X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Conversaciones Culturplaza

Gemma Marfany: "El segle XXI serà el segle de la revolució de la genètica"

26/05/2019 - 

VLÈNCIA. Escoltar parlar a Gemma Marfany sobre ciència és un autèntic plaer. Llicenciada i doctora en Biologia i professora titular del departament de Genètica de la Universitat de Barcelona, sap com captar, inclús, l’atenció d’una persona (esta redactora) oficialment declarada de “lletres”. Potser té a vore amb la primera resposta que ens brinda, i que ens deixa bocabadats: “La genètica es pregunta per què els éssers vius som com som”. I qui no s’ho ha qüestionat alguna vegada?

D’això, i d’altres temes, va parlar la científica a València com a convidada del cicle de conferències al voltant dels reptes de la ciència que la revista Mètode ha organitzat amb motiu del seu número 100. Dimecres passat, abans de la xarrada, vàrem aprofitar perquè ens contara, en petit comitè, quin paper té la genètica ara mateix i cap a on va. Les previsions són molt interessants i plantegen, a més, moltes reflexions ètiques al voltant del que suposen els nous avanços científics.

Com que -a més- forma part de l’Observatori de Bioètica i Dret, resulta imprescindible preguntar-li a Marfany per la part més moral de la ciència. “La gent em pregunta molt sobre açò. Desconeixen que hi ha molts comités d’ètica i de bioètica en moltíssimes institucions. Es pensa que els científics investiguem el que volem i no és veritat. Quan demanes finançament (perquè este tipus d’investigacions són molt cares) has d’adjuntar que el comitè de bioètica accepta els teus objectius. No tot es pot fer i s’ha de seguir una normativa, unes lleis i unes regulacions”, assenyala taxativament.

FOTO: Estrella Jover

Fora d’estos comités i institucions, la genètica complix un paper fonamental en el nostre dia a dia, malgrat que normalment la reduïm a converses trivials. “Les persones, sense adonar-se’n, fan servir contínuament conceptes de genètica. Imagina: naix una criatura a una família. De seguida diuen: ‘Clavat a sa mare, però els ulls són de l’avi’. En el fons, som conscients que hi ha alguna informació que es transmet de pares a fills, inclús d’ancestres. La genètica està molt present”, revela Gemma Marfany, que també apunta que esta disciplina encara és molt jove.

Al principi de la nostra conversa, preguntada per què va escollir la genètica, la científica va desplegar la passió sota la taula: li resulta, senzillament, fascinant. “I crec que hauria de ser-ho, a més, per a tothom”, va apuntar. A nosaltres, això de segur, ha aconseguit despertar-nos la curiositat.

-Estem en una època de fake news i infoxicació on hi ha hagut un auge de les teories obertament anticientífiques, per exemple, amb les campanyes antivacunes. Per què la ciència s’ha convertit en el centre de la diana i quins perills comporta açò?
-Es gravíssim. El problema de les fake news (i està demostrat) és que als humans, segurament per la nostra manera de ser, ens atrau més una notícia que siga roïna (un accident, una mort) que no que la gent estiga bé, sana, etc. Passa en general, no només en la ciència.

El que passa amb la ciència és que ha avançat molt ràpidament i el coneixement de la gent, en general, és curt. I la reacció humana, davant el que no comprén, és de por, cautela i negació. Com que la ciència i la tecnologia han avançat i no la comprenen, pensen que es tornarà en contra nostra, que ens pot fer mal. En el cas de la vacunació es veu molt clarament.

FOTO: Estrella Jover

-Has vingut a València per a parlar dels “grans reptes de la ciència”. Quins són els de la genètica?
-El segle XXI serà el segle de la revolució de la genètica. Tenim tantíssimes eines i estem adquirint coneixements d’una manera tan exponencial, que de segur que l’ésser humà l’utilitzarà. Sempre, després d’aconseguir un coneixement, se’n busquen les aplicacions. Amb la genètica també passarà i hi haurà, sobretot, dos línies d’actuació: biomedicina i biotecnologia (que moltes vegades se solapen).

En quin punt estem? El projecte del genoma humà va permetre aconseguir la seqüencia del nostre manual d’instruccions; ara estem en el procés d’intentar comprendre’l. Potser en aquell moment es van crear certes expectatives de saber-ho tot i no ha sigut tan immediat, però sí que estem en camí d’entendre moltes coses. Cada vegada sabem més d’allò que està codificat en el nostre genoma.

Beus aigua i poses els llavis en la boca d’una botella. Jo vaig, me l’emporte al laboratori, i puc dir-te moltes coses de com ets tu: inclús puc fer un retrat robot de com ets físicament i d’algunes coses metabòliques (no de tot perquè no ho coneixem). Fins i tot puc predir quines malalties és més probable que tingues (no és una seguretat absoluta): puc vore si tindràs més o menys facilitat per tenir problemes cardiovasculars o obesitat, per exemple.

A partir d’ací, este coneixement l’hem d’utilitzar al nostre favor. Imagina que tens osteoporosi, que pot ser per molts gens diferents. Doncs, si coneix quina via metabòlica o genètica està afectada, el metge por receptar un medicament millor i no uns altres que potser no siguen efectius per a tu. A tot açò se li ha anomenat “medicina de precisió” (encara que abans es deia “medicina personalitzada”).

FOTO: Estrella Jover

I encara més enllà: podem avançar-nos a la aparició d’una malaltia. Si tens moltes possibilitats de tindre osteoporosi, abans, quan eres jove, ja pots implementar un ritme de vida o un tipus d’alimentació que afavorisca la densitat òssia per tardar molt més en desenvolupar la malaltia. Això és el futur: evitar que ens emmalaltim. I tindre més qualitat de vida. La genètica és una eina, no l’única, però molt poderosa en este sentit.

-I la gent està preparada per saber si tindrà o no una malaltia?
-És una qüestió de canviar mentalitat. Crec que l’ésser humà és molt flexible en moltes circumstàncies. La gent ho fa igualment: per què, si no, mira els horòscops? Perquè, en el fons, vol saber el futur, encara que no tinga cap raó científica.

És veritat que no tothom ho vol saber, especialment quan es tracta de malalties que no tenen cura. Però com cada vegada en sabem més, van trobant-se més solucions. Abans, la gent no volia saber si tenia predisposició a tindre càncer de mama o còlon perquè no hi havia massa cura: era una espasa de Dàmocles. Però ara és a la inversa: quan en una família diverses dones tenen o han tingut càncer de mama, es recomana que es facen la prova genètica i la gent ho sàpiga. Independent d’açò, aniràs a revisió cada any. La previsió és molt important.

El problema potser no és tant això. Jo estic parlant del costat blanc d’este coneixement, però evidentment tot coneixement pot ser utilitzat en altres circumstàncies. Per exemple, nosaltres estem molt protegits per l’Estat; en uns altres llocs, on t’has de pagar la teua seguretat social i mútua, perquè la sanitat no és pública, fins a quin punt este coneixement podria no afavorir-te? Potser hauries de pagar més diners per tenir una assegurança: als Estats Units, per exemple, la gent es paga la quimioteràpia. I s’empobrixen. Ací hauríem de defensar amb ungles i dents l’Estat del benestar.

FOTO: Estrella Jover

-L’ADN, inclús, es pot convertir en un negoci. Hi ha gent que el dona a empreses que després poden vendre’l... Què pot passar ací?
-Quan es mor un familiar, reps una herència. Doncs el nostre ADN és la nostra herència, el nostre llegat. Hem rebut el 50% d’informació del nostre pare, i el 50% de la nostra mare: per tant, no és nostre. I donarem el 50% del nostre ADN als nostres fills. Som un estadi intermedi, una combinatòria única i especial que no es nostra. Com que cadascú dels pares té el 50% dels seus, tinc el 25% de cada avi, de cada besavi. Som puzles d’ADN i tenim un llegat, trossets petits, dels nostres avantpassats. Hi ha gent que té trossets d’ADN neandertals, que estan extingits des de fa milers d’anys. No hem vingut del no res. Tenim un passat i un futur: els nostres descendents no ens coneixeran, però una part nostra estarà allà.

Analitzar el teu ADN, no és només analitzar la teua cara per a posar-la a Facebook. Quan el dones, i deixes analitzar-lo, es pot saber, per exemple, quin percentatge ancestral tens. I estes empreses poder fer servir el teu ADN (per moltes clàusules de confidencialitat que tinguen). Esta informació es pot vendre: l’empresa pot tancar o ser comprada per una altra, i no saps on pot acabar eixa clàusula de confidencialitat. Hui en dia, ja no existix l’anonimat absolut.

Imagina’t que analitzen el teu ADN i s’adonen que tens, segons els coneixements d’ara, unes variants que afavorixen l’esquizofrènia. No vol dir que la vages a tindre, potser no la tingues mai de la vida, però està ahí. I estes variants poden passar als teus fills. Els teus fills volen una feina d’ací a vint anys i tenen esta prova. Imagina que volen estar en una escoleta, però els diuen que no, perquè encara que pot ser que mai desenvolupen esquizofrènia, les variants estan a la prova. I, emparant-se en la igualtat de condicions, agafen a altra persona. Per això diem que la informació genètica té moltes cares, i les hem de protegir, saber per a què servixen estes dades.

Nosaltres dos som dones: en el fons, la diferencia respecte a un home és genètica. El que passa és que es veu. I estem discriminades en moltes feines, o no ens paguen o avaluen igual. La discriminació genètica existix, també per exemple en el color de la pell.

-Fills a la carta, clonació; inclús la possibilitat (cada volta més real, segons alguns) d’aconseguir la immortalitat. Ciència ficció o realitat?
-Per a mi una mica de tot. En ciència, una de les coses que trobe més difícils és separar les mitges veritats i les mitges mentires d’allò que és imaginació. Hi ha gent que genera unes expectatives que no tenen perquè ser certes. Fa 20 anys hauria dit que hi havia coses impossibles de fer que hui són realitat. Per això és difícil distingir el que és una fal·làcia del que pot ser una realitat futura.

FOTO: Estrella Jover

De totes maneres, parlant d’immortalitat, voldria dir dos coses. Primera, hem aconseguit allargar l’esperança de vida, però no la longevitat humana. Segona, totes les espècies tenen un límit genètic. Les persones que consideren la immortalitat parlen d’una mosca que, en lloc de viure un mes, en viu dos: sí, respecte a la seua vida és el doble, però la mosca no aconseguix arribar al 100 anys com nosaltres. El nostre cos no està pensant per a ser immortal, sinó per a reproduir-se (som éssers vius) i viure un temps més després perquè hi ha una selecció d’espècie, un component cultural on el coneixement adquirit és fonamental per a la supervivència (això dels “savis de la tribu”). Però no per ser immortal.

La gent no vol ser immortal, sinó eternament jove. No és el mateix. Si has de viure 200 anys, però amb totes les xacres i totes les malalties d’una persona de 90 que, per molt bé que estiga, té limitacions, igual t’ho penses dos voltes. La gent no vol això; vol arribar als 90 com si en tinguera 20 i això, de moment, no és factible. Crec que no hauríem d’aspirar a allargar més la vida, sinó a tindre una vida de bona qualitat. Això, tothom ho firmaria.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email