GRUPO PLAZA

UTOPIES 

Hi ha cap lloc per a ser marica, bollera o trans?

Una espiral de violència comença a aterrar les persones LGTBI a les ciutats, espai divers on més segures se sentien. Una sensació d’impunitat que es pot mitigar mentre desapareix l’odi irracional

12/09/2021 - 

ALICANTE. “Al primer trimestre de 2021 hem tingut un 30% més d’agressions denunciades que el mateix trimestre del 2020, quan només vam tindre quinze dies de confinament”. Les xifres que presenta Toño Abad, el president de l’associació alacantina Diversitat són aclaparadores. Des de l’assassinat de Samuel Luiz a principis de juliol, les ciutats espanyoles semblen instal·lades en una espiral d’agressions cada volta més violentes.

“Tenim una doble dimensió: per un costat, el que augmenta a les estadístiques és la quantitat de denúncies. El motiu és clar: cada volta hi ha més ferramentes per a denunciar, acompanyar i assessorar, com ací l’oficina Orienta. Però està l’altra cara de la moneda: les agressions són més greus”, explica Abad. En tot cas, és només la punta d’un iceberg ocult: “hi ha un 90% d’agressions que no es denuncien a Espanya”. Si les grans ciutats havien sigut el refugi de les persones LGTBI durant els anys 80 i 90 per tindre una vida sexoafectiva normal, que queda quan allí tampoc poden viure segures?

El centre LGTBI Barcelona és un punt de trobada amb assessorament i divulgació per a les orientacions o identitats sexuals històricament marginades.

“A les ciutats grans és més fàcil diluir-se i passar desapercebut, però també hi ha més gent que et cuida”, contava el 2019 a AlicantePlaza l’alacantina Maribel Torregrossa, exiliada a Madrid quan va començar el seu procés de transició. “Sóc una dona major que la setmana que ve complirà 62 anys i no tinc massa passing, es nota que sóc transgènere”. Dos anys abans de publicar eixe reportatge, havia sigut agredida al carrer. “Un parell d’homes em van cridar maricón i vaig acabar perdent el coneixement a l’hospital. Però al barri em van fer una manifestació i tot”.

“Les causes de la LGTBIfòbia són diverses, però estan imbricades estan imbricades en l’heteropatriarcat i la idea que hi ha sobre com han de ser les persones. Les persones que agredeixen, amb comentaris o violència física, no són persones marginals o antisocials”, conta Ignacio Elpidio Domínguez Ruiz, antropòleg a la Universitat de Barcelona, professor a la UOC i autor de llibres com Se vende diversidad, Bifobia o Cuando muera Chueca.

“Qui agredeix, ho fa perquè pateix una dissonància entre la realitat que veu i la que li agradaria poder veure: una societat on es marquen jeràrquicament quins cossos són acceptables i quins els ‘desviats’. Els agressors no tenen un problema amb l’existència de les persones LGTBI, sinó amb la seua visibilitat i dignitat”. Que es note la ploma o com Maribel Torregrossa, que semble transgènere, és un risc per a la seguretat.

Es poden construir ciutats més segures?

Carrers poc il·luminats de nit o els mitjans de transport són espais on les persones LGTBI poden sentir-se vulnerables, igual que les dones. Des d’un punt de vista arquitectònic, sí hi ha algunes claus:

1. Ni carrers claustrofòbics, ni grans places

Mentres es redueixen els comportaments LGTBIfòbics, donar-se de la mà, abraçar-se o besar-se al carrer pot ser un problema per a moltes persones. A grans espais com passejos marítims o esplanades dures, s’ha de trencar les àmplies línies de visió. Jugar amb vegetació o il·luminació càlida i puntual pot servir per augmentar la sensació de seguretat.

2. Comunitats per a no deixar ningú soles

És probable que les persones LGTBI nascudes fa dècades envellisquen soles. Dissenyar barris i finques on siga fàcil fer vida en comú pot facilitar mitigar la seua sensació de solitud. També els serveis socials han d’atendre les circumstàncies específiques d’unes generacions que van renunciar a viure la seua vida als pitjors anys de la nostra història.

3. Protegir el patrimoni per a la diversitat

Ara pot haver ministres visiblement gais o actrius trans, però durant segles eixir de l’armari era una condemna per a tindre una vida pública. Estàtues, plaques i carrers han de recollir el valor de la història que ha estat al marge de la ciutat. I durant tot l’any, visibilitzar els símbols de l’Orgull pot ajudar a recuperar la ciutat. Després de substituir la bandera gai per una publicitat turística, FGV ja ha anunciat que en vint dies tornarà la ja mítica imatge a l’estació principal del Tram d’Alacant.

Fins a quan ha de durar la por?

Però més enllà de millorar la percepció de seguretat de l’espai públic, com es pot acabar amb esta espiral de violència? “D’una banda hi ha una resposta punitiva: castigar, multar i perseguir qualsevol conducta il·legal, com proposen les lleis anti-LGTBIfòbia d’algunes autonomies. D’altra banda està l’educació, que és a llarg plaç però amb efectes rellevants, incloent la visibilitat de cossos i ussos diferents a l’espai públic”, proposa Domínguez Ruiz.

Especialment a Catalunya i al País Basc funciona la justícia restaurativa, penes que proposen programes no només per a les víctimes, sinó també per a les persones agressores. “Al cas de Catalunya, la Fiscalia de Delictes d’Odi té programes d’educació i les persones condemnades accedeixen a estos programes com una mena d’ensenyament. Fins i tot exigeixen a vegades serveis a la comunitat, com treballar de voluntàries a algunes ONGs LGTBI”.

Amb l’expansió d’aplicacions de cites, també s’han perdut molts espais segurs per a les persones LGTBI, especialment a ciutats mitjanes com Alacant i Elx. Encara que enfocades a l’oci nocturn, a les dècades passades estos llocs eren espais de llibertat, on poder ser tu mateixa. “Eixe model té moltes limitacions per a qui no es públic destinatari objectiu. Què passa amb les persones que no estan dins d’eixe target?”, apunta Domínguez Ruiz.

Després de les reivindicacions de diferents partits progressistes, FGV ha anunciat que la bandera de l'Orgull tornarà a les escales de l'estació de Estels.

A ciutats com Barcelona, fins i tot hi ha un centre públic destinat a activitats per a públics LGTBI, que sovint necessiten el seu propi espai per a sentir-se còmodes. Però la xarxa quotidiana també és important. “Espanya és el país d'Europa on més persones són favorables al col·lectiu LGTBI+”, apunta la periodista Marta G. Franco. “Intentem mirar aquí, buscar el que ens uneix i generar empatia. Deixem de mirar tant el que fan i aïllem a la minoria lgtbifóbica construint xarxes veïnals, de suport a les agredides i a tot el col·lectiu. És un treball quotidià que ha de ser més profund i anar més enllà d'assenyalar cada nova agressió i aprofundir en la polarització”.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email