És nostre i el volem verd

El pitjor que li pot passar a un ajuntament és no entendre la ciutat que governa. No estar en el seu mateix marc mental. No comprendre-la. No perquè això faça quasi segur que els veïns i veïnes comencen a mirar a la seua alcaldessa com a una estranya, sinó perquè les decisions que prenguen correspondran a una ciutat que no és la que existeix o a una època que no és l'actual.

Això és el que està ocorrent a València. On no és que el govern haja passat de ser progressista a conservador, com que ha retrocedit de segle. I encara que puga sonar exagerat, encara que no tant si es veu la caricatura que conformen el festeig  taurí infantil o la programació de concerts amb Bertín Osborne, hi ha símptomes que el confirmen.

De fet, l'altre dia María José Catalá va acudir al voltant del Campus de Tarongers a anunciar com un gran avanç més de 380 noves places d'aparcament. I, mentrestant, a només un pas de zebra de distància la mateixa Universitat de València està transformant el seu pàrquing en una plaça verda i per als vianants. La Universitat, que és una ciutat dins d'una altra, ha vist com en només deu anys els i les seus alumnes es mouen d'una altra manera. Com la seua escala de prioritats ha canviat. Venen amb bici o en transport públic i prefereixen una gespa en el qual tombar-se o un espai per a compartir a l'aire lliure, abans que deixar tots eixos metres quadrats al cotxe. I la universitat s'ha adaptat al seu temps.

No obstant això, a la ciutat en la qual s'integra i on eixos canvis també s'han produït, el seu ajuntament va en sentit contrari. Perquè no és que els estudiants universitaris siguen gent estranya i diferent de la resta de veïns i veïnes, és l'ajuntament el que és estrany al seu temps.

I això impregna les grans decisions sobre el futur. Les que determinen després l'orgull de pertànyer a una ciutat, de sentir-se part d'un lloc en el qual s'està a gust i amb el que t'identifiques. El que sentim quan parlem del riu verd. I el que no sentiríem si s'haguera decidit que allò fora l'autovia del Túria, en lloc del jardí del Túria.

El que sorprèn és que en la mateixa ciutat que fa dècades ja va tindre i va resoldre el debat entre connectar la seua ciutat a través un corredor verd o fer-lo per carrils i on tothom, vote el que vote, entén que la decisió va ser la correcta es torne a plantejar l'opció equivocada. El que sorprén és que quan es té l’oportunitat, gràcies al soterrament de les vies que han partit el sud de la ciutat en dues fins ara, hi haja cap tipus de dubte sobre què fer.

I de fet no n'hi ha dubtes excepte en els despatxos de l'ajuntament. Totes les associacions de veïns, més de 25.000 signatures en menys d'una setmana, enfront de les excuses pelegrines i els comportaments nerviosos dels regidors i de l'alcaldessa demostren que la ciutat els ha enxampat a peu i a segle canviat.

Ningú vol que en l’actual riu de vies hi haja un futur riu de cotxes. Perquè tothom prefereix passejar pel Túria que per la Gran Via o l’avinguda de Corts Valencianes, que són molt semblants a la proposta d’aquest govern, i perquè especialment, els barris del sud mereixen que alguna vegada este ajuntament decidisca situar en ells alguna cosa de les que voldríem tots a prop. I no sols allò que ningú vol tindre al costat de sa casa, com les cotxeres de l'EMT, un polígon com Vara de Quart o el cementeri municipal.

Perquè el Corredor Verd és tot això. És una declaració de model de ciutat. És un element d'identitat veïnal de València, pujat a coll de la lluita pel riu verd. És un reflex d'una ciutat més moderna i europea del que voldrien els seus dirigents actuals. I és un element de justícia respecte a un sud de la ciutat que ha sigut massa temps tractat com el traster de València.

Per això no podem deixar que la miopia o la militància en el passat de l'actual govern li robe a València el seu corredor verd. Perquè independentment de qui governe en un moment puntual de la història la ciutat pertany als veïns i veïnes. I no es pot perdre aquesta oportunitat, com no es va poder perdre aquella.

El que es decidisca hui durarà dècades. I és evident quin és el sentiment majoritari de la ciutat.

Sra. Catalá,

El Corredor, com el riu, és nostre i el volem verd.