VALÈNCIA. Dins de l’ampli catàleg literari del gènere negre, i fins fa només unes poques dècades, l’aportació d’un país com Irlanda no feia justícia amb la seua tradició més que gloriosa en el camp de les lletres. En una nòmina d’autors que va des de Jonathan Swift o Laurence Sterne als estrictament contemporanis Colm Tóibín, Seamus Heaney o Iris Murdoch, i passant per vaques sagrades com James Joyce, Samuel Beckett, Oscar Wilde, W.B. Yeats, Bram Stoker, George Bernard Shaw o Flann O’Brien, la presència irlandesa en el gènere negre comptava fins fa no res amb escassos precedents si descomptem (o anotem: segons el punt de vista) la més que interessant aportació de Sheridan Le Fanu (Dublín, 1814-1873), pare putatiu del conte de fantasmes, influx directe del Dràcula d’Stoker i parent o precedent remot i d’alguna manera genèsic del gènere negre, no tant per les formes i els ambients amb les quals dit gènere s’ha desenvolupat al llarg del segle XX, sinó per la densitat i la intensitat de les seues intrigues, construïdes amb una perfecta arquitectura que anticipa als més grans del noir, i amb la inestimable ajuda –això sí– d’elements sobrenaturals.
Tota eixa estranya mancança de glòries locals d’abast universal en el negre s’ha vist sobradament compensada amb l’aparició, a partir de les darreres dècades del segle passat, de les figures de John Connolly (Dublín, 1968) i John Banville/Benjamin Black (Wexford, 1945). El primer com a autor, principalment, de l’exitosa sèrie de novel·les protagonitzades per l’antiheroi Charlie Parker, i que si bé poden incardinar-se sense complexos en el ram, les seues històries han anat creixent en presències sobrenaturals (per a disgust de bona part de la crítica i dels guardians més ortodoxos del gènere i per a content, sens dubte, del precursor Le Fanu, que deu estar removent-se de goig en la seua tomba). El segon, el dual John Banville/Benjamin Black, en la seua faceta que podríem anomenar a) (John Banville), passa per ser un dels millors prosistes contemporanis en llengua anglesa, i és autor entre moltes altres de les obres mestres Copèrnic (1976) o la sublim El mar (2005). Però sembla que no content amb això, John Banville va decidir, a partir de l’any 2006, desdoblar-se en la faceta b) (Benjamin Black), i entregar-se al joc d’heterònims procliu a l’esquizofrènia i que tan brillantment va iniciar en la contemporaneïtat el portugués Fernando Pessoa.
Així, en un determinat moment (i no deuríem oblidar que el naixement de Black com a nou escriptor és immediatament posterior al reconeixement unànime de Banville per El mar, amb la satisfacció, descans o sensació de deure acomplit que això deu comportar) un tal Benjamin Black signarà obres de temàtica inequívocament negra, la primera de les quals serà El secret de Christine Falls (Bromera, 2007), i a la qual seguiran fins a deu més (Prague nights és la darrera, 2017). No totes eixes onze novel·les estan protagonitzades per Quirke (un personatge ja mític), però sí la majoria, i totes elles formen una sèrie que compta amb milions d’entusiastes seguidors i amb les benediccions de la crítica més sàvia.
El secret de Christine Falls s’inicia amb el més sòrdid dels escenaris: el depòsit de cadàvers on Quirke, patòleg forense, viudo, corpulent i amb tendència a l’alcohol i la melancolia, detecta certes irregularitats en el procediment d’admissió (diguem-ho així) d’un jove i bell cadàver que durant el seu temps de vida va anomenar-se Christine Falls. És a dir, tota l’acció de la novel·la gira al voltant d’algú que ja no existix, d’algú que aparentment no guarda més relació amb Quirke que la estrictament professional, però que serà un fil del qual tirar (per a compensar certa amargor o cert avorriment vital) i que acabarà implicant el mateix Quirke, la seua família més propera i el seu propi passat en una trama apassionant de negocis, fanatismes, assassinats i orfenats de mètodes més que dubtosos.
Els detractors de Benjamin Black solen dir que les seues novel·les són massa lentes, o que hi ha poca acció. Potser existisca ja en alguns ambients una percepció un tant hipertrofiada de la negritud, un abús del gènere que exigix trames notòriament sanguinolentes i uns escenaris inversemblants per excessius. Pot ser també que eixos lectors de novel·la negra tinguen tot el dret del món a reclamar eixa hipertròfia consubstancial a certes seccions del noir, i tenen el seu espai, però en qualsevol cas no és el de Benjamin Black. I no ho és perquè l’autor atresora massa qualitat, massa ofici (és el que té arribar al gènere ja crescut) per a no tenyir de fondària tot, els personatges, els escenaris i les trames, sense excepció. És l’habilitat immensa per a situar els dos nivells canònics del negre (el fil purament detectivesc i el tractament purament literari) en un relat que sense digressions innecessàries els compendia de manera materialment indestriable, la revelació del secret amb l’art plàcid d’emetre (ell) i rebre (nosaltres) una pluja irlandesa mansa, constant i aparentment imperceptible d’alta literatura.
La valenciana Ana Martínez Muñoz publica, de la mano de Alfaguara, su primera novela: Valencia Roja. Un relato sobre el mundo del porno manchado de sangre que ha logrado vender los derechos de traducción a Francia e Italia antes de su publicación en España