GRUPO PLAZA

de categoria

Els objectes més valencians

9/02/2021 - 

VALÈNCIA. Les xarxes socials han reivindicat durant els últims dies l’ús de la caixa metàl·lica de les galetes daneses com a costurer. Es veu que a Itàlia es pensaven que era cosa d’ells, però este contenidor de sucre i greixos saturats es reutilitza com a llar d’agulles, fils i didals per tot arreu. Des dels Estats Units fins a Grècia, passant per descomptat pels països nòrdics o al Canadà. Si bé en alguns llocs la cosa no estava tan estesa com ací a casa nostra, on segur que molts de vosaltres reconeixeu eixa sensació d’obrir la caixeta pensant en menjar galetes mantegoses, i sentir la desil·lusió de qui s’ha quedat amb les ganes. Eixe objecte quotidià, en molts casos ja substituït per un costurer reglamentari, forma part de la nostra idea de lloc comú. Un lloc comú que per als valencians té uns objectes recurrents com la paella o la cassola de fang, i precisament per ahí, comencem el recorregut als objectes domèstics més valencians.

Palau de la Marquesa.

La cuina

Lluny queden eixes cuines clàssiques decorades amb taulells de Manises, com la que podem vore al Palau de la Marquesa de Carcaixent, plena de perols de fang. Això sí, hi ha coses que no poden faltar com una cassola on coure arròs al forn, unes graelles amb restes carnivores socarrades o un morter per a fer allioli. Tampoc faltarà un d’eixos draps amb estampat de quadres verds i rojos que encara venen a dos euros al mercat, una botella d’anís per als dolços ni un sitiet. M’encisa l’evolució del sitiet: d’objecte destinat a suportar la calor del perol, a ser, fins i tot, objecte decoratiu en bodes de les de “cartera alegre”. Un girapeix (paraula meravellosa sinònim d’escumadora) per a fer alguna fideuà o pescar cigrons del putxero, així com un gran cullerot són bàsics. Una llauna per a fer coques o almoixàvenes també és prou habitual, i a les segones residències mai manca la col·lecció de paelles (o calderos) de diferents dimensions penjades d’un clau a la paret. De fet, vaig conéixer un senyor, Paco, que conservava i encara utilitzava una paella centenària, de ferro, sense claus i lluenta. D’un clau en la paret els meus iaios penjaven una trena d’espiga d’arròs, i antigament també melons de les travesses que anaven despenjant-se tot l’any. En el tema davantals hi ha més varietat, un clàssic és el d’arròs La Fallera, i jo encara faig servir un de Quico, la mascota de Bancaixa, d’eixe color entre el blau i verd tan característic. Encara que el rei dels productes Bancaixa eren els ganivets, tan duradors que a moltes cases encara els conservem… varen eixir tan bons com els paraigües.

El rebedor

Ja que hem anomenat els paraigües de Bancaixa, ens desplacem al rebedor, on sempre hi ha un espill i alguna mena de taula o aparador on deixar o recolzar trastos. Allí les fotos de bodes, batejos i comunions en marc de plata conviuen amb les claus del cotxe. I en alguns llocs, encara amb el sant del Barri. Sí eixe Sant o Mare de Déu itinerant, que anava de casa en casa en forma de capelleta envidrada. Hi havia una llista del veïnat participant darrere, per a mantindre els torns com en la verduleria, i un foradet de vidriola al damunt perquè feres, religiosament, el teu donatiu. Eixe rebedor també sol allotjar als seus murs un plat decorat, unes oronetes de porcellana o un socarrat, potser de l’escut del cognom familiar, acompanyat per algun retrat paisatgístic realitzat per algun conegut o familiar aficionat a la pintura. Ara bé, la reina dels objectes dels rebedors és la figureta de Lladró, entre les quals destaquen: La damisel·la, l’arlequí, la ballarina, els angelets i la camperola amb cistelleta en mà. També estan els esquimals, un poc més moderns, i el Quixot per als lletraferits, la qüestió és que els Lladró, o la imitació, són com els diamants, per a tota la vida. 

Foto: EVA MÁÑEZ.

La sala d’estar

Del rebedor passem a “la saleta”, amb la seua taula braser redona on passar la vesprada fent punt de ganxo o mirant la televisió. Sempre coronada amb un tapet de boixet i un objecte decoratiu que pot ser des d’un florer a un fruiter de porcellana. El sinaí (invent valencià) i el joc de taula bo es reserva per al menjador, on els quadres de la paret són més estil Sorolla o Pinazo. Si hi ha una llibreria no pot faltar el vocabulari castellà-valencià Ferrer Pastor, eixe blanc i blau que tots els estudiants d’EGB sense excepció hem utilitzat. L’Enciclopèdia agafant pols, també és un clàssic de les llibreries, Espasa-Calpe i Larousse solien compartir espai amb una rogenca anomenada Gran Enciclopedia de la Región Valenciana. Si la llibreria o l’aparador té un calaix, este sol ser el que la meua iaia Consuelo anomena “el de Galerías Todo”. Allí trobes piles soltes, un dau i fitxes del parxís, una baralla Fournier, el carnet del club Babalà del 1996, el llibret de les festes locals de quan fores clavariessa el 2001, una flauta dolça Hohner, el carregador del Nokia 3210 i unes ulleres de sol passades de moda. Sí, ací tenim molts dies de llum, fet que explica eixe costum en desús de portar ulleres de sol fins i tot dins de la discoteca.

La cambra

Cal ser conscient que una habitació d’adolescent pot ser de moltes maneres, i les de matrimoni, una volta han perdut el crist que coronava els llits, no parlen molt de com som nosaltres. Quan uns amics et mostren ara els dormitoris de la seua casa nova, no saps si és una casa valenciana, asturiana, francesa o argentina. Ja no hi ha ni galants de nit, ni orinals de porcellana, ni llençols amb les inicials del matrimoni brodats d’eixos que et regalaven amb l’aixovar. La jaqueta de pell que comprares en Llombai-Catadau ja l’has retirada, així com aquell polo del Desafio Español que pillares de record de l’America’s Cup. Potser encara mantens per a dormir alguna camiseta de la Volta a Peu o del Pub del teu poble. Ara bé, si rebusques entre els calaixos, és possible que ensopegues amb algun vestit de fallera de l’època en què la falda no era encara més frondosa que la de Les Menines, amb les seues sabates de mig tacó folrades a joc. Potser una gorra de la caixa Rural, un vestit de faller de panderola amb faixí, un antic uniforme de capità moro i un palmito fet a mà a Aldaia, s’amaguen oblidats al fons del vestidor. Perquè hi ha coses que no es tiren, tot i que saps que mai més les tornaràs a gastar. 

El traster

Foto: EVA MÁÑEZ.
El paradís del “per si de cas”, la Meca dels “algun dia aprofitarà”, la catedral del “de tirar ningú s’ha fet ric” són els trasters. Em fa gràcia eixa cosa tan americana de convertir el garatge en un femer i deixar el cotxe de 50.000 $ aparcat a la porta. Entre els objectes que no ens atrevim a tirar i deixem a la cotxera o el traster per si les mosques, hi ha molts que porten el Made in València al cor. Unes espardenyes d’espart, masclets que es quedaren per tirar a les últimes festes, la motxilla de la visita del Papa, o la pancarta de “Rita, el Papa sabe lo tuyo” segons el grau de fervor religiós del moment, serien uns dels més icònics. Una màquina de cosir Singer; una Mobilette o una Vespino desunflada amb el calaix de la cooperativa agrícola lligat amb cordes; els gaiatos de la fira de Xàtiva; o unes cadires de bova foradades. Molts objectes que compartixen espai amb la Motoretta roja o la BH Gacela, i els col·leccionables dels diaris. Perquè hi havia una època, no tan llunyana, on repartir culleretes de la Mare de Déu dels Desemparats, el mapa de la Comunitat Valenciana en imants, pins de dinosaures o banderes marineres emmarcades semblava bona idea. 

No sé si serà bona idea convertir un trill antic en una taula, guardar els carnets de soci del teu equip de futbol ad eternum, o conservar les entrades a les discoteques que formaren part de la teua ruta de joventut (Chocolate, Barraca, NOD…). Fins que un dia comproves que sempre hi ha un moment adequat per a gastar el palmito de l’ACTV i que tot el món flipe; de mostrar el guant de pilota valenciana que gastava el teu besavi amb orgull; traure la navalla d’empeltar centenària o la “cartilla de racionamiento” familiar, i bé, per això estan els museus com L’Etnogràfic. Allí podem trobar el mateix que a moltes llars ja no hi és, objectes que són records i que confeccionen l’imaginari de qui som. Molts guarden històries, uns altres simplement ens recorden a persones que ja no estan, i els atressorem tot i que no els donem cap utilitat, com la col·lecció de cromos de Bola de Drac, la pipa de fumar del iaio o l’ou de fusta amb el qual cosia els forats dels calcetins la teua iaia. Tot siga per conservar viva la memòria de moments i persones que no tornaran, però estan, ja que són les arrels del que som ara. 


Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email