Gestionar o transformar

La memòria massa voltes és curta i selectiva. Més encara en temps accelerats i de consum d’informació vertiginós. Lamentar-se per la velocitat és absurd: les coses són com són. Ara bé, això no ens ha d’impedir de fer memòria de les coses importants quan ho creiem convenient per a analitzar el present.

Han passat moltes coses des de la legislatura 2011-2015. Aquell moment d’impugnació progressista va tindre conseqüències polítiques importants, però limitades. Aparentment més profundes en la política valenciana, amb un vector d’esquerra transformadora més assentat i profund que no en la política espanyola gràcies principalment a una força arrelada en el temps i el territori com Compromís, menys sotmesa a la moda mediàtica del moment. Però en tot cas, com dèiem, conseqüències limitades perquè ni en l’escenari estatal ni en el valencià ens hem pogut alliberar del tot del marc bipartidista.

El bipartidisme va ser una de les grans causes de l’esclat de la impugnació. La certesa de molta gent que la forma d’actuar dels dos grans partits estatals, PP i PSOE, era tan pareguda que a voltes pareixia indistingible. Temps de torn canovista encobert on la gomina es repartia a banda i banda. Seria injust una equiparació absoluta entre els valors i l’acció dels dos partits, però hi havia grans consensos en política econòmica, fiscalitat, relacions laborals i gestió urbanística i del territori. Amb diferents graus d’entusiasme, però sense cap qüestionament de fons de les coses del menjar. Uns espentaven més fort cap a una societat privatitzada sense xarxes de suport, els altres es dedicaven a gestionar la realitat sense alçar massa polseguera, i els dos posaven gent en els consells d’administració de caixes d’estalvis i empreses energètiques.

Algunes ments socialistes van vore que seguir en la mateixa clau els portava a l’abisme. Van salvar la camisa en el cicle electoral de 2015-2019 però sense capacitat de governar sense l’esquerra transformadora i referents territorials. I va arribar el moment de les coalicions progressistes, amb el Botànic per bandera.

Des del primer moment es va vore una diferència substancial entre socis. Els socialistes, per més que hagen recalibrat el GPS després del risc de mort, no poden evitar la tendència a la gestió sense més, a ocupar un càrrec sense voluntat real de replantejament però amb moltes ganes de continuar ocupant-lo i tot el món sap que per a repetir millor estar a bones amb la gent poderosa. No obstant, la presència de socis més exigents els obliga a replantejar alguns temes, no sempre de grat.

La part transformadora, en canvi, no es pot permetre vore la gestió com a supervivència, sinó que necessàriament l’ha de vore com a transformació. Perquè per a repetir els errors anteriors a 2015 ja estan els de sempre i malament faria d’oblidar-ho, posant en perill la seua pròpia raó de ser. Però clar, viu una certa frustració per no poder aplicar mesures més valentes amb la celeritat o profunditat que voldria per les traves o directament desacords amb els socialistes. I esta frustració, que en algunes persones concretes pareix que s’afegeix a la mala digestió de les expectatives de 2015, a voltes ix per on no toca.

Vivim doncs amb una espècie de frustració creuada on cap dels dos pot fer el que realment voldria fer. On la tensió entre gestió buida i gestió transformadora és aparentment irresoluble. Però seria molt frívol pensar que és una combat equilibrat: les inèrcies sempre juguen del costat conservador. Sempre. I les forces transformadores que tenen la sort de tindre responsabilitats de govern, cosa que amb perspectiva històrica és extraordinari, no poden perdre ni un segon de temps ni un gram d’energia en discussions estèrils i absurdes que els aparten de pensar, fer i comunicar polítiques realment transformadores. Que és, repetim, la raó última de la seua pròpia existència.

Les forces polítiques que parlen d’elles mateixes i basen el seu discurs públic en els seus problemes i diferències envien un missatge clar: no cal que ens voteu perquè pensem més en nosaltres que en la teua realitat. Una realitat que ara mateix està fotuda per a molta gent, a la que li importa prou més si li topen el preu del lloguer, li rebaixen la cistella de la compra o si pot anar al metge.

La frustració de no poder anar més lluny o més ràpid s’ha de convertir en ambició política i electoral, no en tirs al peu. Només parlant d’allò que vols canviar, dient com ho vols canviar i fent tot el possible per canviar-ho pots ser útil a la societat. Qualsevol altra cosa és, sincerament, fer perdre el temps i les ganes al personal.