Està mort el rock-and-roll?

VALÈNCIA. Si mireu entre els discos de vinil, els CDs o els cassets que encara conserveu per casa, de segur que hi haurà moltes referències roqueres. Grups d'eixos que sonen encara cada dia en Rock FM, i que la majoria estan desapareguts o fa molts anys que no trauen material que tinga impacte global. De fet, hui en dia, entre el més escoltat en Spotify a Espanya hi ha: Rauw Alejandro, TINI, Natti Natasha, Boza, Camilo, Rochy RD, Wisin, Yandel, Los Legendarios, Maluma, Manuel Turizo... Si escoltes alguna guitarra de fons serà una coincidència. En l'àmbit mundial, la cosa va pel mateix camí: The Weeknd, Drake, Justin Bieber, Ariana Grande, Billie Elish, Dua Lipa, Ed Sheeran, Khalid, Bad Bunny, J. Balvin, Selena Gómez... Potser trobes algun tema amb guitarra, però no és la seua base musical.

D'altra banda, la nostàlgia ens fa tornar a rememorar el concert de comiat dels Héroes del Silencio a Xest gràcies al documental de Netflix. De sobte, apareixen Jorge Drexler, Calamaro o Kiko Veneno fent col·laboracions amb C. Tangana i és el màxim exponent de la modernitat. Menjar torreznos com Paquita Salas, el blandiblú rebatejat com slime o les ronyoneres són coses que també han tornat, quan estaven oblidades per molta gent, per a formar part temporalment de la nostra quotidianitat. I a Eurovisió, el grup italià Måneskin tornà a posar de moda el glam rock al més pur estil Queen amb Zitti e Buoni, un tema que ja havia guanyat San Remo. Ells, tots de la generació Z i d'entre 19 i 22 anys, enamoraren el públic d'un festival on la música electrònica, més discotequera, és la més estesa.

Amb estos pensaments al cap, i amb la pregunta de si el rock-and-roll està mort formant part dels debats entre els amics les últimes setmanes, he decidit preguntar als que més en saben: músics i promotors. Agafeu les vostres pròpies conclusions.

Quique Medina

Un dels referents actuals de la música a València és el promotor Quique Medina, que mitjançant l’agència Districte ha portat a escenaris com els de la Pèrgola, El Día D o el Deleste alguns dels millors concerts celebrats a esta ciutat els últims anys. I ell ho té clar: "Per a res està mort". Precisament, Medina es dedica a buscar grups nous i confessa que "tenia por que el reggaeton, el trap i l'electrònica pogueren menjar-se les guitarres i el rock. Però, és tot el contrari, estan enriquint-lo. La gent jove té una cultura musical brutal, i estan escoltant i rescatant els clàssics. De fet, estan sorgint molts grups de guitarra joves, com Lisasinson, Carlota, El Buen Hijo, Tenda, Margarita Quebrada, Mausoleo, La Plata, Calivvla, Amy, Colectiva de Silva, Confeti de Odio, entre d’altres. De fet, últimament han eixit molts grups a l'estil del que feien The Ramones o Los Nikis, com és el cas de Carolina Durante. La gent jove és molt menys tancada, menys talibans que quan nosaltres érem joves i ens costava escoltar segons quins estils. Estan més oberts a escoltar de tot i es nota".

Medina també incidix en el paper rellevant de les dones en el rock actual: "Hi ha una gran eclosió de la dona en el rock-and-roll. Molts grups de dones estan reivindicant els sons de les guitarres, com Ginebras, Melenas, Cariño o Lisasinson, que són molt joves i atrauen molt de públic".

Aina Monferrer Palmer

Precisament una d'eixes noves roqueres és Aina Monferrer Palmer, amb la qual es pot parlar de moltíssimes coses. Quan li preguntem pel rock contesta sincera que "el rock-and-roll no ha desaparegut, sinó que ha mutat. Ara se li han posat cognoms. El punk, per exemple, és germà del rock-and-roll. I concretament el punk està en un dels millors moments ara mateix, especialment el postpunk anglés. En el techno es veuen més clares les ramificacions: house, IDM, breakbeat i moltes altres, però ningú no diu que deixe de ser techno per això".

En eixa mutació, continua Aina Monferrer, "el rock-and-roll ha reviscolat amb mil formes com totes les altres músiques, com l'esmentat techno en mil variants, o el rap en el trap. Però el rock-and-roll és un esperit i moltes músiques de les actuals hi provenen directament. Com diu el meu amic i músic valencià Anticiclón: Qui diu que el rock-and-roll està mort és perquè ha perdut eixa curiositat d'estar al corrent del que passa i segurament pensarà que qualsevol temps passat va ser millor... Allà ells. Grups com Fontaines DC, Tropical Fuck Storm, Squid, Crack Cloud, Black Country, New Road són rock actual molt potent. I moltes donasses: Courtney Barnett, Sharon van Etten, Snail Mail, PJ Harvey...".

És un debat que no és nou per a ella, "al cap de deu minuts algú dirà que el rock-and-roll ha mort i li parlaràs de molts d'estos grups i d'altres i no sabrà de què li parles. A tot estirar, et citarà The Strokes, i per a criticar-los. Digues-li punk, post punk, heavy o el que vulgues, però tot ve d'ahí. Més a prop tenim Mujeres, Nueva vulcano, Triángulo de Amor Bizarro, Guadalupe Plata i Aina Palmer amb les seues ungles que és pur rock-and-roll", conclou la roquera de Borriana.

Monty Peiró

Una altra roquera valenciana, en este cas amb una gran trajectòria musical com a vocalista i guitarrista, és Monty Peiró, actualment fent soroll en The Umbrellas i Gran Quivira. Ella opina que "el rock com a llenguatge musical no està mort, però sí que considere que alguns dels seus codis han de renovar-se necessàriament i que el fet de no fer-ho i d'aferrar-se a un suposat purisme -pense que té més a veure amb l'immobilisme que amb el purisme- està convertint una determinada part de la música rock en obsoleta. M'explique: la banda de rock prototípica ens la imaginem tots: conformada per homes que canten a una llibertat en clau masculina, impregnada d'un masclisme estructural i que repetix el mantra del sexe, drogues i rock-and-roll. No m'interessa en absolut, i per a mi sí que ha mort. És un format que, senzillament, ja no desperta res en mi. Ja he escoltat suficients cançons d'amor, sexe i festa cantades per homes amb el mateix codi, llenguatge i, fins i tot, les mateixes melodies i els mateixos solos. Però sí que continuen emocionant-me, en canvi, aquells grups que s'han adonat que el rock, com qualsevol producte cultural ha de créixer, revisar-se i adaptar-se als temps per a continuar estant viu i per a no convertir-se en una pròpia paròdia".

Per a mostra un botó i Peiró ens explica com: "La setmana passada vaig estar veient Mafalda a Ondara i em vaig emocionar en veure la quantitat de gent jove que arrosseguen als seus concerts. La recepta és senzilla: un grup format per dones, homes i persones no binàries que incorporen al rock tota classe de sonoritats que l'enriqueixen sense cap complex i que sonen brutals en directe, que parlen de temes actuals i interessants (també de sexe, drogues i rock-and-roll), que inclouen punts de vista que no sols són els hegemònics, que qüestionen els estereotips de gènere, que fan autocrítica sobre els seus propis missatges, que plantegen debats, que són políticament actius i que es preocupen perquè els seus concerts siguen espais segurs per a tots. Quan veig gent de la meua generació que critica la gent jove acusant-la de no anar a concerts o de matar el rock perquè als seus concerts no va ningú, em fa molta vergonya aliena la falta d'autocrítica i eixe immobilisme tan etnocèntric. Pareix que molts continuen sentint-se revolucionaris per repetir un missatge dels anys 70 i no s'adonen que són més reaccionaris que políticament incorrectes. Igualment m'interessen grups i artistes com Bala, Rosy Finch, Ex Fan, Lula, Neus Ferri, Árida, Maud the Moth, Maika Makovski, Júlia, Mantequilla Voladora, Bones of Minerva, Tiburona o Las Sexpears, per citar uns pocs propers i actuals que pense que estan mantenint viu el rock amb dignitat, energia i un missatge que sí que té a veure amb l'esperit rebel, revolucionari i combatiu que mai hauria d'haver perdut el rock. El rock serà feminista o no serà".

Mario Ballester

El cantant de Calivvla, Mario Ballester, un dels grups valencians emergents als quals feia referència Medina, és més crític. "Arribats a este punt, tinc dubtes sobre si és més clixé dir que el rock-and-roll ha mort o que mai morirà. Parlant del rock-and-roll clàssic i canònic, personalment, fa anys que vaig perdre l'interés per un gènere que fa dècades que pràcticament no es reinventa. Però que al mateix temps, continua tenint una base de seguidors considerable, encara que potser és massa endogàmica, i per això, menys visible. Supose que des del punt de vista de l’avantguarda va morir fa anys, però en l'àmbit cultural veig perillar més el cristianisme. Actualment, som moltes bandes fent música amb guitarres que es podria entendre com a rock, però sempre he donat molta més importància a l'actitud i la intenció que a les etiquetes en si. Per a mi això és el rock-and-roll, i com diu la cançó: Hey Hey, My My...".

Juan Vitoria

Per a acabar, hem preguntat a l'ideòleg musical Juan Vitoria, una de les persones que més discos de rock haurà venut, trobat, punxat i recomanat a la seua botiga Discos Amsterdam i a la ràdio. Per a ell, "el rock-and-roll no pot morir mai, perquè és una forma de vida, és una forma de pensar, d'actuar, una reacció contra la vulgaritat i l'ostracisme d'un món com este. És una música que té moltes ramificacions, moltes voltes es pensa que el rock-and-roll és agressiu, massa elèctric, despòtic, quan moltes voltes no ho és. Hi ha sons degustats d'altra manera que també entren dins del rock, molts consumidors de música pensen que no escolten rock, quan és precisament un tipus concret de rock el que els agrada. Perquè el rock té un ventall molt ample, amb moltes possibilitats, que aporta idees i emocions".

Vitoria, a més, descriu el rock com “passió, sentiment, electricitat, sons també acústics que alegren la nostra imaginació, la ment i el cos. Neil Young ja va dir fa temps que el rock mai morirà. Lou Reed va escriure la cançó Rock And Roll dedicada a una xiqueta a la qual el rock li va salvar la vida. Hi ha milers de persones a les quals el rock els salva la vida, ja que és música que ajuda a escapar d'un món tremend, sense sentit, dominat per un consumisme i idees que res tenen a vore amb la llibertat, i el rock és una injecció de possibilitats. De fet, el rock és probablement una de les poques coses autèntiques, sinceres, emocionants i vibrants que queden al món".