De granja de pollastres a centre cultural: mig segle per a donar vida al castell de la Todolella

TODOLELLA. El primer dia en què Ricardo Miravet i la seua dona Livia Férgola veren (per fora) el castell de la Todolella es van enamorar d’ell. Quan visitaren el castell (per dins), quasi se’ls trenca el cor. “Esta habitació estava plena de pollastres i l’olor a excrement era absolutament horrible. L’estructura estava bé però el terra era de guix; hi havia envans per separar els animals i  una quantitat de brutea increïble. Açò estava tot fet un desastre”, reviu. Aquella desolació fon l’impuls que els va animar a comprar-lo i restaurar-lo en 1966 i des de llavors quasi cada cèntim familiar ha anat destinat a reformar i moblar milers de metres quadrats d’història i patrimoni construïts en pedra. Amb 93 anys, este cèlebre organiste, restaurador d’òrguens antics i mecenes cultural vol que el castell siga un motor de canvi: el convertirà en una residència artística i musical per atraure el turisme cultural a la regió.

Fill d’un català i una francesa, Ricardo Miravet Toutain va nàixer en 1930 en Córdoba, Argentina, i començà a donar concerts sent molt jove. “Els Miravet eren llauradors anarquistes de Tremp i els Toutain eren comerciants rics francesos, més bé de dretes. Esta és la barreja d’Espanya”, riu el deixeble de la mixtura cultural al castell, on viu. “En 1940, Rafael Alberti arribà refugiat a la nostra ciutat i mon pare, que era molt intel·lectual, el va rebre en casa. El dia que vaig escoltar Alberti recitar els seus poemes i els poemes d’Antonio Machado, la meua impressió va ser tan gran que vaig dir: 'Jo soc artista'. I em vaig dedicar amb més força que mai a la música”, relata. Amb la intenció de ser pianista i compositor, començà per l’estudi dels instruments.

“Als 14 anys un amic rus em va dur al museu històric de Córdoba, on hi havia un orgue colonial completament trencat. I jo, amb la inconsciència d’un adolescent vaig dir: 'L’arreglaré!'. I el director em va deixar fer-ho!”, recorda. En vore el resultat, li va demanar fer el seu primer concert d’orgue. “L’èxit va ser tan gran que vaig seguir i, als 20 anys, el govern francés em va becar per perfeccionar la tècnica. A vegades és la vida la que et busca a tu i durant 60 anys vaig ser organiste titular d’una de les principals esglésies de Paris: Saint-Germain-l'Auxerrois”, narra en el menjador del castell amb els seus gats Galatea i Galante als seus peus.

Beneficis econòmics versus patrimoni

Esta aventura vital ha estat sempre compartida amb la seua dona, Livia, investigadora mèdica de prestigi, amb qui es va casar a l’Argentina i amb qui va recórrer el món. Fins que arribaren a Morella. “Vàrem vindre a conéixer l’orgue de l’església i vàrem quedar enamorats de la regió. Passejant per Morella en 1966 un antiquari ens va dir: 'Comprar una casa? Per un poquet més jo em compraria un castell!'”, recorda. I anaren a vore’l. El seu grau de deteriorament els va animar a rescatar-lo.

“Recorde que només vaig signar la compra del castell, el ramader em va dir: 'Diga’m ara la veritat, Ricardo. Per a què ha comprat vostè el castell...'. No li cabia en el cap que el volguérem per a restaurar-lo, sinó per a fer negocis amb ell, vendre droga o jo que sé”, riu. “No condemne els seus valors perquè aquells eren anys molt durs en Espanya i la gent no estava pensant en el patrimoni sinó en sobreviure, així que el propietari el venia per 450.000 pessetes”, recorda.

Des d’aquell moment, el castell ha sigut la residència d’estiu de la família i ha dedicat els seus esforços a recuperar l’estructura i omplir-la amb les adquisicions artístiques que han fet en mig món. Des de 2010, el castell és la residència habitual de la família. En el 2018, després de la mort de Livia, Ricardo va signar un conveni amb la Generalitat Valenciana pel qual, a la seua mort, el castell es convertirà en un centre cultural per a la comarca i tots els valencians. El principal valor patrimonial del castell és que encarna la evolució artística de quasi tretze segles d’història.

Dels àrabs a la conquesta cristiana, del Renaixement al segle XXI

“La torre vella és del segle IX i pertanyia a l'emir musulmà de Saragossa. Posteriorment va anar augmentant amb les ampliacions que es van fer en diferents èpoques”, recorda Miravet. Segons conta, la primera referència escrita de l’existència del castell és de vora l’any 1250 quan arribà Jaume I el conqueridor i l’anomenà Castell de Todolella. El donà a un dels seus capitans, Ramon Calvera i posteriorment anà passant per mans de diferents famílies nobles. Des de llavors, el castell ha anat completant-se amb arcs renaixentistes, estances amb estructura del segle XVIII i fins i tot una nova torre construïda per la família Miravet.

“Una de les zones més valuoses és la torre àrab. En aquella zona hi ha una doble muralla, un corredor en forma de 7 que s’emprava per escapar i defendre’s. A l’entrada d’esta primera torre hi ha una tronera per tirar oli o plom fos que queia just sobre la porta d’entrada”, explica gesticulant amb les mans. “És molt curiós que a la torre, des de la planta baixa a la primera habitació, no hi ha cap escala per a pujar. Només hi ha un forat d’uns 50 centímetres en el sostre. Per aquell forat els àrabs tiraven una escala de corda i quan venia l’enemic, pujaven i llevaven l’escala, de manera que podien escapar sense que es poguera accedir a la torre de cap altra manera”, explica Miravet.

Cada racó, cada habitació, cada espai guarda records de tota una vida invertida dins del castell. Milers de peces d’antiquari cuidades i disposades estratègicament: quadros, escultures, ceràmiques, antics llits de fusta amb dosser, cadires amb incrustacions de nacre, aparells tecnològics antics com ara càmeres de camp, un prototip primari de màquina d’escriure, antigues càmeres de vídeo i per descomptat, instruments musicals: un piano de cua, un clavicordi i un orgue de paret en ús.

“L’orgue de l’esglèsia de Morella és un exemplar molt especial, de 1620, un orgue barroc monumental digne d’una gran catedral, amb 4.000 tubs. Per desgràcia durant la Guerra Civil es trencaren quasi tots i l’únic que es va salvar miraculosament va ser el de Morella”, explica. El va reparar i ara el toca cada diumenge. “L’orgue no és religió, és cultura”, reivindica.  

La restauració és transversal en la seua vida i uns metres més avall, dos joies històriques estan a punt de sonar: dos grans òrguens, un d’ells de 1853 restaurat peça a peça pel mateix Miravet. “Esta és una peça que vaig comprar en un monestir de monges en Tarassona que tancava i ho venia tot”, diu després de tocar les 25 notes musicals que componen este imponent instrument que sona accionant a mà dos enormes manxes per proporcionar el vent als tubs.

Un castell com a motor cultural estratègic 

Militants d’esquerres, apassionats de la política, la seua dona i ell es van barrejar amb els habitants de la Todolella i Ramon Miravet va ser nomenat alcalde del PSOE en el 2015. “Este va ser l’únic poble de tota la regió que va canviar de dreta a l’esquerra en aquell moment”, conta orgullós. La seua intenció de deixar una empremta cultural i de desenvolupament en la regió el va fer prendre la decisió de crear la Fundació Livia i Ricardo Miravet per a transmetre el valor del patrimoni local i de la música d’orgue. “No hi ha relleu generacional per a este tipus de música. És important treballar-ho”, reconeix.

“Són temes que quasi no es poden tocar, però en esta regió l'economia està basada en la ramaderia de porcs i és un suïcidi perquè se sequen els rius”, critica. “El despoblament ara continua i hi hagué molta corrupció en esta zona perquè arribaven plans europeus d’ajuda agrària i els dirigents es tiraven els diners a la butxaca. Això no és una bona inversió de futur”, afig. 

“Voldríem que el nou centre públic del castell de la Todolella fera vindre a la zona un turisme cultural, ecològic i de treballs artesanals locals, fent del castell un lloc cultural i patrimonial”, precisa dins d’una enorme biblioteca amb vora 6.000 volums amb les obres completes de centenars d’autors com Julio Cortázar, Leon Tolstoi, Gustave Flaubert o Vicent Blasco Ibáñez.