Ètica en els negocis? Vides infantils devorades per l’avarícia

Ens arriba aquesta setmana la notícia de la demanda d’una ONG que treballa per la defensa dels drets humans (Intrenational Rights advocates) contra les grans empreses tecnològiques globals per haver-se lucrat il·lícitament explotant xiquets i xiquetes en mines de cobalt a la República Democràtica del Congo. La demanda acusa a Apple, Google, Microsoft, Tesla i Dell, entre altres, de tenir coneixement dels treballs forçats i abusos a menors que han causat en alguns casos lesions de per vida i en la majoria de casos la mort als menors com a conseqüència d’haver fet treballar a menors en les mines de cobalt en condicions infrahumanes i, tot i això, no fer res per evitar-ho. És a dir es tracta de lucrar-se amb el treball infantil i, per si no fora suficientment monstruós això, fer treballar als xiquets i xiquetes en condicions infrahumanes posant en risc la seua salut i la seua vida per menys de 2$ al dia. D’aquesta monstruositat estem parlant.

I és més, segons la mateixa demanda, quan aquestes empreses han sigut coneixedores de les circumstàncies no han fet res per ajudar als menors amb lesions de per vida (paràlisi...) causades pels despreniments i l’ús de ferramentes obsoletes i en mal estat. Es descriuen casos de menors abandonats ferits fora de la mina després d’una solsida que no reben assistència de cap tipus fins que arribaven les seues famílies en assabentar-se. Xiquets tirats de qualsevol manera, una infantesa d’usar i tirar. Si a algú en assabentar-se de comportaments tan fastigosos i inhumans com aquests no se li rebolica la panxa és que no és persona. A mi em venen ganes de vomitar.

Aquest cas, siga quin siga el seu recorregut judicial, és un cas flagrant de falta d’ètica en els negocis. De fet l’ètica, en els negocis és un tema especialment rellevant en el context de les empreses multinacionals atès que no queda clar quins estàndards ètics apliquen aquestes empreses a les seues relacions amb proveïdors, empleats i clients que tenen fora del seu país d’origen.

Així, des de l’organització d’empreses aquest tema es pot abordar des de tres enfocaments: l’universalisme ètic, el relativisme ètic i la teoria integrativa dels contractes socials. Partint de l’universalisme ètic, seria l’opció més restrictiva per a les multinacionals, els mateixos estàndards ètics aplicables als seus països d’origen serien aplicable en la resta del món. Si partirem del relativisme ètic, els estàndards aplicables a cada cas serien els dels països de destinació. Per últim, la teoria integrativa dels contractes socials parteix de la idea que existeixen diferències culturals entre les diferents regions del planeta i que per això els estàndards ètics a aplicar han de ser globals i respondre a la cerca del comú denominador. Actualment, aquest comú denominador en els estàndards ètics a aplicar és la carta de Drets Humans (DDHH) de nacions Unides (UN). D’ací que les UN hagen desenvolupat els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) i hagen posat l’any 2030 com a deadline del seu compliment.

 Les pràctiques de les multinacionals tecnològiques denunciades són èticament inacceptables des de qualsevol dels tres punts de vista perquè el treball infantil està prohibit al país d’origen d’aquestes multinacionals (universalisme ètic), també està prohibit a la República Democràtica del Congo (relativisme ètic) i, finalment, va en contra la carta de DDHH de UN (teoria integrativa dels contractes socials).

Aplicant la perspectiva de la teoria dels contractes socials, en ens darrers 15 anys hem assistit al naixement i desenvolupament de la Global Reporting Initiative (GRI), producte de la col·laboració de diferents actors del món de l’empresa privada, governs i les UN. Aquest moviment advoca per que les empreses realitzen memòries de sostenibilitat on mostren els seus comportaments pel que fa a les seues relacions des del punt de vista social i mediambiental (a banda de l’econòmic-financer) amb diferents stakeholders, aquestes memòries de sostenibilitat es fan públiques periòdicament. És un bon punt de partida, però quan es donen comportaments corporatius com els descrits en la demanda abans esmentada es veu la necessitat d’anar un pas més enllà i sistematitzar i verificar/auditar eixes memòries de sostenibilitat.

El model de l’economia del bé comú (EBC) permet aquesta sistematització mitjançant un sistema que assigna diferents puntuacions positives o negatives a diferents comportaments corporatius, permetent a més la seua auditoria externa per tercers no involucrats en l’empresa.

La figura 2 que tenen a continuació, mostra la matriu del bé comú (MBC) que serveix de guia per a assignar les puntuacions i produir el Balanç del Bé Comú (BBC).

 Com es pot observar, en la figura 2, en la casella que relaciona la gestió dels proveïdors amb el valor de la dignitat humana (A1 dignitat humana en la cadena de subministrament) és la que inclou els indicadors i sub-indicadors que estan relacionats amb l’objectiu número 8 dels ODS (treball decent i creixement econòmic). És a dir, si aquestes empreses hagueren realitzat, auditat i publicat una memòria de sostenibilitat de les característiques del Balanç del bé comú, les persones consumidores ens haguérem assabentat del seua falta d’ètica en el la supervisió de la seua cadena de subministrament. La immensa majoria  de persones consumidores mai haguérem comprat un aparell electrònic tacat amb la sang del treball infantil.

Com a persones consumidores tenim dret a saber com es fa tot el que està a la venda per a poder fer decisions de compra lliures i informades. Els poders públics han d’arbitrar una regulació dels mercats que ens permeten fer compres amb la informació completa, si no hi ha informació completa no hi ha mercats competitius.