El sol de mitjanit

VALÈNCIA. La paraula màrfega mira que té accepcions. A casa meua l’he sentida de sempre. Normalment qualifica una persona tranquil·lota, sense empenta, prou gossa i es diu precedida d’un “quina”. Quina màrfega! Amb el temps he sabut la varietat de possibilitats que té el mot en qüestió. Avui em centraré en aquest sac gros, la màrfega, que es farcia de palla, de pellerofa de dacsa, que feia de matalàs. El catre, amb bon corrent d’aire, amb les finestres de bat a bat, ha estat indispensable a moltes generacions. Una imatge que associe a la narrativa en blanc i negre del neorealisme italià, a homes fumant al llit, a escenaris naturals i expressions crues. A una realitat que fugia del feixisme, que estenia, amb pinces de fusta, llençols blancs. A picamatalassos de vímet trenat per a espolsar i estovar els dies... Sentiments i icones que expressen la necessitat de ressorgir de la postguerra, d’estius xafogosos, de samarretes imperi. 

El matalàs, aquest arabisme, ens recull a qualsevol hora. Avui els matalassos ja no són “fer i desfer, la feina del matalafer”. Ni són de llana, ni de borra, ni de miraguano, ni de suro, ni tenen bonys. Descansem, a estones, en embolcalls ben cosits, pensats i repensats, n’hi ha per a tots els gustos. Són adaptables, ferms, tous, durs, antial·lèrgics, transpirables, d’escuma, viscoelàstics, de làtex, de molles... A l’hora de triar és important desvetllar com dormim. No parem quiets, ho fem de gaidó, cap amunt, boca baix...? De tota aquesta oferta en té la culpa el Neolític. Un període que va dictar la forma de xafar l’orella. Deixaren d’ajocar-se a terra i es guarniren coberts amb pells d'animals, de materials ben naturals, de fullaraca i d’insectes. Avui, paradoxalment, aquesta imatge inversemblant de gent que dormisqueja a terra va a més. No amaga els dies aclaparats de vergonya i immoralitats socials. A València, jeuen sota els ponts, al recer d’un comerç, als caixers de CaixaBank que estan prou sol·licitats... Ni munts de fenc, ni res; els somiers de cartó, sense matalassos, també estan d’actualitat. Si ja conten que el llit d’Ulisses, a Ítaca, estava farcit de plomes! “A mi, plin”, diria, aquell eslògan vintage, en grec clàssic! Segurament, els compatriotes, no tan vips, s’estirarien a sobre d’una fusta amb una mica de palla. Els catres surten a la llum de la nit entre la flor i la nata dels romans. Les puces, ratolins, xinxes, i no sé si caparres, compartien somnis amb aquells que no  tenien ni un xavo. 

Llegia que als Estats Units es compren, cada any, vora a 40 milions de matalassos. Si pensem en el planeta, la xifra pot ser de por. Aleshores quants matalassos es llancen a l’any i al dia? Els materials, orgànics i inorgànics, tenen la paraula reciclatge “tombada” o “dreta”? Quants productes químics dormisquegen amb ells? La contaminació del matalàs és un malson. Metalls corroïts decoren els abocadors. Rectangles voluminosos, prou inflamables, inunden solars i voreres. Un paisatge “ballardià” que ni ens sorprèn. A Europa, any rere any, es llancen més de vuitanta muntanyes Everest de matalassos. Dormim damunt d’un plàstic derivat del petroli? El poliuretà és el rei en el 90% d’aquests fardos. La invasió de la màrfega sembla que ataca la Terra. Al País Valencià diuen que es generen 30.000 tones de matalassos cada any. Fa dies, estan al llit, llegia al Valencia Plaza  que una empresa d’Ontinyent, EcoAqua, ha aconseguit separar el 100% del material dels matalassos. L'acer, l’escuma i la fibra tèxtil es reutilitzen desenvolupant nous productes. Una economia circular, rodona! El més impactant? Tot un sistema d’aigua a ultra alta pressió que dóna via als compostos del matalàs sense produir partícules contaminants. En un no res el rectangle gruixut desapareix del mapa. La innovació, des de la Vall d’Albaida, ens permetrà clapar com uns socs quan estrenem llit. Una tecnologia de primera línia, reeixida i sana, amb beneficis mediambientals, que valoritza els residus sense emetre cap gas, que treu bon “suc” de l’aigua.

El relat del matalàs, com tot, té el seu llitàs en la literatura, la pintura, la cinematografia... Caben moltes històries per a no dormir. Jo em lleve primer que la màrfega, matine molt. Un dormitori no és un lloc només per descansar, almenys a casa meua. De sempre ha estat un espai gran, amb un sol que omple les tardes, que convida a obrir la mallorquina hidratada amb oli de llinosa, a seure a la terrassa i perllongar l’estança a sol i a serena. Quantes narracions sortirien d’aquestes cambres de la casa, passaríem les nits en blanc. Un dormitori-saló, amb tot el que t’agrada, reconec que és un luxe. Un llit grandíssim, 200 x 210, que s’omple de llibres, llibretes, diàriament, entre comandaments i tecnologia. El meu espai és imprescindible per a descansar de cabòries i encetar-ne de noves, per xarrar i riure, per cagar-te en tot, hi ha bany incorporat, per “serialitzar” la narració dels dies, per veure a Toni Cruanyes en el “TN vespre”... Per llegir de bon matí els diaris, per saber què opinen els que t’agraden i els que no, per piular bon dia... Per posar música  i ballar-la a tot volum. Qui ha dit que la cambra només està destinada a dormir? Cal relacionar-se bé amb els espais que ens acullen. El refugi de les nits, les estances, van anar adquirint confort i intimitat amb el pas dels segles, de molts. Per a mi, mai no ha estat un cau infranquejable, tot el contrari: sempre obert als somnis, a propostes desitjables, a converses de matinada... Dormitoris tenebrosos? No gràcies. 

El subconscient m’ha traït amb tant de tràfec de matalàs amunt i avall! Si el que us volia comentar és que faré vacances a Culturplaza en aquests mesos d’insuportable xafogor. Bon estiu! Salut! Ens trobarem quan la frescor cluque l'ull. Mentrestant, airejaré les idees escapolint-me dels dies forts, del foc etern, de l’estiu mediterrani. Potser m’escodrinye el sol de mitjanit, tan tafaner. I, si vol, que diga: “mira, quina màrfega!” A mi, plin!