara també una forta crisi econòmica. Doncs en aquest moment no cal anar-se’n molt lluny per veure alguns exemples d’empreses que han patit greus danys a les seues instal·lacions, algunes encara no havien pogut reposar allò que els va danyar el temporal de la passada tardor.

En resum estem davant una situació en la que ens fa falta que ens adonem que no anem a poder estar reconstruir passejos marítims, negocis i altres instal·lacions a primera línia costanera després de cada temporal. Perquè senzillament al cap de pocs mesos un nou temporal que torne a embravir la mar s’ho endurà tot per davant. Això seria com tirar manolls de diners per l’WC. En primer lloc no tenim eixos diners i per això s’haurien de pujar els impostos una i altra vegada per a pagar unes reconstruccions que al cap de poc temps altre temporal es tornaria a dur per davant, la qual cosa no seria assumible ni social ni econòmicament. A més pujar impostos per a reconstruir una i altra vegada les mateixes infraestructures que ja sabem que no van a aguantar, a llarg termini duria a un trencament social entre les persones que tenen interessos i patrimoni en zones costaneres inundables i les que no en tenen atès que les que no en tenen podrien pensar que per què haurien de pagar la reconstrucció d’unes infraestructures que ni gaudeixen ni van a durar. Per a prevenir aquesta situació hauríem d’estar preparats, doncs a l’emergència climàtica no podem sumar-li una ruptura social.

Així, l’altra alternativa possible, de fet la més viable a llarg termini, és replantejar-nos la nostra presència (la dels humans) a primera línia del litoral tant des del punt de vista quantitatiu com qualitatiu. Això és, quanta gent pot assumir de manera sostenible el litoral valencià? De quin tipus de presència estaríem parlant? Aquesta última pregunta ens du a plantejar-nos també altra realitat incòmoda, tenim el litoral cobert de rajola que són segones residències que romanen buides més dies a l’any dels que estan habitades. També hi ha altra realitat que Glòria ha posat de manifest, aquelles zones de costa que han mantingut el cordó dunar natural han aguantat molt millor les embranzides de Glòria, la qual cosa ha dut a alguns ajuntaments de poblacions costaneres com el de Bellreguard a replantejar-se, des del meu punt de vista encertadament, la conveniència de la reconstrucció del seu passeig marítim.

M’agradaria acabar amb una reflexió, Glòria només és un símptoma del començament d’una situació de canvi climàtic amb el que les nostres generacions van a haver de conviure i minimitzar els seus efectes. Però d’efectes en la nostra manera de viure en tindrà, no valdrà de res amagar el cap baix de l’ala. Per això, volguera que servia aquesta columna com una crida a la responsabilitat de la classe política pel que fa a la gestió del territori en una situació d’emergència climàtica. Ens cal una planificació del territori que considere com una opció la nostra retirada de la primera línia de costa abans no hajam de lamentar la pèrdua de nombroses vides humanes. 

Han conegut vostès alguna persona que haja viscut a la mar? Doncs aquestes persones solen dir que la mar sempre reclama el que és seu. Amb les forces de la natura no s’hi juga, se les respecta.