Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

HABITEM EN COMÚ

Experiment a la Patacona: com construiria la natura si fóra arquitecta?

L’antic celler de Vinival com a laboratori per baixar els fums (també literalment) de l’artificialitat. Un projecte sense jerarquies per tornar la vida a una ruïna industrial

7/04/2020 - 

VALÈNCIA. Per la V-21 o en el tren cap al nord, l’edifici passa veloç com una ouera metàl·lica. A la vora de la platja de la Patacona, marca el final de la ciutat. Ademés és una trampa, perquè la seua forma sinuosa no té cap utilitat. Ara està abandonat, però el celler Vinival podria convertir-se en un experiment arquitectònic.

“L’edifici s’erigeix solitari amb la seua peculiar closca, que acull al seu interior un món totalment diferent del que ens esperàvem. Està rodejat d’enderrocaments del mateix celler, de descomunals blocs especulatius i d’un polígon industrial que no se sap si està en procés de desús o de reconversió”, apunta l’arquitecte Pablo Rico Guilbert. La rehabilitació del celler es va convertir en el seu projecte final de carrera a la Universitat Politècnica de València. 

“Tota ruïna és el símbol d’un fracàs, sinó no s’haguera abandonat. I este lloc és un signe de fracàs, perquè ademés ha perdut tota la seua essència d’origen, si prenguérem com a punt de partida quan l’Horta arribava fins a les dunes”. “Però el celler convida a entrar, l’edifici és misteriós i converteix en bellesa la derrota del lloc”. 

El projecte es concep com un monument per recordar l'impacte de l'acció humana

Al consultar els plànols del projecte a l’Arxiu Municipal d’Alboraia, Rico Guilbert va desxifrar com s’havia construït l’edifici. “Em vaig adonar que hi havia moltes decisions del projecte que no tenien massa sentit, acadèmicament parlant. No hi ha cap raó que justifique els singulars cilindres, perquè no són depòsits... són espais residuals o fins i tot lavabos!”. “Tampoc calien les falses voltes de la coberta. Perquè semblen de rajola però en realitat és una estructura metàl·lica forrada de cara-vista. Postmodernisme o rock and roll, l’edifici és un capritx”. 

Sobre estes bases, el projecte de Rico Guilbert proposa restaurar la fàbrica com un ecosistema natural, reestructurant l’equilibri natural sense esborrar les petjades humanes. La capa industrial es preserva com un monument per conscienciar sobre els riscos de l’acció humana. Mentrestant aniran colonitzant els nous habitants de l’espai.

La primera acció proposada és partir l’edifici: un tall per la seua coberta que recorda les obres de l’artista Gordon Matta-Clarck. “Des que vaig experimentar una pluja de granís dins del Panteó de Roma, vaig pensar que hauria de ploure dins dels edificis. El projecte del celler deixa que la pluja entre en punts estratègics pensats per això. L’edifici és una closca amb grans obertures i perforacions, com si es tractara d’un mercat central”.

Els antics depòsits es reciclen per acollir vida.

“El tall és un gest per mostrar el desacord amb la trajectòria que portem els humans, vol obrir una escletxa per deixar entrar un altre sistema”. Amb l’entrada d’aigua a l’espai, el projecte comença a explorar amb la idea de coexistència entre espècies. “He tractat d’assimilar el procés creatiu a l’actitud que mostraria una natura personificada, enfadada, que volguera recuperar l’espai i els recursos que la industrialització li va llevar”, apunta Rico Guilbert des de Berlín. 

Em preguntava com penetraria a l’edifici, com creixeria la vegetació, quins elements de l’arquitectura utilitzaria... M’he basat en el concepte de «tercer paisatge» de Gilles Clément, que el defineix com el paisatge que no està controlat pels humans, com la mala herba que s’obri pas a una carretera abandonada. Eixa acció obri un procés de vegetació que suposa una lenta reconquesta de la natura”. 

“Crec que quan s’adopta esta actitud, l’arquitecte fa un pas enrere, mira d’on venim i es veu obligat a fer-se altre tipus de preguntes. Hi ha dilemes del Moviment Modern que es podrien tornar insignificants hui, com la puresa o el minimalisme. Vull donar pas a un regne de textures, paisatges complexos i situacions que es pareguen més al que veiem a un entorn natural”. 

Dibuix en secció del projecte per rehabilitar el celler.

A l’interior de la closca, els antics tancs metàl·lics es preserven per acollir tallers artístics, biblioteca i sales de treball. “Són els únics espais que es condicionen i s’aclimaten. Per poder alliberar la nau i permetre el pas de llum natural, la resta de depòsits es desplacen a l’exterior i s’utilitzen com tancs d’aigües pluvials o barrils de compostatge, interactuant amb el veïnat i el paisatge”. 

“Pense que l’arquitectura no ha de separar-nos del nostre entorn. En este confinament que sofrim per la pandèmia, m’he adonat que les nostres cases i ciutats són poc naturals. Viure a la ciutat devia ser viure en el millor entorn possible per al planeta, però això no implicaria deixar de tindre contacte natural”. 

Un primer punt per acabar amb la distinció entre l’artificialitat i la natura. Un manifest i una col·lecció de dibuixos completen el projecte de Rico Guilbert. “Estem vivint un moment únic, els humans no patirem dos voltes una situació tan delicada com la d’ara. Espere que aprenguem dels errors, així que hem de decidir com funcionarem. Els arquitectes tenim la ferramenta més poderosa, la imaginació, i no hem d’oblidar que els humans també som naturalesa”. Sense jerarquies.

Imatge actual dels cellers Vinival des d'Alboraia.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email