Macroplantas. Foto: VPVALÈNCIA. Si fem una ullada al que ha passat en l’economia valenciana en esta última legislatura, seria fàcil de pensar que tot segueix igual: més enllà d’algunes lleis aprovades a escala estatal que han modificat un poc l’statu quo -més que res, la reforma laboral- i algun anunci transcendent com la macroplanta de bateries de Volkswagen, que segueix en una fase molt incipient, diriem que hi trobem el mateix: els mateixos polítics, els mateixos protagonistes empresarials i sindicals i uns debats, si fa no fa, calcats: com a molt que els fanboys i fangirls del turisme de masses a PP i PSOE ja dissimulen -hem passat a: taxa turística, d’entrada no- i el debat de l’habitatge s’ha colat molt recentment en el debat públic, i sempre de la mà de l’entusiasme dels grans promotors. Per la resta, sembla que de canvi de model productiu, com a mínim en la pràctica, res de res. I no obstant això, en els últims quatre anys hem viscut els canvis més transcendents en la concepció de l’economia mundial com a mínim des de 1973; però ací ja sabem que les modes tendeixen a arribar tard. Tanmateix, com deien els d’Expedient X, the truth is out there.
Comencem pel principi: qualsevol persona que haja estudiat una carrera de ciències socials -sobretot, en economia i ciències polítiques- en l’últim mig segle ha rebut sobre el seu cap una gota malaia de conceptes estrictament polítics fets passar per veritat científica: els principals, que la intervenció de l’estat a l’economia és un residu del passat, i que la globalització econòmica és irreversible. L’anàlisi de la premsa econòmica, la convencional i la pràctica totalitat dels opinadors de diari, ràdio i televisió ha apuntalat durant dècades i sense grans daltabaixos aquest corrent de pensament.
La crisi financera de 2008 va desencadenar importants onades de malestar i protesta política amb grans efectes a Europa, els Estats Units i el món àrab -que a casa nostra, acabaria xifrant-se en el 15-M- però en general no va fer trontollar la fe de l’establishment occidental en la globalització i el sistema de lliure mercat. Fins i tot quan es van rescatar bancs o atorgar línies de crèdit infinites i compra de bons per part de la Reserva Federal o el Banc Central Europeu es van vendre públicament com a mesures extraordinàries d’emergència allunyades de qualsevol canvi de lògica política; mentrestant, seguien negociant-se tractats de lliure comerç i exigint als països emergents liberalització econòmica i privatització de serveis públics a canvi de la concessió de crèdits al desenvolupament.
En aquesta concepció de món unipolar va tendir a considerar-se a la Xina, el fins fa no res país més poblat del món, com una mena d’aldea d’Astèrix innòcua subordinada a Occident. Un molt recomanable llibre del periodista i corresponsal de La Vanguardia a la Xina durant anys Rafael Poch -La actualidad de China: un mundo en crisis, una sociedad en gestación (Crítica, Barcelona, 2009)- resumia, just en el moment de l’esclat de la crisi de 2008, com, més enllà de les aparences de lliure mercat, el Partit Comunista Xinès seguia manejant el país amb mà de ferro, i afrontant alguns reptes importants molt millor que els seus homòlegs occidentals: el principal ha sigut i continua sent alimentar i dotar de recursos 1.400 milions d’habitants, més del 22% de la població mundial, sent un país que només disposa del 6% de la terra cultivable del planeta; això suposa proporcionar aliments, però també habitatge i electricitat, a un país que, a banda d’aliments, necessita importar energia fòssil, minerals i materials de construcció de l’exterior. Per quadrar el cercle dels recursos escassos, Xina ha implementat polítiques molt agressives de limitació de la natalitat o de la lliure circulació molt difícils d’imaginar en països democràtics.
Els dirigents xinesos han promés a la seua gent el xiao kang que significa “societat moderadament pròspera”, una idea de benestar no massa ambiciosa: la promesa d’una vida austera però digna. El col·lapse dels mercats financers desregulats de 2008, que va afectar Xina en molta menor mesura, els va fer perdre molta fe en les receptes econòmiques nord-americanes i europees per assolir la seua societat moderadament pròspera. Ja en 2009 l’aleshores president Hu Jintao va anunciar canvis importants en el sistema internacional i les prioritats xineses, i en els anys següents tant ell com el seu successor, l’actual president Xi Jinping, van començar a implementar polítiques de desenvolupament per disminuir la dependència de Xina de l’exterior i desenvolupar sectors clau com les energies renovables o l’electrònica. Així, el Partit Comunista de la Xina -que mai ha deixat de regir el país per mitjà de plans quinquennals, a la manera soviètica-; tornava a una línia més tradicional de política industrial dirigida des de l’estat.
En la mateixa època, diversos llibres xinesos de gran difusió i de caràcter nacionalista apuntaven a la necessitat de Xina d’erigir-se com a gran potència davant del declivi occidental. El més conegut d’aquests és China Dream: Great Power Thinking and Strategic Posture in the Post-American Era (2010), escrit per Liu Mingfu, un coronel de l’exèrcit xinès molt ben relacionat amb la dirigència del partit. El coronel apunta que la Xina necessitava un “gran objectiu” de caràcter pacífic per assolir la condició de primera potència mundial i afiançar un lideratge benèvol, convertint-se en una mena de “germà major” dels països del món, de forma molt menys vertical i agressiva que els nord-americans. Amb el temps, l’escassetat de recursos de què parlàvem adés, unida a la forta dependència xinesa en matèria d’energia, i el greu problema per a la salut pública que suposa la contaminació en un país que depén molt del carbó ha aconsellat que aquest repte siga la transició climàtica, i així ho va proclamar Xi Jinping davant de l’Assemblea de les Nacions Unides en 2020: pretenen assolir el cim de les emissions de CO2 per a 2030 i la total neutralitat de carboni en 2060.
El govern xinès té previst invertir en instal·lacions i tecnologia renovable un mínim de 700.000 milions d’euros al llarg d’esta dècada, i augmentar este esforç de forma sostinguda. L’any passat, Wang Yang, alt funcionari del Centre Nacional xinès del Clima, va assegurar que el país té com a objecti generar 95 bilions de quilowatts-hora d’energia renovable per a l’any 2060 en què es planteja la neutralitat de carboni. Per posar context, la producció total d’energia de la Unió Europea en 2022 fou de 3,5 milions de quilowatts-hora. De fet, les previsions del projecte xinès multipliquen per sis la seua pròpia demanda estimada per aquell any: això significa que a banda d’assolir la neutralitat climàtica i ser el motor de generació de llocs de treball en la indústria, el pla passa per convertir la Xina en exportadora a gran escala d’energia neta; d’alguna manera, redefineix el seu paper a nivell internacional, com a proveïdor a gran escala de solucions per a la transició climàtica. De moment, l’aposta ja és un èxit: la Xina controla com a mínim el 75% del mercat en cadascuna de les fases de la fabricació d’un panell solar; en algunes d’elles supera el 80 i fins i tot el 95%. Aquesta posició dominant de mercat els atorga un poder important: la més òbvia és que una indústria estratègica i fortament controlada pel govern pot impedir l’exportació de tecnologia sensible a tercers països, coartant i fins i tot impedint la competència de forma molt acusada.
Mentrestant i durant l’última dècada, la Xina ha fet importants esforços en matèria de política exterior com la posada en marxa en 2013 de la Belt and Road Initiative (BRI) o Nova Ruta de la Seda, mecanisme de coordinació per canalitzar inversions xineses en infraestructures i tecnologia sobretot a l’Àsia, Àfrica i Europa, així com un major protagonisme internacional, tal i com estem veient a propòsit de la guerra d’Ucraïna i la coordinació estratègica amb Rússia o el Brasil. A banda del que déiem adés de la necessitat d’importar minerals, aliments o combustibles fòssils a curt termini, el projecte inclou importants inversions i préstecs per desenvolupar les xarxes elèctriques amb tecnologia xinesa; i també el foment de l’altra joia de la corona, que és la indústria electrònica, que s’ha xifrat sobretot en l’extensió de xarxes de telecomunicacions com el 5G de les xineses Huawei i ZTE. Com que la legislació de seguretat nacional xinesa obliga les companyies de telecomunicacions a compartir informació amb el seu govern en matèria d’espionatge i seguretat nacional, això ha generat importants recels a l’estranger, sobretot en països occidentals. En un i altre cas la doctrina del lliure mercat ha xocat no només amb l’habitual competència entre empreses i sectors sinó també amb la doctrina de seguretat nacional: hi ha un recel més o menys justificat a deixar sectors tan importants com l’energia i les telecomunicacions en mans d’un govern estranger, que a més no està sotmès a control democràtic de cap tipus.
Aquests debats ja estaven en circulació en cercles reduïts fa quatre anys, però no eren ni de lluny hegemònics. La crisi de covid-19 va capgirar el paradigma econòmic occidental, posant posicions fins feia poc minoritàries en el mainstream. Sabem bé que fins al moment ningú no s’havia pres seriosament la possibilitat d’una crisi sanitària global i les seues implicacions; entre elles, les econòmiques. Fins aleshores tothom havia previst que la globalització i implícitament l’existència d’Àsia amb tanta producció deslocalitzada donava accés a recursos de reserva quasi il·limitats. No s’havia contemplat la idea que s’aturaren alhora les fàbriques, les cadenes logístiques i que la demanda es disparara alhora a tot el món fins enfrontar-se a la possibilitat del desabastiment de recursos bàsics. La consciència del perill de desabastiment absolut era una cosa que molts pocs recordaven a la majoria de societats occidentals i va tenir un efecte psicològic molt important.
Hi va haver més sectors afectats a banda del més obvi de la salut. La paralització de l’economia asiàtica va posar en risc a Occident la pròpia indústria tecnològica que depén en gran mesura de la importació de semiconductors, bona part dels quals provenen de Taiwan -per exemple, els que fa servir Apple o les PlayStation de Sony-, que a la seua vegada té una gran dependència comercial de la Xina continental. Les posteriors crisis d’inflació i les conseqüències de la guerra d’Ucraïna -augment del preu dels combustibles fòssils, però també carestia de materials bàsics per a la indústria, com el níquel rus- han accentuat aquesta consciència de la dependència de l’exterior. De sobte, l’eficiència econòmica pròpia de la globalització, en què l’única variable important és la capacitat d’obtenir preus més baixos, ha mutat en una cosa més complexa: la lògica de seguretat nacional es basa no només en la defensa militar sinó en poder garantir els subministraments bàsics contra epidèmies, guerres i fluctuacions econòmiques. I lluny de ser un tema menor, afecta de dalt a baix a quasi tots els implícits que tenim sobre com es regeix l’economia.
La conseqüència lògica de que el sector privat fent ús de la lògica de mercat i deslocalitzant producció no siga capaç d’abastir la població d’elements bàsics i de la dependència tan estreta en aquests elements d’un gegant econòmic i polític com Xina fermament dirigit per objectius pel seu sector públic ha fet virar les economies occidentals, especialment la dels Estats Units, quasibé 180 graus del que podiem esperar fa tan sols deu anys. Recordem que en 2019 els experts es burlaven de Trump i les seues promeses de retornar a Nord-Amèrica els llocs de treball de la indústria, com una simple quimera. La covid-19 i la guerra d’Ucraïna han convertit aquestes posicions fins fa poc marginals en el mainstream indiscutit.
Valguen diversos exemples pràctics: la Operation Warp Speed de desenvolupament de les vacunes via garantir la compra de milions de vials a les farmacèutiques només les tingueren a punt, llançada en 2020 i que va desembocar en el desenvolupament en cosa de mesos de les vacunes de Pfizer, Moderna i Janssen. I el programa CHIPS (Creating Helpful Incentives to Produce Semiconductors) aprovat ja sota el govern Biden, que pretén reduir la dependència dels Estats Units dels semiconductors taiwanesos invertint desenes de milers de milions de dòlars per incentivar la fabricació dels mateixos en territori nord-americà; de fet es planteja pagar a les mateixes empreses taiwaneses perquè fabriquen als Estats Units. La tercera pota, encara més ambiciosa si cap, és la Inflation Reduction Act de 2022, que entre altres coses planteja invertir 391.000 milions de dòlars en la reducció de la dependència nord-americana de l’exterior a mitjà i llarg termini invertint en tecnologia d’energies renovables i transició climàtica.
El conjunt convertix la independència energètica i de subministraments bàsics en la seua màxima prioritat en termes no només ecològics sinó de seguretat nacional i estabilitat macroeconòmica. Així, l’establishment demòcrata posterior a l’ascens de Donald Trump sembla haver après algunes lliçons fonamentals: i una de les principals sembla ser que si volen derrotar geopolíticament a una superpotència nuclear amb una economia planificada necessiten trobar ells mateixos la seua versió de l’economia planificada. Yakov Feygin i Nils Gilman, del think tank californià Berggruen Institute i molt vinculat al Partit Demòcrata han batejat el nou paradigma com Designer Economy, o economia del disseny: plantejament que podriem resumir com una aliança entre esquerres tradicionals, sectors liberals i de la patronal, establishment preocupat per la seguretat nacional i governs locals preocupats per la creació i manteniment de llocs de treball al territori.
De fet, això últim és fonamental: bona part de les inversions dels nous programes d’inversió estatal en indústria tecnològica i/o d’energies renovables estan focalitzats en zones deprimides econòmicament al Mitjà Oest o el Sud dels Estats Units, com per exemple Arizona, Ohio, Geòrgia, Texas o Carolina del Nord; gens casualment els estats que acostumen a estar en disputa en la majoria d’eleccions nord-americanes. Territoris en bona mesura amb governs locals o estatals republicans contraris a la intervenció estatal i/o escèptics amb el canvi climàtic però que s’impliquen activament per la promesa d’inversions i llocs de treball. El canvi de mentalitat econòmica és també una ofensiva política en tota regla en territoris tradicionalment en mans de l’adversari.
A casa nostra i en general a la Unió Europea, les respostes, sempre de rebot a les iniciatives nord-americanes, han sigut molt tèbies. La European Chips Act, encara plenament no aprovada ni implementada, contempla 42.000 milions d’euros d’inversió en semiconductors per a tota la Unió Europea, aproximadament la meitat que el programa equivalent nord-americà, però amb objectius molt més vagues i sense resoldre qüestions bàsiques com l’accés a minerals. La resposta en quant a transició climàtica és encara pitjor: els líders europeus s’han dedicat a ploricar sobre les infraccions nord-americanes als principis del lliure mercat en què aparentment només ells continuen creient, alhora que han començat a patir-ne els efectes en sectors clau com la fabricació de bateries de liti, en què els principals fabricants estan emportant-se la producció a Nord-Amèrica a causa dels generosos incentius fiscals de l’Administració Biden.
No només la Unió Europea no té un pla d’inversions comparable a la Inflation Reduction Act: és que no en té cap ni un. La resposta sol ser una trampa estadística: agrupar en una única nota de premsa els esforços sumats de tots els estats membres, sense aportar fons nous al conjunt. Per bé que la posició d’alguns integristes del control fiscal del cicle anterior com Ursula von der Leyen, Nadia Calviño o el neerlandès Mark Rutte ha evolucionat sensiblement cap a postures més adaptades al clima econòmic actual, continua havent-hi resistències molt fortes i res similar a una gran iniciativa política perquè la transició climàtica siga el gran eix de l’economia europea per la via de la despesa pública massiva. Més bé al contrari, a la UE tornem a estar immersos en debats sobre reducció del dèficit, sostenibilitat del deute i lluita contra la inflació que són ja només obsessions de la classe política i empresarial alemanya; i èmfasi en reformes, a la manera de Macron i les pensions, més pròpies de la dècada passada i dels interessos de la gran banca i les asseguradores, que acaben per generar una gran contestació social.
Mentrestant, i més a prop nostre, el PSOE i Pedro Sánchez han demostrat esta legislatura que quan hi ha la supervivència política en joc cap dels principis econòmics i polítics que tenien anteriorment té cap mena de valor. Si bé d’una forma molt tímida i limitada, s’ha obert la porta políticament a la intervenció pública directa en sectors com l’electricitat, l’habitatge o l’alimentació, sent l’excepció ibèrica en l’electricitat el cas que de lluny ha resultat més eficaç. Al mateix temps, el model econòmic de Díaz Ayuso i companyia segueix tenint un fort predicament pel fort arrelament local de les elits madrilenyes i les perifèriques que les imiten -impostos baixos, ensenyament i salut concertats, vehicle privat, etcètera- però ideològicament la seua recepta neoliberal ha quedat molt tocada pel fracàs de Liz Truss al Regne Unit. Cap govern estatal podrà seguir la senda de les rebaixes fiscals i retallades sense, a banda de contestació social, un fort atac dels mercats financers i les institucions internacionals pels dubtes de la sostenibilitat del seu deute. La combinació d’aquests dos factors marcarà més del que no sembla els contorns de la política econòmica possible a Espanya tant com a Europa. Un molt recomanable informe recent a càrrec del think tank progressista madrileny Future Policy Lab, coordinat pel valencià Roy Cobby, El retorno de la política industrial, delimita i explica aquesta nova economia amb les administracions com a protagonistes i només reguladores.
Si tornem ací, déiem al principi, res no ha canviat. I veig poc probable que en la campanya electoral valenciana -o en l’espanyola a la tardor- algú se’n recorde que, en un món en competència entre els Estats Units i la Xina pel lideratge en transició climàtica i indústria electrònica, els europeus no pintem fava. Ací seguim a la nostra, amb debats d’abast local i posant pedaços a problemes estructurals. Tenim una agricultura de regadiu molt intensiva en ús d’aigua en un context de cada volta més freqüents sequeres i escassetat; una indústria altament dependent del preu de l’energia, en casos com la ceràmica, directament del gas natural. També un sector turístic molt lligat tant als vols barats com al transport per carretera, lamentables interconnexions en tren entre ciutats i als ports i aeroports; i cap ni un pla de contingència dels efectes de la sequera persistent o l’augment de temperatures; un món feliç de places dures sense arbres i hotels i restaurants en primera línia a mercè dels temporals i l’augment del nivell de la mar. La resposta dels dos grans partits -i dels socis minoritaris del govern fins fa no res- sembla ser una transició energètica basada en macroplantes d’empreses forasteres que no fan servir components valencians ni tan sols espanyols, que no generen llocs de treball estables als territoris de destí ni tan sols abarateixen l’electricitat als seus habitants.
Probablement per una mescla de desconeixement social i convenciment dels principals candidats de les bondats del sistema actual no sentirem a dir en campanya que la globalització s’ha acabat i estem en una altra fase històrica. En realitat vivim en una Matrix de saldo: la d’una classe política envellida que viu mentalment i emocionalment a la seua joventut, que són les dècades finals del segle XX. De fet, estic convençut que a no ser que vinga algun dirigent nord-americà amb flow i hi haja pressa per copiar-li els titulars -ja sabem allò que el sant de més lluny fa més miracles- ens n’adonarem com a societat tard i malament. Potser ens val la pena anar obrint un crowdfunding i patrocinar una gira europea de Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez; potser a ells si que els fan cas sobre a què s’assembla la política i l’economia del segle XXI: si algú s’anima, que m’avise.
