Els penedits

La corrupció política ha fet mèrits des de fa anys per a convertir-se en una secció fixa  dels mitjans de comunicació. Cada dia tenim alguna novetat sobre un mal que va derivar en metàstasi en l’Administració valenciana governada pel PP de la Comunitat Valenciana –és cert que també en altres territoris i partits, però no cal ara repetir el que passa a Madrid, Andalusia, Catalunya o Múrcia per fer una llista sempre incompleta-. Sorprén, de tota manera, que tota aquesta allau d’informacions no haja provocat un debat sobre la figura del penedit, que ara torna a aparéixer en el cas Palau a Barcelona. Una figura que ha anat fent-se lloc en els jutjats fins a convertir-se en peça central de molts dels judicis de corrupció que es troben en marxa.

Fent un repàs dels penedits valencians, es comprova prompte que ja en tenim alguns. El més conegut de tots és el ionqui dels diners, Marcos Benavent. Les seues declaracions i les gravacions que va enregistrar amb tota classe de càrrecs públics són a l’origen de les sis peces diferents que instrueix el jutge del cas Taula i de la desfeta del PP a la ciutat i a la província de València, que ara intenten reconstruir Luis Santamaria i Vicent Betoret, respectivament.

Un altre penedit que, s’ha convertit en el referent d’un grupet d’empresaris subornadors és Enrique Ortiz, el de les festes pijama amb Sonia Castedo, aleshores alcaldessa d’Alacant. Ortiz era -juntament amb Vicente Cotino, el nebot de l’expresident de les Corts, Juan Cotino-, una de les peces fonamentals del triangle contractista-Administració-partit en l’ etapa Camps.

Ara, un nou ajornament ha fet que hàgem d’esperar a la propera tardor per a veure la celebració del judici sobre el finançament irregular del PPCV en les campanyes electorals del 2007 i del 2008 a l’Audiència Nacional de Madrid. De tota manera, ja sabem que Ortiz i la resta d’empresaris han arribat a un pacte amb la Fiscalia per a cantar la gallina a canvi d’obtenir rebaixes en les penes. I és que, com diuen els americans, bussines is bussines i els empresaris imputats encara tenen com a prioritat mantenir el negoci i, si és possible, augmentar-lo. I sembla que, si no tots, la majoria confia en el fet que una volta reconeguda la seua culpa, encara podran tindre en la seua cartera de clients a les Administracions valencianes.

Però aquesta setmana, qui ha jugat amb la possibilitat d’estirar de la manta ha sigut Augusto César Tauroni, un dels pilars de les trapasseries de l’exconseller Rafael Blasco en la Conselleria de Cooperació. Des de la presó, on compleix sis anys de condemna per la primera de les causes ja jutjades, Tauroni ha intentat arribar a un acord en les dues causes pendents en relació a la concessió d’ajudes a ONG i el desviament de diners que haurien d’haver-se destinat a construir un hospital en Haití.

És més que probable que Tauroni, en cas de fer un pas endavant per aclarir com va treballar la seua xarxa en les diferents conselleries, no siga l’últim penedit. Una figura que al Fiscal Anticorrupció de Balears, Pedro Horrach, li ha donat bons rèdits en la lluita contra la corrupció a les Illes, però que no va poder exportar a la península durant la investigació de la branca valenciana del cas Nóos. Situació que s’ha traduït en una sentència absolutòria per als cinc ex alts càrrecs valencians que facilitaren la contractació amb Iñaki Urdangarin i Diego Torres, encara que cap d’ells explicara durant el judici qui els va donar les instruccions per a contractar amb Nóos.

La figura del penedit, pensada fonamentalment per als delictes de terrorisme i narcotràfic, s’ha convertit en els últims anys en una peça clau en la lluita contra la corrupció política, donada la dificultat de provar l’existència de xarxes complexes, en les quals els seus integrants es reparteixen les diferents funcions per a saquejar la Hisenda pública. Xarxes que l’experiència ha demostrat que són difícils de detectar, que per a perseguir-les necessiten molts mitjans tècnics i personals i que resulten tremendament complicades d’acreditar.

De tota manera, ja que la transparència s’ha convertit en una exigència de l’actual societat, caldria recordar que la col·laboració amb la justicía no eximeix a la persona que col·labora del delicte comés –encara que li permet aconseguir una notable reducció de pena- i que per a convertir-se en penedit ha de facilitar elements significatius que contribuïsquen a desmantellar les trames corruptes. Indicis que, com recorda la jurisprudència europea, no es poden limitar únicament a un testimoni, sinó que aquest ha d’estar acompanyat d’algun altre element ferm d’indicis criminals.

Estaria bé que, quan aquestes causes judicials arriben a port, els ciutadans sapiguem quin ha sigut el paper dels penedits i quina ha sigut la seua efectivitat en la lluita contra el crim.