GRUPO PLAZA

València, quina paciència 

Horari protegit

13/06/2021 - 

VALÈNCIA. El món és molt complex i ple de contradiccions. Sempre estem rumiant. El que no cavil·la, trobe, encara ho té pitjor, diguen el que diguen. Intentar simplificar les coses, de vegades, resulta molt perillós. La humanitat, d'ençà que està dreta, no ha parat de moure’s, de suar. Els sàpiens, pobrissons, sempre en dansa, uns argents vius. Les persones per què són uns corcons del treball? Per què tant? Va ser Marx el que va dir que “el treball dignifica a l’home”? La sentència té suc. Jo no estic molt segura de gairebé res, però no sé si m’acaba de convèncer l’argument del filòsof alemany. El treball és el lloc on passem un terç del nostre dia? Ens integra en la societat? Semblem millors persones? Òbviament l’angoixa dels aturats també ho diu tot. Malauradament, és molt esfereïdora la desolació, la frustració, les pors... Les xifres són massa eloqüents davant les desigualtats que creixen a pinyó fix. Massa bretxes socials que discriminen, que amenacen la història, els relats personals. Com deia, el món és molt complex i ple de contradiccions. 

Segurament els rebesavis dels nostres rebesavis s’ho muntarien millor. Viurien d’una altra manera. No pot ser que passaren tots els putos dies connectats al treball sense fre ni aturador. La vida dels humans hauria de ser una altra cosa. Donar curs al nostre potencial, a la creativitat, a la investigació, a la innovació requereix pauses per a la reflexió, uns ritmes de vida més assossegats. Què haguérem fet sense tants i tants imaginatius, enginyosos en multitud de disciplines artístiques? Em semblen lletgíssimes, contra natura, les expressions on el treball, el salari, és el protagonista. A tall d’exemple, guanyar-se la vida, procurar pel davallador, guanyar-se el pa amb la suor del front, doblegar l’esquena, basquejar-se la vida... Locucions que insinuen contractes, que ens fan remunerats i hipotecats als anys laborals, a les hores del dia sense compartir amb els nostres o tots sols. Mal pagats amb la indiferència dels qui campen lliurement, que viuen sense fitxar, que no coneixen ni el sou ni l’adjectiu precari. 

Treballem per tenir un bon seient al món? L’individu cada cop viu més allunyat de la seua pròpia autonomia, que està venuda d’antuvi a tenir consciència. L’educació ens condiciona i compromet per poder trobar la taula parada, per tenir ofici i benefici, per no fotre brot, per ser un feina-fuig... Pagar la independència avui està pels núvols. Per què en aquesta societat sempre estem de “servei permanent”? Irresistiblement dòcils davant els que ens tenen assalariats. Subordinats a qualsevol hora del dia. La dependència, envers els qui ordenen, imposen i paguen ens immobilitza personalment  i tecnològica. “Treballem sense raonar. És l'únic mitjà per a fer la vida suportable” deia Voltaire. Si pensem que aquest il·lustrat va ser uns dels inspiradors de la Revolució Francesa...! Sabem que era, satíric, atrevit, crític, gens diplomàtic... Arran d’una temporada d’exili a Londres, que de ben segur l’estimularia, alguna influència de l’humor anglès tindria l’home.

Reflexions sobre aquesta activitat tan jerarquitzada, celebrada l’1 de maig, n’hi ha per a tots els gustos des de l’any de la catapumba. En l’actualitat sembla que tenim la necessitat d’estar disponibles a tota hora. Mobilitzats pel treball, pels horaris eterns i incompatibles amb les mil i una possibilitats de “perdre” el temps. Això de “fer el manta” no s’ha entès com cal, se n’ha maltractat el sentit. S’ha capgirat de mala manera, interpretant-se per tal d’afavorir els interessos d’aquells que controlen els pencaires. Robant-nos el temps, burocratitzant-nos. No oblidem que som, teòricament, animals sociables. No hem pogut gronxar-nos amb aquesta tensió pandèmica emprenyant l’anormalitat de cada dia. No sobrevivim tan contents, no estem per massa hihi haha. 

Però els segons s’amunteguen, acumulem milions d’instants perduts. Alguns viscuts amb molta intermitència, amb parades llargues per no tindre temps. Somiem un futur, de moment, repensat amb poques pauses. Petits missatges subliminars embolicats en la nostra memòria i amb el desig.  La realitat ens fa llaurar fondo, fer l’impossible per treure’n profit. Hem perdut el control, som gats escaldats. Sempre amb la feina al damunt, gestionant les hores laborals, fent el buit a l’alegria, al luxe de no esprémer-se el cervell al microcosmos de la feina. I això que diuen que el temps és subjectiu.

La disciplina i els horaris és un tàndem on les persones sempre tenen les de perdre. Sobretot, ací, al sud d’una Europa desequilibrada en qüestió d’hores, que viu a la penombra com una vella glòria. A l’estat espanyol encara no està de moda això dels horaris flexibles. No som Finlàndia. Des de 1996 els finesos tenen la Llei d'Hores de Treball. Un dret que els permet ajustar les hores diàries al lloc de feina. Fins i tot han revisat aquesta ordre i aquells que treballen a temps complet poden decidir quan i on treballen durant almenys la meitat de les seues hores laborals. Ací ni tenim el fus horari que ens pertoca geogràficament. Aquests darrers dies llegia que el Govern del Botànic vol debatre, ara a juny, l’assumpte dels horaris en majúscula. Un dictamen que insta a les Corts a adoptar mesures, a flexibilitzar, a conciliar... Propostes que haurien de fer-se tangibles i no ser un comboi per passar l’estona amb aire condicionat.

Quan mig continent dorm, ací els programes prime-time bramen a les televisions. Les motocicletes i cotxes fan un circuit nocturn a la recerca de beuratges desvetlladors, la cridòria està saturada, només falta que la tuna es torne a posar de moda tenint en compte el retrocés sociopolític imposat. Si a Malmö han fet la digestió després de sopar un toast skagen, ací encara s’omplen els restaurants servint unes “braves”. Vivim a un estat amb un retard de continu. Ens espavilem tard, desdejunem, esmorzem, dinem a les tantes...  Com no es ressentirà la vida? Si Europa funciona amb dues o més hores al davant!  Un cop travesses els Pirineus els horaris ja són molt estranys, fem veure la lluna al mig del dia. Conciliar és un verb que es conjuga amb dificultat en aquest territori. Fer compatibles, disposar favorablement la vida personal i la professional sembla una utopia. Treballem moltes hores, però no aconseguim millors resultats, això diu la productivitat. El trajecte quotidià deixa molt a desitjar. Jornades interrompudes cada dos per tres fent un mos, que ens fan plegar més tard amb la panxa mig plena. Per què no tornem al sentit comú, com es feia abans d’aquesta calamitat horària? Un temps on la gent, sense tanta collonada, dinava a les 12.30 o a l’1; on sopava, a tot tardar, a les 8 i enraonava del dia. Això fan, al segle XXI, a Grècia, al Regne Unit, a Suècia, a Dinamarca, a Noruega, a  Alemanya, a França, a Itàlia, a Portugal... A una Europa ja ben industrial que evoluciona amb afany i il·lusions vitals. 

La dictadura, amb Franco i el seu seguici, tampoc no va permetre modernitzar l’horari un cop acabada la Segona Guerra MundialAcí, unes eternes jornades partides, esgotaven els dies pàl·lids i negres cada setmana. Pobres dels nostres bioritmes sense sincronitzar amb els horaris del món civilitzat. Ara som a temps. Afanyem-nos a seguir el bon compàs europeu. Canviar de costums és molt més que travessar fronteres. És poder eixamplar la nostra llibertat en tots els àmbits quotidians. On les lleis i tots els sinònims conciliadors s’ajusten a la llum, al plaer de respirar tranquils. Serà existir amb una altra dimensió. Apostar per la qualitat de vida, prendre carrera. Entrar al món d’un glop.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email