El Senyor de les Alfàbegues: el mestre que converteix Bétera en una atracció botànica internacional

BÉTERA. L’home que cultiva les alfàbegues més grans del món no menja pesto. “Ja no sent ni la olor que fan”, conta envoltat de 16 enormes plantes de més de dos metres d’alçada que projecten sobre ell una agradable i olorosa ombra. “Açò és el paradís!”, diu amb unes mans inquietes que no paren de podar xicotets brots a escassos dies que les plantes siguen ofrenades a la Mare de Déu en les festes d’agost en Bétera. Hereu de tota una generació familiar apassionada per la festa, veí del poble i deixeble del jardiner pioner que dissenyà el procés de creació d’estes plantes monumentals, el “mestre alfabeguer” Ramon Asensi conta un dels seus secrets: “De vegades parlem a les alfàbegues. I de vegades els cantem!”, riu. 

Si posaren a qualsevol persona a la porta de l’Hort de les Alfàbegues de Bétera, no tindria cap dubte del que ocorre al seu interior. Dos enormes mosaics de vora tres metres d’altura amb imàtgens de les plantes decoren la façana i un intens olor a alfàbega envaïx el carrer. “Hort de les Alfàbegues Manolo ‘El Morquero’”, anuncien, en homenatge al difunt primer jardiner que començà a reptar-se a sí mateix per criar les plantes més grans del món. 

En traspassar la porta metàl·lica, un enorme bosc sorprén els sentits. “Estes plantes tenen només quatre mesos i mig”, explica Asensi  (41 anys) sobre les seues filles. “Els testos els posàrem ací el 28 de març i ja no es tornen a menejar fins el 15 d’agost quan vénen a emportar-se'ls per a l’ofrena. I estan a una distància controlada! perquè si no, en créixer, les plantes xoquen per dalt”, explica mirant les parts més altes. Per a seleccionar els millors exemplars, cada any es planten fins a 70 testos amb 600 llavors cadascun, dels quals només 16 plantes eixiran en passacarrer. La selecció de les llavors és crucial per a obtindre cada any les millors plantes. 

“Cada any les plantes són totalment noves. En cada test plantem vora 600 llavors que prèviament he seleccionat, plantat en un hort a ma casa, per a que cresquen silvestres, i posteriorment congelat. Totes les plantes són filles unes d’altres”, detalla. Per a poder fer-les créixer tant, Asensi assegura que mai s’afegixen hormones de creixement vegetal i que la clau està en un reg periòdic amb una dosi controlada d’adobs químics. “Anem podant manualment les branquetes que florixen per donar llavor, de manera que les enganyem i elles continuen creixent cap a dalt. Mira! esta branca és de tres fulles en lloc de dos! Hem tingut sort perquè no se’n veuen moltes!”, somriu didàctic. 

Mestre de música i sense cap formació en jardineria, la passió de Ramon Asensi per les alfàbegues ve de lluny. “Jo sóc molt de poble i la meua relació amb les plantes és familiar”, conta. “En les cases del poble sempre hem tingut alfàbegues. És costum que els veïns en planten a casa per a traure-les a la porta durant les festes. En la meua família, la meua besàvia, la iaia, ma mare, la meua germana, les meues cosines... totes han sigut obreres, les regines de les festes. Quan era menut, jo recorde com em demanaven regar les plantes de casa i jo, que sóc molt farol i molt curiós, hi vaig aprendre”, recorda. “La veritat és que jo he eixit rojillo, ateu, separatiste i de tot. Ho tinc tot!”, riu.

Però, com un músic professional, sense cap relació amb la religió, acaba sent mestre alfabeguer de plantes que s’ofrenen a la Mare de Déu? “La funció de mestre alfabeguer és un treball municipal. En 1996, per casualitat, l’alcalde del poble em va proposar treballar amb Manolo ‘El Morquero’, l’anterior mestre alfabeguer, que va dissenyar el primer sistema per a fer-les créixer així. Abans d’ell, el cultiu no estava professionalitzat i es criaven com podien”, precisa. “En 1999 vaig quedar-me com a encarregat de l’hort de les alfàbegues, com a deixeble de ‘El Morquero’, que era un home simpàtic, molt extravertit i molt intel·ligent”, elogia. Encara que segons conta hi ha pobles que cultiven plantes monumentals, assegura que cap altre poble del món fa alfàbegues com les de Bétera. El llibre Guiness dels Rècords mai ha acudit per certificar la proesa que aconseguixen cada any, però per a Asensi, això no suposa un demèrit. 

Estudiós de l’origen de la festa, amb un treball d’investigació publicat, Asensi conta que no és casual que estes plantes siguen específicament alfàbegues. “L’origen d’esta planta té lloc a l'Àsia vora l’any 1200. Ací la planta no és silvestre, la portaren des d’allà per a menjar. A l'Índia l’alfàbega s’utilitza per a fer rituals màgics de fertilitat i se la considera una planta sagrada”, narra. Emprada per a embalsamar els faraons, Asensi conta que segons les seues investigacions, la planta l’han emprada totes les civilitzacions. “El nom científic és Ocimum basilicum. Basílic és rei. Per tant és considerada la reina de les plantes”, explica. 

La deessa Cibeles, Afrodita o Astarté, a qui s’agraïen les collites ofrenant-los alfàbegues, en arribar a València Jaume I es varen transformar en referències cristianes. “Quan arribà el cristianisme, no inventaren res. He trobat documents on es reflexa que vora l’any 1600, en arribar la reconquesta a Bétera, el 90% de les persones varen ser expulsades del poble per ser moriscos. Els 150 habitants que quedaren, continuaren la tradició copiant el ritual d’ofrena d’alfàbega que es feia a la catedral de València”, assegura tancant els ulls per recordar xifres i dades. “Les deesses anteriors es transformaren en la Mare de Déu d’Agost a qui es fa l’ofrena ara”. 

Pujat dalt d’una grua, revisant les parts altes de les plantes mentres  l'ajudant jardiner i la companya jardinera fan els últims retocs a les plantes pujats a andamis, Asensi dóna una dada clau. “Creixen aproximadament tres centímetres i escreix cada dia”. Els dies previs a l’ofrena són un moment crucial en aquest lloc sacrosant que els veïns no visiten per no perdre la il·lusió de sorprendre’s veient-les per primera vegada el dia 15. “Hi ha veïns que s’enfaden si penge en Facebook alguna foto treballant! Este és com un lloc sant i diuen que no es pot vore res abans de l’ofrena!”, riu el mestre alfabeguer. 

Matar els cuquets, controlar el reg, supervisar que no agarre fongs, que no tinga calor... el treball en esta mena d’espai de retir d’alfàbegues no para mai. “Una planta és un ser viu! això s'ha de tindre molt clar i donar-li el que necessita”, reivindica el mestre alfabeguer. Amb els dits de la mà dreta assaonats per la poda manual a diari i els aparells de mesura a punt per vore si baten el rècord dels 3 metres plantejat per a 2017, Asensi explica que la natura també té part de responsabilitat en el procés. 

“La gran variable del creixement és la temperatura. Com que ha fet calor en maig i abril, si no falla el temps i continua fent calor els propers dies, arribarem al repte d’enguany que és assolir els 3 metres d’alçada. No sé si arribarem, però tampoc m’obsessiona”. Preguntat per si té un repte final que voldria assolir, Ramon Asensi es mostra modest. “Pense que hi haurà un moment de col·lapse on la planta, per molt que afinem el sistema, deixarà de créixer. Tenim un temps molt limitat i no podem exir-nos-en, aleshores la planta posarà un límit de creixement per ella mateixa”, vaticina. 

En acabar l’ofrena del dia 15, les alfàbegues romandran a l’església 8 dies. “En eixir d’allí, les plantes son cadàver. Han estat tancades i sense quasi llum massa dies. Han complit el seu cicle i es tiren directament”, conta sense remordiment. I amb ell? Què passarà quan no tinga més plantes que cultivar? “Quan arriba setembre sóc mestre de dolçaina de l’escola de música i ho compagine amb la tasca de mestre alfabeguer. Sóc un home inquiet i vaig inventant-me coses per modernitzar el cultiu però crec en la tradició i sé que no em quedaré ací tota la vida. Quan vinga una persona que tinga ganes de fer coses i de ser creatiu, no tindré problema en deixar pas a una nova generació”.