Els nostres monstres de Halloween: trick or treat, paga o plora!

València, a uns dies de la galàxia  Halloween. Que quede ben clar: no vaig en contra d’aquest sarau tan cinematogràfic. No estic disconforme amb el color  taronja, morat o negre. A més, m’agraden les carabasses. La vespra de “Tots Sants” és una celebració ben expandida i promocionada. Un seguit d’intercanvis culturals i antropològics han engendrat una festa-fusió internacional. Qui ho havia de dir als celtes quan celebraven, els dos dies previs al “temps fosc”, el seu Samhain! Ells feien fogueres a les muntanyes perquè així foragitaven els esperits malignes. Les ànimes buscaven cossos per habitar. Arribaven les bruixes, les cases eren a les fosques per no alertar presències diabòliques “en pena”. El momentàs  tardor-hivern, la seua patent terroríficament festera, controla el món quan s’inicia el mes que fa onze. Novembre, on la fosca domina el dia. 

Al nostre imaginari sabem que és  festa. Esdevé fantasmagòric tot allò relacionat amb la cultura popular, centenària. Tenim poca idea al voltant dels costums més primitius. Sembla que la tradició més arrelada és anar als cementiris, tan diferents dels anglosaxons que veiem al cinema. Sorprèn la desfilada de gent que els omple de colors amb pomells i rams. Allí es mengen rosquilletes si hi ha gana, es riu si toca i també es plora. Nens, avis, pares i gent que deambula. Es netegen les làpides i mausoleus dels estimats i també dels il·lustres. De poetes, d’artistes, de polítics si es tenen a mà. Estan petats aquests dies els camps sants, de gom a gom. Ho veiem sorpresos als telenotícies any rere any. És com voler mantenir allò que sempre s’ha fet, que toca. No fos cas...  Recordar als que estimem és bo a tota hora. Als que hi són i als que no. Ho fem amb flors, amb cançons, amb menjars favorits, amb homenatges cada dia. Perquè sí. 

Arriba el fred o això voldríem. La gastronomia sempre està al cas de les estacions.  La de “tots sants”  busca les puces a les ànimes. Són menjars amb al·lusions a l’eternitat. Aliments que duren, que no es fan malbé en un tres i no res. En aquesta època de l’any les castanyes i les glans. Ve de lluny la cosa, com de la prehistòria. Eren aliments essencials en la dieta. A més, al voltant de les castanyes i dels castanyers sempre han “caigut” uns quants rituals. El magosto a Galícia o el gaztainerre a Euskadi són festes del nord i de  temps remots. Com una altra versió, a novembre, de la castanyada mediterrània. Això diu que era una ciutat on tothom coneixia les tradicions i la finestra al món no estava oberta de bat a bat...

Ara a la ciutat li costa reconèixer  els costums més ancestrals. Al segle XXI quan arriba “Hallowen-Tots Sants” les pastisseries envesteixen amb llepolia. I de vegades les famílies s’ajunten. Algun dolcet d’ametlla amb pinyons pot fer remoure la memòria. El panellet facilita l’interrogatori, esperant respostes dels més grans de la casa.  Actualment, ni els rosaris ensucrats, l’enfilall de bombons i caramels que fan a Mallorca, ni bunyols, ni castanyada, ni moniatos, ni panellets, ni fruites confitades, ni moscatell esvaloten el galliner. A València no repiquen les campanes tota la nit, o almenys no ens n’assabentem. Impossible competir amb Halloween. La parafernàlia i attrezzo fílmic es mimetitza amb èxit arreu del planeta. Triomfa a Benimaclet, Alginet, Biar, París i Londres. 

Carabasses, llaminadures i disfresses omplen els comerços i els supermercats. Calaveres, esquelets i moltes teranyines a la venda, bon negoci precampanya de Nadal. La tendència a la disfressa de molts valencians ve que ni pintada, ha agegantat aquesta festa afillada. Cercaviles amb cos i ànima. Bruixes, esperits, fantasmes i altres éssers més terrorífics omplen avingudes i els carrers estrets. Fa por la nit amb tant de maquillatge. 

El terror universal es reivindica a Halloween.  Univers de pànic a cop d’ull i amb sons pertorbadors. Ho mostra la literatura, el cinema, les sèries, la pintura, els còmics... Autors clàssics i recents ens han atapeït de bèsties sobredimensionades, fantasmes, vampirs, dones pantera, homes llop, ninots diabòlics, monstres fantàstics, mutants, zombies. Les Arts al servei de la humanitat fan viure i reviure els sentiments de por, d’angoixa, de follia. Terror i ficció també superat per la realitat. Els horrors contemporanis els vivim amb normalitat relativa. Com si foren el veïnat que tenim davant de casa. Criatures terribles en carn i ossos, allunyades de la ficció creativa. La por duta al màxim és l’horror. 

 En la vida actual subsistim sota l’amenaça del perill real o desconegut,  del que turmenta. Estímul poderós per fer-nos canviar la nostra  conducta.  Viure amb temor no deixa de ser una aventura. És com un risc que haurem de córrer. Sense saber si ens en sortirem amb un happy end. Toquem ferro (i també fusta que som bilingües). 

La majoria de cultures han dissenyat divinitats pròpies però també l’antítesi dels “déus bondadosos”. Figures malignes i perverses de llarg recorregut són l'ase dels cops. Algú que no fora un déu havia de carregar-se els horrors! El mal amb aparença de mort vivent, diable, fantasma, mòmia o vampir. Fins i tot hem rebuscat en altres galàxies per carregar el mort a éssers mutants. Per què hi són? Ni idea. Sabem ben bé el pànic que provoquen. Per què? Si els hem imaginat nosaltres...  

La pel·lícula, la sèrie eterna, la novel·la de fulletó, la banda sonora de  terror està al carrer. Arreu, allà on mirem. El món subjecte a l’angoixa perpètua. Vivim en un Halloween permanent. Llegim notícies, les veiem, les piulem, repiulem, ens arriben per WhatsApp... Ho llegim en samarretes, ho escoltem a les ones, es fan virals. Presumptament personatges reals superen l’imaginari macabre amb inquietants presències corruptes, terrorífiques. Depravació a la política. Degeneració a les màfies empresarials davant de delictes sense resoldre. Esperits terribles d’individus imputats sense temor, vestits de diumenge. Zombis que cobren sense entrar als despatxos. Fantasmes rutllant en pena d’empreses públiques a lobbys influents. Mutants amb intercanvis de favors poc honestos. Dones pantera “artísticament” dissenyades per amorrar-se a la jugular de l’erari públic. Immorals com ninots diabòlics amb la panxa al sol, surant en iots per la mediterrània. Vampirs i vampires amb dents esmolades a les tertúlies mediàtiques sense cap neguit. Una altra  gentalla, una trepa de ganduls, deambula i baladreja als seients del poder. Autòmats polítics amb col·laboradors fugaços abduïts, suposadament, per contractes a afins. Els zombis a quatre xavos ja hi són ací. Éssers sinistres davant nostre, al paisatge urbà. 

Si la por no ens espanta del tot, combinem aquestes inquietants presències amb una mica de misteri i alguna mossegada d’humor. Pugem al “tren del terror” o  al “tren de la bruixa”. Busquem emocions més fortes. Cuinem amb goig candy apples, les boníssimes pomes  de caramel vermell, com de pel·lícula. Més tard podem buidar la carabassa i passejar pel barri amb un jack-o’-lantern. Escridassar truc o tracte, broma o regal, paga o plora. Trick or treat.                                      

Ací Halloween 365 dies a l’any. Estem curats d’espants.