Este impuls de felicitat

És una carretera que s’estretix en eixir del poble, que devalla suau per damunt d’un laberint de canals d’aigua arenosa que arriben a la mar i que, superada esta capil·laritat fangosa, s’endinsa en una explanada xafada pel sol i renovellada pel vent de l’Atlàntic. És en eixe moment quan la mirada es recrea, en inconsciència hipnòtica, en la línia blava que multiplica la llum de l’estiu, la franja d’arena motejada de vegetació i els camps enormes on romanen les vaques, alienes al rum-rum de la via.

Un territori vastíssim travessat per una carretera. La traça marina que s’estén durant quilòmetres recordant una virginitat perduda. L’imperi dels animals i dels elements. La plenitud de l’estiu. La perspectiva de la felicitat.

Només les bones famílies conserven la casa que marca la infància de tot un llinatge, matèria d’identitat i de nostàlgia. Generacions vertebrades per un refugi on queda la memòria dels avantpassats, i que resistix les noves possibilitats d’un capital simbòlic que solen invisibilitzar.

La resta de les famílies destruïxen cada dos generacions, cada tres, el lloc de l’origen.

Els nostres descendents, podria dir, no coneixeran la casa dels iaios. Els carrers pronunciats del poble d’on escaparen fugint de la misèria. El pis sense ascensor de la primera vivenda d’extraradi. El terreny de garroferes i ametlers amb una bassa d’aigua que havíem de canviar cada dos setmanes.

Ja no existix la casa familiar. Res arrelat a un cognom o a un emblema no existirà en un parell de generacions.

Per això espere amb excitació l’arribada d’eixe poble a set-cents kilòmetres de casa. Només per a vorejar-lo i entrar en la carretera que el deixa arrere, que baixa suaument cap a una esplanada de mar, de sol i de terra

Soc feliç al llarg dels deu quilòmetres en paral·lel a la mar. Faig recompte dels anys que venim, agarre la mà que vull mentres observem el paisatge privilegiat. Dies de silenci i d’aigua, de lectura francesa, d’hores sense obligacions. Potser no tindrem millor patrimoni que deixar en herència sinó esta actitud vital, este impuls de felicitat. Saber on estendre les tovalloles a l’abric de La Breña, com estirar el cos en l’aigua mirant la muntanya de pins, reconéixer la campaneta que anuncia l’arribada dels venedors de camarones, que val la pena regatejar una taula concreta on menjar cert tall de tonyina a la planxa.

Este ser pur tan lluny de casa. Plaers volàtils. Com una identitat que no sobreviurà als temps.

José Martínez Rubio (Aldaia, 1985) és professor de literatura contemporània a la Universitat de València. És autor de la novel·la Mujeres blancas.

@J_MartinezRubio