Espècies vulnerables: psicodrama a l’Ofrena

VALÈNCIA. A casa nostra hem rebut la notícia. Enhorabona al veí de l’Albufera, en Corriol Camanegre, au de l’any 2019. Un ocell que viu al llim, als aiguamolls, als llocs més fangosos i que ha assolit, tot superant una votació molt democràtica, el reconeixement de l’organització SEO/BirdLife. Aquesta mena d’ocells de ribera encara no havien aconseguit, malgrat enfangar-se per tota la península, el lloc merescut. En Picaplatges, com també se’l coneix a Eivissa i Formentera, triomfa com si fos un “pepito piscinas”. Associat als moments de calor i de basca. A Mallorca li diuen Tiruril·lo, allà també té s’Albufera. He de dir que l’enrenou l’espanta, no m’estranya. No pot amb el turisme aclaparador, l’esgota. Li agrada la platja però cova cap a l’interior, alça el cul amb l’aldarull. Xoca amb els gats, li crispen els nervis els gossos, no pot ni ensumar-los. Durant la dictadura abusaren prou del seu hàbitat mariner. Turisme, platja i molta rajola il·legalment consentida en promoció  constant a la Mediterrània. Però Corriolet, valent, va poder enlairar-se fins el dia d’avui, premi merescut. A València arriba cap al mes d’abril. Van ser temps difícils quan gairebé l’exiliaren del seu terreny en construir unes quantes moles d’apartaments i alguna urbanització amb nom d’ocellot, a la desprotegida i assaltada Devesa del Saler. Franquisme implacable, inflexible! Si era el medi natural del premiat! Un lloc privilegiat i protegit destrossat amb apartaments tardofranquistes al bell mig d’un parc Natural. On s’ha vist? Ací! 

Alguns encara recorden aquell eslògan “El Saler per al poble”. Gràcies a la insistència, la tossuderia militant i el trellat no han alçat més construccions d’aquest tarannà maltractador amb el paisatge. Sort, ho hauré de reconèixer, per aquells que ara hi viuen enmig d’un fantàstic indret a 10 minuts de la ciutat. El cas és que en assabentar-me del reconeixement popular i votat com a au de l’any, també he conegut que està amenaçat, que la seua població minva. Que el protegiran, això assenyalava l’agència EFE. Em preocupa que aquest ocellet de costa que recorre la nostra Mediterrània, des de Salses a Guardamar, tinga la condició de vulnerable al Llibre Roig de les Aus. Ara el puc entendre molt més, ací ja entrem en temes més feixucs.  

La vulnerabilitat, quina paraula més susceptible, afecta en gran mesura a molta població humana o no necessàriament. El perill de quedar ofesos, d’apagar-nos davant de fets diversos, d’extingir-nos, ens acoquina en molts moments del dia, ens amarga el futur immediat. L’adversitat d’un gest, d’una mirada, d’uns mots, d’un titular, d’una situació cultural, política... ens discrimina i ens envia, per la via ràpida, a la frontera de grup danyat, ferit. Factors que ens graten la pell segons la nostra personalitat i que deixen el nostre taló d’Aquil·les al descobert. Les persones som vulnerables a tantes coses. Accions i reaccions caracteritzen aquestes ofeses influenciables amb interpretacions variades, que subratllen els nostres punts febles. Tendresa, sarcasme, humiliació, rialles... Atacs al tarannà mitjançant tota mena de llenguatges possibles i que ens deixen més cremats que Carracuca. Les idees sempre en trauen profit, la ideologia marca terreny. El temperament s’adapta subtilment al medi. Mimetisme, defensa, inseguretat? 

Cadascú estira el trauma de la vulnerabilitat com pot, no com vol. Una obvietat matisada amb recursos multicolors. Esdeveniments, impactes ambientals i socials condicionen aquest llistat carregat d’emocions amb diferents graus d'embriaguesa. Ací, com el corriol, tots ens enfanguem, no acabem d’avesar-nos a les situacions, l’esperit s’excita. Ho vinc a dir perquè no deixa de sorprendre com les tradicions manipulades poden arribar a modificar la nostra personalitat. Fins i tot diuen que hi ha un indicador Global de Vulnerabilitat. Ai, sempre influenciables, determinats, per l’origen i la mena de saraus que ens envolten. D’açò ningú no s’ha de sorprendre. In fraganti, pescant la nostra susceptibilitat, afectant el nostre enteniment més proper, ens arriba un nou fenomen que té a veure amb els punts vulnerables i amb els kleenex. No parle del Blue Monday passat, dilluns 21 de gener, com assenyala el màrqueting, és el dia de la tristor i de la melangia. Arguments científics? Cap. Només desconsol i llàgrima fàcil al calendari. La tercera setmana de gener plou tristor. 

Aleshores de què parle? Doncs que la tercera setmana de març, a punt d’entrar la primavera, alguns valencians i valencianes (sembla que afecta més a les dones) pateixen una emoció desmesurada, vulnerabilitat al 100%. Aquesta espècie de fenomen es coneix com la Llumenà. Nyas! Estorada, espantada, em vaig quedar en saber que açò ja ve de lluny. La paraula Llumenà es coneix que fa anys que hi és al diccionari bàsic faller. I jo en la inòpia! És com una sobtada epifania, una emoció intensa que porta a vessar llàgrimes durant l’Ofrena. Una mena de síndrome de Sthendal fallera com la que portava l’escriptor francès al col·lapse emocional, desbordat per una sobredosi de bellesa artística. Però ací en versió kitsch. Aquests darrers dies ha eixit als papers en organitzar-se una mena, no sé com qualificar-ho, de simpòsium, de treball d’investigació amb el patrocini d’una empresa brodadora, Santos Textil. Quatre exfalleres Majors de València analitzen per què a l’Ofrena es plora. El perquè d’una plorera espatarrant. Quin botó!  

Diuen que no falla, que el ploriqueig brolla només xafes el carrer del Micalet, Miguelete diuen elles, a punt d’entrar a la plaça. L’agitació de dur el ram passejat  i ofrenar-lo fa esclatar en plors. L’Ofrena vulnera el sentiment faller. L’acte, el tomb a peu o en bus, diuen que és el més commovedor de tots, caram! Un encontre que ha escalfat el cap de les falleres majors i que han manipulat a consciència. Elles s’han empassat l’enredada on  es qüestionava una nova normativa  per tal de fugir d’aglomeracions racionals i irracionals els dies de l’Ofrena. Les comissions farien la desfilada en alternança, segons l’any. Mare meua, què has dit?! Amb aquesta “mentida piadosa”, la sensibilitat extrema d’aquestes dones, la devoció a la patrona,  el record d’aquell any, el seu any, del ram, ben alimentat, va fer alterar ànims de les convocades. Ingènues, convençudes del canvi, protesten, es neguen i diuen no, no com Raimon, d’una altra manera. 

El moment està enregistrat a YouTube. Tot posant BenditaPlorera -Santos Textil, les teniu, en veu pròpia, en castellano de València, dient la seua. En 3’45” de declaracions commovedores, ploriquejant i amb veu tremolosa manifesten la indiscutible i venerada data. La intenció de l’estudi és donar i situar l’Ofrena en la pole position dels actes fallers. El  més curiós és que ningú no qüestiona com i de quina manera es va iniciar, de forma rigorosament obligada, aquesta commoció urbana que acaba a les tantes i dura dos dies. La Dictadura va contribuir de valent a magnificar i sobrevalorar les devocions i les ofrenes que abans eren només espontànies. La falla Sant Vicent-Periodista Azzatti sembla que va ser la primera l’any 1943, segons he tafanejat en llegir la tendra i vulnerable notícia. Ara una nova sintonia, “Valencians vingau” (l’errada és cosa dels autors), dedicada a la Mare de Déu, intenta reemplaçar l’enganxós pasdoble València, que sempre sona en entrar comissions a la Plaça. Enguany una altra informació corre com la pólvora: els futbolistes del València C.F. faran l’Ofrena, veurem si ploren. A l’espai exterior les bandes de música sonen, amb gèneres variats, per una metròpoli ploricona, de mocador a la mà o a la mànega, de llàgrima fàcil. 

La vulnerabilitat d’una ciutat, d’un país indefens, amb habitants ultrasensibles, determina el nostre medi. L’ecosistema personal i privat s’altera mentre dura aquesta agressió emocional amb molta resistència a la intempèrie. Els valencians patim tots d’alguna manera la llumenà. No discrimina, la tenim de valent. Els fallers amb gana embravida davant tanta bellesa a flor pell. Uns altres amb rebuig raonat reaccionen desemparats. Un autèntic desgavell, natural d’aquesta patologia que excita, que fa bategar el cor, que provoca esvaniments, vertigen, confusió i plorera. De moment la síndrome de Stendhal fallera no és vulnerable com el corriol camanegre, no corre perill d’extinció en un futur immediat, encara que les urnes sí que són vulnerables.