VALÈNCIA. Més enllà de les disquisicions que puguen establir-se al voltant del lloc que ocupa en això que anomenem la posteritat literària, la permanència futura de l’anglés George Orwell està més que garantida per l’aportació que, de manera involuntària, va fer a l’imaginari (mai millor dit) distòpic. Construccions o conceptes com Ministry of Truth o Big Brother, eixits de la seua novel·la 1984 i en la qual relatava un futur totalitari i aberrant, s’han convertit en paradigmes per a metaforitzar qualsevol societat manipulada i sotmesa a un control absolut per part d’un Estat tirànic i sense restriccions.
Però eixa no és l’única raó que garantix la persistència de George Orwell. De nou més enllà dels aspectes estrictament literaris, la contemporaneïtat ha propiciat una certa ambigüitat ideològica que ha buscat ressaltar en ell contradiccions o traure a la llum fòbies de difícil o impossible encaix dins dels valors actuals. Eixa pretensió –a vegades honesta i a vegades sense més intenció que denigrar a qui es té per membre consuetudinari de l’esquerra– ha donat com a resultat una nova valoració (no precisament negativa) de la figura d’Orwell. Així, les acusacions d’una certa homofòbia són tan certes com generalitzades eren (fins i tot aclaparadorament massives) en el context del seu temps i de la seua generació, i constituïx més una mostra de poc caràcter (per no haver superat i denunciat eixe context de teòrica normalitat) que un tret definitori amb més o menys exclusivitat o intensitat. O, per l’altre costat, contemporàniament se li retrau que, a pesar de la seua condició reconeguda de socialista, mai amagara el seu amor per les tradicions, o que mantinguera una sort d’enyor permanent per la vida rural, tot un seguit de febleses que l’incardinarien més en l’àmbit conservador que en els teòrics sagrats mandats del socialista comme il faut.
La realitat és que la figura d’Orwell se’ns presenta –sobretot arran d’eixos retrets però sobretot a la llum dels seus fets reals– com algú fondament humà, quallat d’incoherències que mai va amagar i amb les quals va jugar la partida que li va tocar. A més, totes eixes arestes de diferenciació del virtuós model que en certs moments alguns volgueren vendre finalment representen l’esperit de contradicció que li va permetre qüestionar-ho tot, eixe imperatiu moral que requerix l’autèntica llibertat i que Christopher Hitchens –impecable intel·lectual i brillant i fidel orwellià– va definir a la perfecció: “Allò primer que sorprén a qualsevol estudiós de la vida i obra d’Orwell és la seua independència”. I la seua biografia ho constata.
Nascut en 1903 a Motihari (llavors Índia britànica), son pare era funcionari del govern colonial (concretament del ministeri que s’encarregava de la gestió de l’opi) i sa mare una descendent de colons francesos instal·lats inicialment a Birmània. I seria amb la mare i amb la seua germana Marjorie amb qui se n’aniria, en 1905, a Anglaterra, mentres son pare romania a l’Índia. La metròpoli li depararia una escola parroquial a Henley, i més tard una preparatòria a Sussex que seria el passaport per a ingressar a l’elitista Eton. Però impossibilitat per raons econòmiques de seguir el previsible cursus honorum dels privilegiats del sistema britànic (Oxford, Cambridge), acabats els dies d’Eton la seua ànima inquieta el duria a Birmània, la terra adoptiva de la família de sa mare, on s’uniria a la Policia Imperial Índia amb funcions en eixe país. Eixe destí, exercit durant cinc anys fins al seu retorn a Anglaterra en 1927, fonamentaria un odi a l’imperialisme que ja no abandonaria mai, i que serà l’embrió factual no del seu primer llibre com a tal però sí de la seua primera novel·la, Burmese Days, publicada en 1934 i que, a més de situar-se en l’òrbita de certa literatura colonial britànica a l’estil de Graham Greene o Somerset Maugham, començava a marcar amb claredat les coordenades ideològiques de l’autor.
Amb un desassossec creixent, el seu nou destí serà una bohèmia controlada que el farà ballar amb la misèria durant uns temps per París i Londres, experiència que plasmarà en el seu primer llibre, una sort de memòries parcials publicades en 1933 amb el títol de Down and Out in Paris and London, i que motivaria, amb la intenció de no molestar a sos pares per la temàtica diguem-ne poc elevada, l’adopció del pseudònim de George Orwell (George pel sant patró d’Anglaterra i Orwell pel riu homònim del comtat de Suffolk, carregat de ressonàncies mítiques de la història anglesa), i que esborraria per a sempre el seu nom original d’Eric Arthur Blair.
Durant la dècada dels 30 escriurà un parell de novel·les més, però el seu destí s’accelerarà a partir de 1936 quan, després d’esposar-se amb Eileen O’Saughnessy, va rebre l’encàrrec d’una editorial esquerrana de fer un reportatge (que es convertiria en llibre: The Road to Wigan Pier) que donara a conéixer les condicions de vida de la classe obrera en les zones industrials i mineres del nord d’Anglaterra, i on ja es veuen les línies principals de la seua consciència política, tan ubicada en l’esquerra com desacomplexada per a la denúncia d’elements demagògics i irresponsables d’eixa mateixa esquerra.
Molt poc després, a París i a finals de 1936, Orwell li va contar al seu amic Henry Miller la seua voluntat d’anar a combatre al costat de la República espanyola amb la intenció de “matar feixistes perquè algú ha de fer-ho”. A Miller (d’esperit radicalment hedonista i en les antípodes de qualsevol compromís) la idea li va semblar un autèntic desgavell, opinió que Orwell va obviar de manera absoluta. Arribat a Barcelona el 26 de desembre d’aquell mateix any, la guerra d’Espanya constituiria una de les experiències centrals i més decisives que mai tindria, un vòrtex d’alineació que marcaria un abans i un després tant en la seua vida com en la seua obra, així com en la visió del món que des de llavors mantindria.
De fet, la vida que li restaria fins a morir en els primer dies de 1950 (a causa d’una tuberculosi mai del tot curada i que havia contret durant els seus vagarejos de joventut per París i Londres) contindria ben poques peripècies vitals d’importància, però sí algun episodi brut (afortunadament sense conseqüències per als implicats) concretat en unes quantes indignes delacions de presumptes propagandistes comunistes: un encàrrec demanat per una funcionària del Foreign Office de la qual estigué perdudament enamorat, i esperonat moralment per les recialles de les obsessions que la lluita contra l’estalinisme en la guerra d’Espanya havien deixat en ell.
En qualsevol cas, en l’àmbit estricte de la producció literària, en eixos anys finals voran la llum les probablement dos obres principals del conjunt de la seua obra: Animal Farm (1945) i Nineteen eighty-four (1949), carregades de simbolisme, sàtira, anticipació i qualitat, dos fites convertides en títols imprescindibles dins de la panoràmica novel·lesca del segle XX europeu.
Amb anterioritat, però, un any abans d’acabar la Guerra Civil, havia publicat Homage to Catalonia (1938), el recompte personal de la seua participació en el conflicte. Homenatge a Catalunya (La Butxaca, 2009) és un llarg i esplèndid reportatge on descriu la seua arribada a Barcelona, les primeres impressions d’una ciutat immersa en un procés revolucionari, la seua incorporació com a milicià del POUM, el trasllat al front d’Aragó, el moment en què va ser ferit (una bala li va travessar el coll netament, com un miracle a mil·límetres de venes i artèries principals), la recuperació en un hospital de Lleida i la tornada a Barcelona, una ciutat que Orwell detecta canviada, rebaixada de les pulsions revolucionàries que havia detectat en la població general però alhora fortament tensionada pels enfrontaments entre els seus correligionaris del POUM (de tendència anarquista) i un Partit Comunista ja dominat per directrius i comandaments de fèrria obediència soviètica, estalinista.
Com es desgrana amb una prosa de privilegiada eficàcia en la segona part d’este Homenatge a Catalunya, Orwell assistix i participa activament en els anomenats Fets de Maig, en l’esclat dels combats entre una i l’altra facció pels carrers de Barcelona, on estigué a punt de perdre la vida. I, més enllà del relat de fets, el llibre està esguitat de reflexions permanents: des de l’admiració de l’organització paradoxalment desordenada del món anarquista o l’estima emocionada (a pesar del seus defectes ) de la població, fins al plany pel control estalinista del Partit Comunista o la divisió del bàndol republicà que els Fets de Maig constataren com pocs successos de la Guerra Civil, i que li fan anticipar un resultat sinistre de la conflagració, com efectivament acabà ocorrent.
Més enllà d’Homenatge a Catalunya (però incloent-lo per mèrits propis), el llegat de George Orwell són novel·les, reportatges i assajos d’una qualitat a l’altura de l’alta honestedat que va tindre com a referent i guia, i una actitud cívica condensada en la rotunda denúncia i condemna que mantindria, sempre i sense fer-la dependre de l’espectre polític d’on provenia, de qualsevol manera de totalitarisme. I eixe és, més que probablement, el millor record i aprenentatge que deuria deixar la memòria de George Orwell en la literatura i en l’experiència humana.