Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

bestiari valencià

Els xiquets valencians /potrosus maiquets/

13/11/2018 - 

VALÈNCIA. Tota la resta de membres del bestiari ha sigut alguna volta xiquets, com es diu en apitxat “això és aixina”. I tot i que pot semblar que els xiquets valencians són espècimens similars als d’unes altres regions, no vos deixeu enganyar per les aparences: hi ha fets que demostren que són diferents. Des de ben menuts apunten maneres i van conformant la personalitat que els farà evolucionar en uns altres membres de la fauna valenciana. 

Alimentació

Tot està relacionat amb l’alimentació. Els xiquets valencians són educats des de ben menuts per a diferenciar la paella de l’arròs amb coses. El putxero, que en altres regions es coneix com a cocido, ací sempre durà arròs o fideuets. L’arròs al forn, blanc, caldós o a banda acompanyarà el seu menú habitual. Però mai prendran arròs amb llet, perquè cal ensenyar-los des de ben menuts a no prendre menjars del dimoni. A més hi ha un aliment addictiu que enxisa els xiquets valencians i que no es troba en la resta del món: les rosquilletes. Poden devorar paquets i paquets, a qualsevol hora del dia; si foren un dinosaure serien rosquilletes-raptors. 

A l’hora de beure estan acostumats als suc de taronja natural i això fa que desenvolupen el paladar fi. No volen suc de pot, ni tomaques sense gust, volen melons dolços i torró amb denominació d’origen. Per això després els valencians adults són quasi tots crítics gastronòmics aficionats. També beuen molta orxata, i des deben xicotets descobrixen que els fartons es poden menjar sense necessitat de sucar, com les rosquilletes, i que els pastissets de moniato i les mones són un nivell superior. Per això després si munten algun restaurant serà un aorxateria, restaurants d’arròs, o de “cuina de temporada” perquè ací temporades n’hi ha dos, la de fartar, i la de fartar i beure. 

El foc

En quin lloc civilitzat s’ha vist que els xiquets aprenen abans a tirar bombetes que a caminar? O que xiquets de 4 anys es planten en segona fila d’una mascletà? Els valencianets tenim pólvora en les venes, és una vacuna obligatòria que fiquen als hospitals, i per això no li tenim por als coets, a fer foc a la muntanya, o a botar-li foc a una falla. Després passa el que passa i alguna imprudència provoca un incendi forestal… però eixe és un altre tema. Això sí, després som sempre els encarregats de fer foc quan cal fer una torrà, i acabem obtenint el C2 de pirotècnia “honoris causa” en fer fogueres, disparar coets i esdeveniments de comboi diversos. 

Els horaris

Si hi ha festa en el carrer “deixa al xiquet que disfrute”, si hi ha un sopar familiar “deixa que jugue la xiqueta”, que hi ha un show de varietés en gent mig nueta “deixa al xiquet que aprenga”. I així és com els xiquets valencians van adquirint l’amor per la nit, el comboi i la festa. Perquè esta permissivitat horària provoca que el dissabte a les dos del matí siga una escena natural vore famílies senceres (pare, mare, i xiquets de 5 i 7 anys) tornar a casa des de la plaça del poble. Els adults mig bufats, i els menors que han fet les maldats que han volgut, adormits com angelets. 

A remulla 

Els xiquets valencians passen l’estiu a remulla,i per això li agafen tant de gust a l’aigua que inventen de grans coses com l’aigua de València. Igual és per la temperatura, per la proximitat a la mar, o perquè quasi tot el món té una bassa, piscina o riu a prop de casa. Però el que està clar és que ja des de ben xicotets els xiquets valencians necessiten aprendre a nadar i a patir la sensació de vore les coses borroses per culpa del clor. 

També discutim desque tenim coneixement per culpa o gràcies a l’aigua. Que si guerra de globus d’aigua, de poalades o lluita d’escabussar-se allí on no fas peu. Supose queres té a vore en que tinguem un Tribunal de les Aigües, siga recent “la guerrade l’aigua”, o que la nostra aigua siga més dura que el torró d’Alacant, o sí. 

El soroll

Però si una cosa diferencia als nostres xiquets de la resta dels xiquets del món, és el seu volum. Naixen ja en el dolby surround instal·lat de sèrie, i no necessiten altaveu per a donar per sac fer-se escoltar. De fet si tenim tants músics en la nostra terra és perquè els nostres xiquets desenvolupen un oït excepcionalment fi, acostumant a distingir tota classe de sorolls entre el guirigall. Intenta mantindre una conversa seriosa en un parc de boles, a la porta de l’escola o en la cua del pintacares, i comprendràs que xiquets i calma, ací, són incompatibles. 

Mouen escama, els agrada el foc i la festa, són de bon caure, addictes a fartons i rosquilletes, i l’orgull de mares, pares i iaies. Perquè si una cosa patixen els xiquets valencians és el caldosisme general de tots aquells que els veuen, els saluden tirant-los mà a la galta i els omplen les orelles de “rebonico”, “perla de la Ribera”, “vine que et menge amos redó”, “joia fina” i altres floretes diverses que provoquen irreversiblement, que els valencians adults, siguem un poc vanitosos. 

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email