Els envasos de Michael Jackson

Els records van i venen, com els envasos, però la memòria no oblida certes coses per estranyes connexions neuronals. Ara que el Nadal és valencià, en el dia de la Loteria i en mig d’ambivalents informacions sobre com recuperar més llandes de begudes del fem és impossible no reviure temps passats, quan les botelles buides de refresc o cervesa tenien el seu valor en diners per a qualsevol xiquet que les tornara al punt de venda. Quasi per sorpresa, als gloriosos anys vuitanta va començar a imposar-se la filosofia “d’usar i tirar” que deixava el costum de retornar els envasos com un relíquia del passat. Recorde el gran triomf de la llauna, “els pots”, amb una anella d’obertura que en aquell moment es separava totalment del seu contenidor central d’una manera fascinant, com una nau sense pilot que es desencaixava del transbordador central per a poder degustar el líquid que es conservava a l’interior gràcies a la màgia de la ciència alimentària.

Una imatge associada a aquella etapa de descobriment sensacional d’un incipient model de consumisme desbordant, encara una anècdota del que vindria després, està unida als anuncis que protagonitzava Michael Jackson en nom d’una de les dos multinacionals de begudes refrescants més famoses del món. Un d’aquells spots està encara en la llista dels 10 anuncis més vistos, amb una banda sonora formada per la personal revisió del seu hit Billie Jean amb lletra adequadament adaptada a les lloances de la marca que “esponsoritzava” al Rei del Pop. L’autor de Thriller va resultat literalment socarrat en l’accidentat rodatge d’un dels anuncis de la marca en 1984 a causa d’uns focs d’artifici incontrolats. 

Incultura d’usar i tirar

El past del temps ha demostrat els greus perjudicis d’eixa quasi immoral incultura d’usar i tirar qualsevol cosa començant per una llanda i acabant per un nevera No Frost, que en poc més de quatre dècades accelerades ha provocant evidents impactes mediambientals a més d’una important despesa energètica a causa dels recursos invertits en l’ús de matèries primeres que, en contra del que ens volen fer pensar, no són infinites. Tot causant de pas l’acumulació de brutícia que s’escampa per la mar, muntanyes i ciutats amb efectes contaminants de conseqüències encara per determinar.

Al caliu d’una efervescent consciència mediambiental, amb la qual també es pot fer legítimament negoci i és important que així siga per a democratitzar l’exemple, es va començar a estendre de manera ja decidida la indústria del reciclatge a partir dels anys 90. Un nou sistema que reaprofita el que llancem al fem a partir d’intermediaris que ajuden a refer el camí dels materials que “suposadament” ja ningú vol per a fer-los tornar al món de la utilitat. I precisament un dels productes que més es recicla en l’actualitat és la llanda de begudes, segons diuen els seus fabricants.

Durant tot el temps transcorregut el sector que ha conservat el costum de recollir i reaprofitar envasos reutilitzables és el de l’hostaleria, amb el dipòsit de les botelles de cristall de refrescs i cervesa que són recaptades pels seus proveïdors. Un exemple que segueixen comerços nous com la Boutique de la Cerveza al barri de Russafa de València, que arreplega les botelles de marques retornables i entrega al client els cèntims que ha avançat primer amb la compra.  

Viatge al país SDDR

Ara el govern valencià vol incrementar els índex de recuperació d’envasos dins una acció ambiental unida a l’economia. De fet la directiva europea sobre residus estableix que la meitat dels residus domèstics hauran de ser recuperats i reciclats abans de 2020, contribuint a incrementar l’economia circular. Dins la nova estratègia valenciana de residus, que inclou diverses mesures, la conselleria d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural ha presentat com a proposta més cridanera el Sistema de Depòsit, Devolució i Retorn, conegut com SDDR, unes sigles que més bé recorden la nomenclatura de l’Alemanya situada en la vesant oriental del mur de Berlín a l’època d’Erich Honecker.

Bàsicament el que planteja l’SDDR és que alguns envasos deixen d’arreplegar-se en els contenidors groc i verd, que continuarien recollint la resta de residus. En concret el sistema s’aplicaria per al plàstic pet, llaunes, tetrabrik i vidre que contenen aigua, refrescs, sucs i cervesa. Els consumidors pagarien 10 cèntims de més per cada envàs que recuperarien en tornar-los en bon estat, mentre el comerç es quedaria dos cèntims per la gestió. El sistema s’ha implantat a països com Alemanya, Noruega, Finlàndia, Lituània o Estònia i també en alguns estats nord-americans i part de Canadà i Austràlia.

Al territori valencià el projecte ha provocat la forta oposició de la major part dels sectors més directament afectats pel sistema, com les entitats dedicades a la recollida selectiva, fabricants de llandes, cadenes de supermercats o associacions de consumidors. 47 organitzacions empresarials han subscrit un manifest promogut per la patronal valenciana CIERVAL que demana la retirada de la proposta, a la que també es mostra contrària la plataforma Envase y Sociedad . S’oposen al sistema perquè el consideren innecessari, complex i car, i asseguren que no milloraria l’índex de reciclatge de manera significativa. A favor de l’SDDR es mostren part dels hostalers, representants de la distribució com FEDISHORECA, la Unió Gremial, els grups ecologistes i evidentment els promotors de les màquines que farien possible el sistema, així com els governs de Navarra, Catalunya i Balears que estudien les possibilitats d’introduir el mètode, com explicaren a la jornada Tornar el Casc 2.0, La gestió dels residus al Segle XXI organitzada per la Generalitat. A la trobada, a la qual no foren convidats com a ponents cap dels opositors al projecte, representants dels països on s’ha implantat l’SDDR parlaren dels èxits de les seues experiències. Els defensors expliquen que el sistema augmenta la recuperació dels envasos abandonats i provoca destacats beneficis ambientals i econòmics.

La proposta ha causat un enfrontament obert entre bàndols amb creuament de xifres, informes i dades, acompanyades d’interpretacions diverses segons la part que les mostra, adobades per demostracions d’adhesió o rebuig més pròpies d’un acte de fe que d’un debat assossegat. No obstant, la Generalitat assegura reiteradament estar disposada al diàleg, així con els representants del front opositor ofereixen la seua voluntat de negociació. Fins i tot el col·legi d’Enginyers Industrials s’ha oferit a mediar en el conflicte per arribar a un acord. El temps és important perquè la conselleria té previst que la implantació del sistema comence en 2018, després de passar el debat de la llei per les Corts. En tot cas els enfrontaments i les polèmiques exacerbades no beneficien al medi ambient en general i en concret a la necessitat d’implicar més a la població en la reducció de residus. La construcció d’un món sostenible, impulsat des dels poders públics, hauria de ser el resultat d’una estratègia reflexiva, estudiada i pedagògicament explicada sempre coincidint amb l’interés general de la majoria de la societat, de la mateixa manera que Michael Jackson era lliure d’anunciar amb la seua música la marca de begudes que més li convenia. Tot és una qüestió d’envasos.