X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

VALÈNCIA, QUINA PACIÈNCIA 

Gustos en technicolor

23/12/2018 - 

VALÈNCIA. Repassem la nostra memòria gustativa més recent. Si us ve de gust, viatgeu també al passat fins a atènyer el sabor més primitiu. Aquestes primeres substàncies on el record tasta banquets exquisits, picants, agres, dolços... Les papil·les gustatives processen, cum mica salis, les relíquies que traginen els sabors incorporats amb el pas del temps. Moments que som capaços de conservar al nostre personal i deliciós àlbum de cromos. Nosaltres ja hem nascut havent superat el procés del technicolor més primari. La coloració sense degradar ja ha estat incorporada als nostres plats des de la infantesa. No hem hagut de menjar en blanc i negre, aquest condiment neorealista de postguerra que alimentaria les generacions passades. Fotogrames de brous aigualits i doblegats a l’economia domèstica. 

 A més, som ben salats ací, a casa nostra. No deixem la panxa al ralentí, la inflem de bon grat. Celebrem qualsevol festa amb fogons. Els àpats familiars i els dels  amics ens reclamen al primer bull del Nadal. Salpebrem la vida a tota hora. La sal, explotada des de l’època preromana, ha regalat sabor en dècades sense substància democràtica. Anys on es governava sense raó, sense fonament i sense grans salaris. Una cosa com ara, quina ironia,  si ens fixem en les notícies alarmants pel que fa al sou dels valencians, sempre per sota; si analitzem una economia bastant desequilibrada i amb molt d’atur. Diuen que els valencians tenim una gràcia jocosa, “resaladament” exagerada i diuen, també, que cada vegada som més pobres. La nostra renda per càpita fa figa des dels temps on la sal iodada adobava la mediterrània per rebre amb els braços oberts els estiuejants nòrdics. L’aigua del mar s’evaporava per a salar peix, carn i els primers turistes. Les platges encara no usaven un maquillatge kitsch. Vacances de sol i iode, de biquinis i pells molt blanques, de vikings que arribaven per amarrar-s'hi al sud d’Europa. Atansant-se les “naus” als caps i als golfs de la nostra geografia. El canvi de color i el gust reviscolava amb la sal i les espècies assilvestrades de la costa mediterrània. Encara, aleshores, impol·luta i marinera. Moments on ni Penélope Cruz ni Shakira promocionaven creuers, lliures de migrants, pel mediterrani amb la melodia de “Sapore di sale, sapore di mare...”, el tema que Gino Paoli, amb arranjaments d’Ennio Morricone, cantava i dedicava a l’actriu Stefania Sandrelli. Ara la cançó més salada dels seixanta acompanya aquesta publicitat prou barroera que navega a la televisió del 2018.  

Assaborim aquests dies la nostra memòria, els grans secrets de les essències gustoses del Nadal, dels primers tasts tan poderosos, de les olors que ens alerten de qui som i d’on som. Els records proustians, els paquets de magdalenes que hem digerit al llarg dels anys. Aquesta recerca que un cop l’encetes mai no la perds. Els bocins dels nostres menjars  salats i dolços, engrunes a la confortable xarxa dels bons records. Aliments que gustem amb ganseria per sentir-ne plenament aquesta pel·lícula. Remake, flashbak, de les primeres farinetes al paladar. Les inaugurals menjades amb dents de llet, d’allò que cruspíem amb els ulls. La cuina familiar de paràmetres variables i particularitats expressives. On cada casa és un món. I Nadal també.

Taules clàssiques, creatives, es paren per tots nosaltres aquests dies. Atapeïdes, cobertes amb estovalles d’herència de família, de dissenys moderns o de paper nadalenc. Sobredosi de viandes pròximes i llunyanes. Una societat plural reclama sabors variats. La crisi, quina parauleta, també mou persones i gustos. Condiments i flaires segons els barris aromatitzen l’acabament de l’any a València. Les fragàncies del món surten a prendre l’aire els dies de Nadal. Passejos i enyorances volten pels districtes desprotegits i pels benestants. El perfum sentimental polvoritza els carrers i els bulevards de ciutat. No discrimina.

Combinacions infinites per celebrar amb sabors l’entrada de l’hivern. Tots som xefs al Nadal. El record intensificat amb gingebre i canyella, Memòria de neules i torrons, d’escudella amb pilotes, de canelons... Percepcions on els nostres sentits es fan protagonistes. Teletransport  i plaer als menjars. Somni gustatiu reconstruït cada any. Fum, fum, fum... Ens alimenten i ens alimentem. Ensumem per engolir. Bevem per veure entre bombolles. Nadal, gastronòmicament parlant, tal vegada ens estimula a entendre el món hipòcrita i fals a ritme de Jingle Bells. Ens certifica el de l’estima absoluta i incondicional. Ens confirma el de la solitud i el de la misèria humana. Un soundtrack de nadala insuportable, en bucle, roda a un vinil de 33 revolucions castigat pels anys. La cara B de la banda sonora de Nadal s’oculta i es maquilla de saldo. 

Darrerament es parla de la importància, de la implicació, de l’oïda a l’hora de menjar. Els sons modulen el gust. Diuen que un so encertat, segons la música que sone, et fa assaborir amb deler el dolç i el salat, amb intensitat infinita. Caldrà saber qui punxa, qui fa de DJ, com selecciona la música per fer-nos gaudir dels nostres fantàstics i desmesurats àpats nadalencs. A casa meua no hi ha cap dubte, el meu germà selecciona una exquisida BSO. Deixarem fent xup-xup el llistat de cançons, un gust no amarga a ningú.

Degustem aquests dies, textures diverses. Elles ens refermaran les idees i els sentits, no ho dubteu. Les sensacions s’amplien en obrir la boca. Olors potents del Nadal s’apoderen del nostre olfacte. Açò funciona així. Sensacions que ens arriben al cervell per confortar uns dies d’harmonies variades. Assortiment d’emocions i de relíquies quan esclata la Nit de Nadal. Revivim experiències, potenciem els gustos, rememorem-los. Que treballe la saliva i les papil·les gustatives. Missió necessària. 

Tard o d’hora tot s’acaba. Els sabors del Nadal es guarden al frigorífic de la memòria, es congelen per sempre. El record del nostre gust persistent viatja amb nosaltres. Restaura la sensació suculenta que puja a l’ascensor dels anys, als avions que volen cap a casa o es resguarda al fons de la maleta. A Nadal tornen els gustos vintage. Tenen llicència, s’estimulen i ataquen sense pudor. S’apoderen dels nostres sabors secrets. I el caganer, per acabar d’adobar la festa, surt a femar el pessebre, a nodrir la terra per tenir bona collita i millors aliments, que un any passa volant. Salut! 

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email