VALÈNCIA. El planeta té la sang calenta, les dades no enganyen. La temperatura global està ardent, a l’alça. Sembla que l’any 2017 és un dels més càlids mai registrats. Bull la Terra. Temperatures impensables, rècords de graus, pujada tèrmica a València, a l’entrada de desembre. I amb aquesta calda atípica, que afortunadament ha marxat, un dia qualsevol de la setmana, a dos dies, com aquell qui diu, per acabar novembre, arribes al supermercat. Busques provisions, el manteniment habitual. Ensopegues inesperadament amb torrons, massapans, neules i boles de coco banyades amb xocolata. Com caiguts del sostre. Sorteges el carro entre les posts, fetes exprés, clafides de llepolies de Nadal. Tenim encara molts dies, les festes arriben amb exagerada puntualitat. A un mes de la “marabunta fum, fum, fum”! Perplexitat, any rere any, davant l’espectacle de fructosa, de sucre invertit i glucosa. Al món exterior, ponentada. Preocupant el canvi de la temperatura global. Anirem a la mar amb entrepà de polvorons, no gens sucós, deixant a ciutat la contaminació eixordadora, la del so agut, pesat, de les nadales? Celebrarem el Nadal com a Austràlia? A la platja, a remull? Poca broma!
Paquets regal de memòria, magatzem del record de la infantesa, del passat de la vida, es desemboliquen amb l’entrada del solstici d’hivern, alterant la quotidianitat. Desembre inicia la carrera. Dates ben sensibles a les percepcions. La marató d’olors i sabors s’escalfa i entrena de valent. L’escudella, la carn d’olla amb pilotes, amb un toc de canyella i molts pinyons, és al rànquing a moltes llars. Segueixen la cursa, varietats de costums arrelats al territori íntim, familiar, com ara el torró de cacau i moniato amb neula, passant pels canelons de Sant Esteve, capons farcits, ostres i marisc. Menjars emblemàtics i efervescència de l’alka seltzer amb bon cava. L’aldarull està servit, mai no es gela.
El pessebre, aquesta tradició que es combina amb l’Arbre de Nadal baixa dels alts dels armaris. Surten en aquesta època, al primer pont o festa de desembre, per desfici dels nens i costum dels grans amb traça. Hom diu que la tradició de muntar el pessebre va prendre peu amb els Borbons, per les relacions comercials que establiren amb Nàpols. I ací es va ancorar, va tenir força acceptació.
Els caganers, ara ja cèlebres arreu del món, començaren a defecar al voltant del XVII. Fertilitzar la terra, deixar-la a punt, era la “missió” de la caca, la de la figureta, no pensem en escatologia d’oferta. La fama del personatge més “terrenal” arribaria al segle XIX, ací la cagaren del tot. Sense marxa enrere. Sort i bona collita. Realisme exagerat. Ara tothom, amb nom i renom, vol el seu caganer, la seua rèplica amb el cul a l’aire. Pastat amb la seua fina estampa. Nyas, coca! Per descomptat, els pessebres mantenen les figures protagonistes al centre del cadafal domèstic, també fora cas menysprear-los.
Les filigranes, la destresa, enginy i ganes del muntatge del Kit-Nadal les deixem per als apassionats de la posada en escena. Escenificació, desfici i tendència pessebrista n'hi ha per a tothom. I que mai no falten els estels amb llarga cua, la guia. El GPS dels Reis Mags amb localització d’origen sense aclarir i destinació “contrastada”, un portal, Betlem. Disseny i paisatgisme de suro, molsa, i paper d’Albal. Caminets, rierols emmirallats amb pontets, ànecs i porquets. Pollastres, palmeres, figues paleres i serradura. Un paisatge “inventat”, sense documentar, amb un decorat allunyat geogràficament de l’indret que representa. L’Arbre, els arbres, de Nadal vénen del nord, d’un lloc més verd amb coníferes i fullatge perenne. Boles vermelles, llaços, pinyes, llums, grèvol, pomes i espelmes adornen la simbologia que evoca l’Univers, el Paradís, en forma d’avets com per a l’eternitat. Desempolsem l’attrezzo.
El virus ha tornat, s’encomana amb molta facilitat. Es propaga ràpidament i de manera massiva. Arriba tots els anys. L’agent infecciós ataca la vida cel·lular i la domèstica. El virus del costum, el de la tradició, s’escampa fàcilment, de moltes maneres. Tranquil·litat, no tots els paràsits intracel·lulars provoquen malalties. Aquest, només maldecaps a dojo i alguna patologia inquietant. El verí del Nadal is coming.
Com s’acomoden les tradicions i els costums en vena! Com varien les dimensions dels esdeveniments nadalencs i com no canvien! Tradicions que es divulguen al llarg dels segles pegant la volta al món. Aquest virus, agent contaminat, el troben allí on hi ha vida. Transmetre’l ha estat cosa fàcil. Del passat, com si heretarem un llegat, al present. Infecció cultural, subjectiva. Creant vincles. Capaç de perdurar, immutable, aferrat. Adherit al moll dels ossos. Tradicions víriques inventades amb rerefons ideològic, més enllà de la intenció aparentment ingènua. La càrrega emocional, les predisposicions, les indisposicions, que provoca aquesta tradició, va més enllà de la religió, de l’economia, del colesterol...
El virus del Nadal ja és ací. Es manifesta amb patologies ben variades, evidentment. Una tradició “tòxica” amb certa dosi de creativitat, no ho negarem, però amb perversió camuflada. Amb falses bondats i amb desigualtats ben visibles. Hipòcritament endolcida amb productes de l’època, amb olors de l’hivern, a rebuf de la història. Consensuada, d’aquella manera, la tradició nadalenca es fa popular. Ens embruixa, ens beu l’enteniment, ens manipula desvergonyida. Costum infecciós escampat per contacte directe. Tradició potenciada i malcriada pel poder, pels poders. Nadal empunya sentimentalment. Nosaltres, els organismes, encomanats de nostàlgia.
La memòria col·lectiva, antropològica, engegada, interactuant amb el paisatge nadalenc. Els paràsits ataquen, transmeten els tòpics més convencionals, populars i folklòrics. Alteren a estones la tradició literària, la històrica, l’escrita, la filosòfica, la ideològica, la política, la cultural... La bestiola vírica atemoreix i paralitza el seny. La modernitat no compta gaire. Mínima ha estat l’evolució d’aquesta arrelada tradició, no fos cas que entrem en conflicte amb els dogmes i promoguem “heretgies”. Tal vegada, ens agrada, amb dosi de perversió o no, que els costums i les tradicions ens dominen. Aquests conceptes tan lligats als pobles manen, sovint fan la guitza. Herència hipotecària a la vida, al dia a dia, sense treva segons l’època de l’any. Tradicions a balquena. Intoxicats de memòria repetitiva i costums en bucle. Virus amb formes i dimensions variables, amb capacitat de mutació. Els rituals nadalencs cronometren el pas del temps, el fixen. Nosaltres som els extres d’un documental ancestral i inalterable des d’èpoques remotes i paganes, quan la llum diürna torna un altre cop i s’allarga. Instants, “audiovisuals”, compulsius a Nadal. De moment no hi ha vacuna. Bona “infecció” de Nadal i santes pasqües.
