Els llibres en valencià tenen una difícil i complexa acollida en Catalunya. És un clam del sector editorial. O està començant a canviar, açò?
En un debat a l’Aula Magna de La Nau la setmana passada, el periodista Enric Juliana sostenia que, si alguna cosa havia aprés venint tant per València, és que els valencians som valencians. I que si els catalans s’encaboten en tractar-nos com a catalans del sud, la cosa no funciona: “Els hem de veure, considerar i respectar com a valencians, això és així i no en cap una altra, per més que parlem la mateixa llengua, amb particularitats i diferències”.
Uns dies abans havia compartit dinar amb Iolanda Batallé, exdirectora de l’Institut Ramon Llull i actual directora d’Ona Llibres. Amb el seu contagiós optimisme, ens animava a escriure i a publicar en valencià davant dels nostres dubtes sobre si Catalunya està disposada a admetre i a llegir llibres en la nostra variant: “S’estan trencant moltes barreres. Hi ha ganes de llegir en totes les varietats de la llengua i totes tenen espai… Ja no és com abans!”. Tindrà raó? La meua novel·la Mireia (premi Lletraferit 2022) m’està donant moltes alegries, però una que està passant més desapercebuda (senyal de normalització?) és que la seua materialitat lingüística, el valencià que he utilitzat –el meu valencià–, no ha despertat sospites ni prejuís ni menyspreus.
Sempre m’ha esmussat, i continua esmussant-me, llegir autors valencians que escriuen com si hagueren nascut a Girona. La seua prosa em resulta una estranya impostació, un artifici absurd: com si jo, quan escric en castellà, ho fera amb el voseo argentí per tal de vendre llibres a l’Argentina. Jo no soc de Mar del Plata, però m’estime molt totes les varietats del castellà, i no deixe de llegir a Pedro Lemebel per molts girs i expressions xilenes que poblen els seus meravellosos textos. El sistema literari espanyol ha absorbit el fenomen d’Andrea Abreu i el seu parlar de Canàries amb total naturalitat. Estem davant d’un procés d’acceptació de la diferència?
No he entés mai per què els mateixos catalans que critiquen l’hegemonia del castellà forcen les editorials valencianes a publicar els llibres en la varietat oriental si volen vendre alguna cosa allà dalt, al mercat català. Sempre impacta que les víctimes d’una discriminació siguen perpetradores d’una altra discriminació a xicoteta escala. Per això em semblen tan esperançadors els diminuts senyals que vaig detectant. Perquè en una època d’homogeneïtzació cultural tan salvatge com esta, mantindre els matisos, estimar les diferències, es revela com l’única garantia de supervivència.
Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) és autora de diverses obres literàries, com Cartilla de redención, Cavallers, Centre comercial l’Oblit o Mireia, Premi Lletraferit de Novel·la 2022. Ensenya Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals en la Universitat de València.