Gosalbes de Cunedo, un alacantí en l'Armada Invencible - Pascual Rosser

Un alacantí enrolat en l'Armada Invencible com a militar i com a metge. La primera cosa, ho eren tots en aquella Armada. La segona, només uns pocs. I això que era una flota immensa de més de 100 embarcacions amb un objectiu: envair Anglaterra. Va ser una aventura patriòtica que Josep Gosalbes de Cunedo no va voler perdre's, a risc de posar la seua vida en perill. També era una bona ocasió per a deixar escrit en els seus poemes, en un llatí molt culte, allò que va vore i gaudir. Tot per la seua pàtria, la seua bandera i el seu rei. I, també, pel seu orgull tacat per descarades manifestacions per protestants anglesos que combatien contra la fe catòlica.

El rei Felip II li va declarar la guerra a la reina Isabel I, i allà se'n van anar els espanyols armats fins a les dents, amb els seus vaixells de fusta només impulsats pel vent, enarborant els seus estendards i mostrant els seus desafiadors canons, embarcant a Flandes la millor infanteria del món per a ser la primera força expedicionària a desembarcar en terra anglesa.

Durant les primeres escaramusses els anglesos tenien la por en el cos, es veien envaïts, tot era qüestió de temps. Per exemple, John Hawkins, tresorer de la marina anglesa i capità del Victory, va escriure un informe el 10 d'agost de 1588, dirigit a Francis Walsingham, secretari d'Estat de la reina Isabel, després d'eixir malparat el seu vaixell d'un enfrontament naval contra un altre de l'Armada espanyola: “La flota espanyola, ací, i molt nombrosa, ha de ser esperada amb tota la nostra força, escassament suficient. Caldrà disposar d'una infinita quantitat de pólvora i bales, sense la qual cosa plana sobre el nostre país un gran perill; perquè es tracta, al meu entendre, de la major i més poderosa combinació mai reunida en la Cristiandat”. Per la seua part, Charles Howard de Effingham, almirall anglés, va deixar escrit huit dies després que “vos garantisc que el món mai ha vist força tal com la seua”.

Hi hagué tirs, canonades i enfrontaments armats de poca importància entre les dos armades, però finalment no hi hagué desembarcament espanyol en terres angleses com estava previst…

La invasió no va tindre èxit, però no perquè la Gran Armada fora derrotada pels anglesos, sinó per Èol, que va descarregar la seua fúria produint forts vents i enormes ones que van dispersar la flota i van fer sotsobrar molts dels vaixells en el seu retorn a Espanya, la majoria d'ells  en la Mar del Nord. Entre els vaixells que no van superar les inclemències del temps al Canal de la Mànega, afegides als danys produïts pel canoneig enemic, estava la galeassa San Mateo, on havia embarcat Gosalbes de Cunedo. Van naufragar en la costa holandesa i va ser fet presoner. Així ho va deixar escrit Cunedo en un dels seus poemes dirigits al rei: “Moltes coses, i ben importants, vaig perdre jo quan seguia, / Gran Felip, les sagrades banderes del vostre pare. / Accepteu ara amb misericòrdia els fragments del meu naufragi / les restes del qual vaig forjant amb constants polits. / Jo soc aquell que, pobre de mi, vaig ser capturat per l'enemic / en el vaixell Sant Mateu junt amb mariners, servents i soldats”. En el naufragi Gosalbes de Cunedo va perdre per a sempre els seus primers poemes. A més, en el saqueig els holandesos van agafar la gran flàmula (bandera vertical del vaixell) que tenia dibuixada la imatge de Jesús crucificat, que va estar durant segles en una església de Leiden i actualment es conserva en el museu de la ciutat.

Els anglesos la van anomenar Armada Invencible en senyal de burla i així ha quedat el sobrenom, formant part de la tan gastada llegenda negra contra Espanya quan va ser un Imperi, on el sol no es ponia i, per tant, era l'enemic per a batre. “L'episodi posseïx un atractiu imperible com a clímax heroic d'una llarga pugna marítima, militar, econòmica i ideològica entre Anglaterra i Espanya”, segons manifesten Colin Martin i Geoffrey Parker en el seu llibre La Gran Armada. La major flota mai vista des de la creació del món.

Però esmentaré també els inicis de Josep Gosalbes de Cunedo fent-me ressò de la investigació que d'ell ha fet Antoni Biosca i Bas, professor de Filologia Llatina de la Universitat d'Alacant,  rescatant-lo de l'oblit; i de l'exposició Gosalbes de Cunedo. Un humanista alacantí a la conquesta d'Europa,  que l'Ajuntament  d'Alacant va fer a principis de l'any en instal·lacions del castell Santa Bàrbara, amb Luis Barcala com a alcalde i Antonio Manresa com a regidor de Cultura.

Gosalbes de Cunedo va nàixer a Alacant en una família acomodada, tant que la seua família tenia una altra casa a Mutxamel per a passar millor les calors de l'estiu. Llavors, en el segle XVI, la ciutat destacava pel seu port, sobretot per l'exportació  del raïm i del vi Fondellol. El castell de Santa Bàrbara li donava recer i protegia la ciutat. Cunedo va estudiar medicina i botànica en la Universitat de València. Allí va conéixer l'alacantí Jaume Segarra, professor de medicina, així com a Juan Lorenzo Palmireno, important humanista de l'època.

Després de participar en l'Armada Invencible i de ser fet presoner pels holandesos, va ser rescatat per Justo Lipsio, un dels  majors humanistes del segle XVI, es va instal·lar a Brussel·les i allí es va quedar per a sempre com a metge i escrivint poemes, alguns d'ells enyorant les terres alacantines o celebrant la creació del Bisbat d'Oriola.

Una de les seues obres més extenses és el seu poema titulat Philippus en honor del rei Felip II. Conté mil versos, ni més ni menys. En el poema s'explica i lloa l'encert  científic del rei, secundat pel Papa Gregori XIII, reformant i implantant el calendari gregorià, que seguix en vigor en els nostres dies. També té reflexions personals, així com l'exaltació  de victòries militars com la de Lepant de 1571, en la qual les forces liderades per Espanya van ser protagonistes per a derrotar a les de l'imperi turc.

Entre els seus poemes deixe que copie el següent, traduït del llatí per Biosca. Diu així: “Els ciutadans lleials al rei / mai van deixar caure els seus excelsos ànims abatuts / per un moment advers, sinó que més forts / es van alçar per amor al seu rei quan major era la crisi, / disposats a enfrontar-se a l'extrem perill de la pàtria”. És ben clar. Doncs això.