Focs de l’hivern: el teu ritual, el meu espectacle

A banda de les campanades de cap d’any, els focs de l’hivern solen marcar per a moltes persones l’inici real del nou temps, del nou cicle. Encara que al voltant del Nadal ja trobem alguna celebració amb foc (las Hachas de Titaguas, els Fatxos d’Onil...), arribem al gener desitjosos d’encetar la roda del temps que va marcant el foc, al llarg dels solsticis i equinoccis. El foc ha sigut, i és, un dels elements que més atracció ha generat a les persones. Fins i tot grans filòsofs han desenvolupat teories i idees al voltant d’aquest element, com per exemple Heràclit, qui defenia la seua rellevància sobre els altres elements per ser aquest el més noble, considerat així per la seua força transformadora de la realitat material. Potser ja no, però molt estranya ha sigut la festa que no s’encetava amb foc, oportunitat idònia per a preparar la terra, per a la crema de restes de les collites. 

Fa una caterva d’anys que vaig seguint la festa de sant Antoni, esperant que encara em queden per descobrir dotzenes de celebracions diferents que tenen trets en comú, o almenys significats semblants. És una celebració que el cristianisme ha centrat en la figura de sant Antoni, un gran sant amb forta fe i resiliència, que va fer front a les continuades temptacions del Dimoni. Conegut pel seu caràcter protector cap als animals (ara majoritàriament de companyia, però tradicionalment cap als animals feiners del camp), manté també un vincle amb les estacions de l’any. Aquesta setmana és coneguda com la setmana dels sants Barbuts (sant Antoni Abat, sant Pau Ermità i sant Maure Abat) i sovint he sentit el vincle entre aquest signe, la barba, i la seua semàntica hivernal, considerant la iconografia d’un sant vell, major, amb barba blanca i entre un hivern que comença a acabar. Fins i tot cobra més sentit si pensem, que en uns dies, el 21 de gener se celebra a sant Sebastià, un sant representat jove, que ve a simbolitzar el nou Sol (ah!, que no seran les fletxes clavades al seu cos els raigs del Sol...).

Siga com siga, durant aquestes celebracions, com la de sant Antoni, el foc és un element fonamental i central, i de gran interés per un doble sentit. Com venint comentant, per la força de la calor, que juntament amb la llum, és sinònim de vida. Cremant alliberem energia que s’envia de la terra cap al cosmos a través de la combustió. A banda d’aquest sentit físic, el fet d’encendre foc ha sigut clau per al desenvolupament de les festivitats al carrer, a l’espai públic. Fins no fa moltes dècades la il·luminació elèctrica no existia, i per tant, per eixir al carrer a celebrar, havíem d’encendre fogueres, falles, etc. per veure’ns. Aquestes fites, nomenades “les lluminàries”, es produïen quasi per a cada festa, i han anat evolucionant al llarg del temps, i han sobreviscut fins hui dia, en què les coneixem en formes i formats diferents.

Com no sentir-nos atrets cap a aquestes poderoses celebracions, cap a eixe conjunt d’energies i forces que ens sobrepassen? Aquesta atracció va més enllà de les comunitats celebrants, del veïnat d’un poble, dels festers o organitzadors de les festes. Les persones no cessem, hui dia, en la cerca d’aquestes manifestacions rituals que materialitzen la indagació dels arrelaments i de les identitats, tant individuals com col·lectives. És a dir, la festa transcendeix el fet ritual, que celebren els membres d’una comunitat concreta, i es converteixen en esdeveniments als quals assistir, com espectadors o com a acèrrims participants.

Juntament amb aquesta realitat trobem els nombrosos processos de “conversió” de les festes en patrimoni cultural. Els governs locals, autonòmics i estatals han vist en les festivitats i en les xarxes de persones que les envolten una oportunitat (assequible) per emmarcar-les, o millor dit, empaquetar-les com a “productes” que poden vendre, principalment amb la mirada posada en el turisme, en el visitant, en l’espectador. I tot açò, està fent que les celebracions, cada dia més, siguen més esdeveniments que celebracions. El desenvolupament normal es veu alterat, en moltes ocasions per les mesures de seguretat requerides per una major afluència de persones, amb les aglomeracions que es van generant i que en alguns casos fins i tot importunen als celebrants o els fan adaptar-se al nou públic, no participant, però amb un dret adquirit com a espectador.

Malauradament aquesta és una de les cares que s’amaguen al darrere de la promoció de les festivitats com a producte per a consumir per part de la societat. Ens sentim cridats, com a potencial clientela, pel màrqueting cultural que envolta el patrimoni, les festes i els rituals. Evidentment, per a algunes persones, l’assistència a aquestes festes respon a la gran necessitat de conéixer i comprendre els altres: com viuen, com entenen la vida, la festa, com es relacionen, quins lligams mantenen amb els oficis, amb el camp, amb la natura (jo vull considerar-me d’aquest segment). Però està creixent de forma exponencial el “visitant experiencial”, i no per a viure el ritual i alienar-se amb les emocions dels protagonistes, ni tan sols com a cerca de la pròpia identitat, sinó per a mostrar-li al món (a través de les xarxes-socials-digitals) la seua assistència, la seua presencia: “jo vaig estar allà i ningú m’ho contarà”. Davant d’això, un efecte col·lateral de l’activació de les festes com a grans fites és el possible rebuig de la comunitat celebrant cap als visitants, un nou públic, no participant, però amb drets adquirits com a espectadors, que dificulten en molts moments, el seguit ritual i les accions que cal dur a terme. 

Davant d’aquestes modes, i una vegada que s’ha promocionat amb eslògans publicitaris el ritual, arriben les necessitats de control, de seguretat. Ha sigut ja el segon any que per accedir als peus de la Foguera de Canals, ens trobem amb carrers tallats, amb accessos limitats i carrerons que són eixides “d’emergència”. La seguretat policial ja la veiem des de fa més anys, inclús escortant els festers i capellà que traslladen el foc sagrat cap a la foguera. També s’han incorporat grans lones ignifugues per protegir els edificis més propers al foc (cosa que no dubte de necessària), alterant el paisatge de la plaça, quasi convertit en un escenari. Potser amb una foguera més menuda... Un altre exemple que hem conegut és el de Pollença (Mallorca), on celebren sant Antoni amb un dels rituals més emocionants que he vist mai. En qüestió de poques hores es baixa de la muntanya un pi en seguici, acompanyat per la música de les xeremies, es planta a la plaça i és conquerit per algun atrevit. No m’ho hauria esperat mai, que per fer l’intent de pujar al pi, els qui ho intentaven han hagut d’esperar un semàfor en verd, i a banda, s’ha tractat, sense molt d’èxit, de limitar l’edat dels participants (com per a demanar el DNI...). Que vagen i li diguen a l’al·lot que ha coronat es pi enguany, que no podia pujar, que no havia de conquerir el cel del seu poble, que no podia sentir, pensar i agrair tot el que ha sentit, pensat i agraït en arribar al cim, en mirar a la immensitat de l’univers plorant de goig i al mirar cap a baix els seus col·legues i veïns, somrient d’orgull.

#SantAntoniIB3 Pau Cifre, de 16 anys, coronà el pi de Pollença. Va desafiar l'Ajuntament, que no permetia als menors enfilar-se al pi. Però el batle, Martí March, li va llevar ferro, en declaracions a IB3 Ràdio: "Què hem de fer? No tornarem enrere".

➡️ https://t.co/LT46yguwwZ pic.twitter.com/TxJcnlG81n

— IB3 Notícies (@IB3noticies) January 18, 2024

Al remat, i com anem dient, aquestes mesures de control i/o d’ordenació, responen a les exigències pròpies dels esdeveniments, garantint la calma i el bon fer. Però distorsionen els signes, els símbols i els significats que tenen els nostres ritus. Potser arribe el moment en què els rituals ja no ho siguen més, i tan sols subsistisquen com a representacions buides de contingut, sense transmissió i compartició d’emocions, de la gran emoció de viure. La pregunta serà, llavors, per a què celebrar-los? Perdó, per a què escenificar-los?