Història d’una samarreta socialista

En una època en la que la política és fonamentalment emoció, les xarxes socials ens han regalat la història d’una samarreta. Aquests són els fets resumits. Una cadena nord-americana de roba, Urban Outfitters, decideix sense demanar autorització als socialistes, comercialitzar una samarreta amb el logotip del PSOE. El dissenyador que va definir el símbol del puny i la rosa el 1977, José María Cruz Novillo, explica que la icona és propietat del PSOE i que és el partit qui ha de decidir l’ús del mateix. Finalment, la gestora socialista, presidida per Javier Fernández, anuncia a través d’un comunicat que estudia possibles accions legals contra la marca de roba que ven les samarretes amb el puny i la rosa.

Contat així sembla una història quasi vulgar. I això és el més sorprenent. En una època en que les samarretes s’han convertit en objectes de desig, de passió, i d’èpica, els socialistes han decidit ignorar una oportunitat que per a la majoria de directors de comunicació, politòlegs i responsables de màrqueting, únicament serà un somni. Mal símptoma per a un partit que, concentrat amb els seus problemes interns, apenes troba temps per a mirar al carrer i pensar com emocionar els seus.

Cal pensar que la direcció del PSOE ha decidit estudiar accions legals, perquè no vol veure la seua icona convertida en un símbol vintage –encara que els socialistes reivindiquen ara més que mai la tasca feta a la dècada dels vuitanta- o bé perquè no vol que es difonga el logotip fora del context habitual de mítings i reunions.

Potser, la idea de veure joves urbanites lluint, a tamany king size, el símbol del PSOE en les seues espatlles, ha esborronat la pell d’alguns que protagonitzaren el canvi a partir del 1982. Potser, ha sigut un moviment reflexe en pensar en la força dels joves i/o del mercat per a canviar el valor simbòlic dels objectes. Perquè exemples hi han molts i és fàcil recordar com el moviment pacifista va subvertir el significat de les jaquetes de la Bundeswehr i dels uniformes dels soldats nord-americans destinats a Vietnam o com la kefia palestina va arribar a convertir-se en prenda bàsica de les grans cadenes de moda.

En qualsevol cas, no sembla que la reacció del PSOE a la iniciativa de la marca textil haja estat massa encertada. A hores d’ara, els experts ja saben que una T-shirt ben utilitzada és una ferramenta de primera magnitud per a comunicar, per a crear vincles de comunitat i per a conformar identitats, especialment entre els més joves. Ho descobriren cantants i esportistes i avui en dia la samarreta s’ha convertit en una prenda de vestir clau en la configuració de plataformes ciutadanes de tota classe i condició i en la comunicació política de formacions com  Compromís, on la seua líder Mónica Oltra encara conserva la col·lecció de samarretes que li donaren notorietat fent oposició al PP.

És evident que els socialistes, ara capficats en el seu procés congresual, estan més concentrats en mirar-se el melic que en dirigir-se al carrer, però si d’alguna cosa està necessitat el PSOE és d’aires de modernitat. Una qualitat que trobarien amb més facilitat amb estratègies modernes de comunicació que amb declaracions altisonants de l’estil de “El futuro empieza con más socialdemocracia” -títol amb el qual han batejat la jornada de presentació de la ponència política-  pensades per a ser escolpides en marbre.

L’anècdota de les samarretes ve al cas perquè evidencia que el PSOE té per davant més reptes que els que ha declarat públicament: resoldre amb solvència la qüestió del lideratge, actualitzar el seu projecte i, no menys important, millorar la manera de comunicar si vol tornar a ser alternativa a Mariano Rajoy.

A partir d’ara trobaran moltes anàlisis sobre les primàries del PSOE i la lluita entre Pedro Sánchez i Susana Díaz; sobre les possibles conseqüències d’una victòria del primer, amb el suport dels afiliats i l’oposició dels líders territorials i dels referents històrics del partit. També disposaran de molta informació sobre la situació que es produirà si guanya Susana Díaz i de com el PSPV afronta les primàries amb la divisió interna habitual i sense cap garantia de ser determinant en el resultat final. De tota manera, encara confie que algú ens conte el final de la història de la samarreta socialista.