El seny i la rauxa

Tinc un grup d'amics que ja no pot més. Atabalats pel torrent informatiu que inunda les seues vides han decidit connectar-se a Netflix i desprogramar els canals convencionals per on brollen els telediaris i els crits dels tertulians que debaten de política, de xafarderies i de tot el que es posa a tir. A partir d'ara, trien ells. Cerquen la informació que els interessa en Internet mitjançant el seu particular sistema d'alarmes i consumeixen a la carta.

He intentat convéncer-los que cometen un error perquè crec que els ciutadans necessiten estar informats per a prendre les seues decisions i que no les prenguen uns altres per ells. Però la realitat és que han sigut ells els qui han estat a punt de convéncer-m a mi. Sobretot, després d'una setmana en la qual m'he enfonsat dins d'una negror densa i pesada. Winter is coming, em diu amb sorna un col·lega quan li confesse el meu estat d'ànim.

Pot ser que tinga raó, la por nuclear de la dècada dels 50 ha tornat de la mà de Kim Jong-un i Donald Trump que, a part d'insultar-se –cosa a la qual tenen dret per desagradable que siga, igual que nosaltres a dir-los que 'no ens representen'- amenacen de portar el món a un escenari apocalíptic. Un escenari en el qual no estarien ells, que sempre podrien fugir a Suïssa, però sí els territoris on habita la gent que ara els pateix més directament. Així i tot, no deixa de ser sorprenent l'actitud del primer mandatari del planeta per a acudir a la seu de Nacions Unides i parlar com si estiguera en una barra de bar a les tres de la matinada.

No ha sigut l'únic esdeveniment que m'ha creat neguit. Sí, la situació a Catalunya també. Dos han sigut els motius. El primer, descobrir en les hemeroteques que hi havia profetes que van pronosticar fa quatre anys el que està succeint ara i que cap dels principals responsables del conflicte es va prendre la molèstia d'actuar per a canviar la profecia. En comptes d'açò, van optar per seguir amb una baralla de galls que pot acabar amb tots els plats trencats. Situació que ha minat la fe que sempre he dipositat en la política.

El segon motiu és més domèstic, d'aquests que et porten a la indignació. Es tracta de les declaracions dels ministres d'Economia, Luis de Guindos, i de Justícia, Rafael Catalá, respectivament. El responsable de les finances intentant sufocar l'incendi català amb diners, mitjançant una negociació suposadament bilateral per a reformar el sistema de finançament. Una demanda valenciana a la qual s'han negat des de 2013. I el titular de Justícia mostrant la seua disposició a reformar la Constitució, sempre dins dels límits de la legalitat, per a encaixar l'especificitat catalana mentre continua fent oïdes sordes a qüestions com la recuperació del dret foral valencià.

I com no hi ha dos sense tres, la corrupció ha tornat a fer la seua aparició, a dreta i esquerra. D'una banda, amb la imputació de la tresorera nacional del PP, Carmen Rodríguez, la mateixa que es va presentar en el Congrés dels Diputats com un antídot contra les males pràctiques del passat. Una dona que haurà de declarar en idèntica situació processal que Alfonso Grau, el lloctinent de la desapareguda Rita Barberá, per haver participat en el suposat finançament irregular de les campanyes electorals municipals del PP de 2007 i 2011. Una situació que, a més d'incomodar als dirigents populars, llastra novament la seua legitimitat a l'hora de resoldre qualsevol conflicte polític.

D'altra banda, la corrupció ha fet la seua aparició en forma de viatge, en pla 'jo vaig estar allí´, del coordinador general d'Esquerra Unida, David Rodríguez. Un viatge que es va pagar amb els diners de la Diputació d'Alacant per a permetre que Rodríguez acudira al funeral de Fidel Castro a l'Havana. Una actuació que obliga a EUPV a prendre mesures dràstiques a no ser que vulga amortitzar d'una ventada tot el discurs de regeneració amb el qual ens va il·lustrar durant anys aquesta formació i que ara li toca aplicar-se a si mateix.

Així que amb tots aquests elements –i uns altres més que els estalvie- he decidit tancar-me tot el dia a casa a veure si escampa amb l'esperança de trobar, en quant tinga valor per a eixir, una mica més de seny i una mica menys de rauxa.