GRUPO PLAZA

de categoria

Hui toca mascletà

9/03/2021 - 

VALÈNCIA. Es desperta València amb els primers rajos de sol, en l'únic moment de certa tranquil·litat que es viurà durant les pròximes vint hores. A les nits, els llums de les peretes de colors il·luminen molts dels carrers, la majoria leds. Les tanques de publicitat de La Fallera i Dacsa omplin de blau i groc les voreres, a l'espera de començar la seua setmana de vida útil. Una olor d'oli recalfat gira el cantó per a temptar-te a mirar l'aparador que mostra xurros de crema i xocolate, carabasses decoratives i uns bunyols de color ataronjat. Sospites que són de vent i que les carabasses són només part de la publicitat enganyosa, un attrezzo que vol dotar de certa legitimitat els bunyolers vinguts de tot Espanya. Tot i això, pagues 6 euros per una dotzena i altres 3 per un gotet de xocolate calent. Encara fa frescoreta de bon matí, però a migdia apuja la temperatura prou per a plantejar-te llevar-te el jersenet i quedar-te amb només una capa de roba. Desenes de xicotets hivernacles blancs s'escampen com passa al Mareny Blau davant teu. Són casals improvisats que ocupen els carrers uns dies, i als quals només tenen accés els elegits. És un dia de falles, un dia com el de hui, un dia que des dels anys quaranta del segle passat ha tingut quasi sempre el mateix perfum: el de la pólvora.

De fet, la primera mascletà que es va celebrar com la coneixem ara va tindre lloc un 11 de març de 1945 a càrrec d'Antonio Caballer de Montcada, abans el que hi havia a València eren traques corregudes. I des d'aleshores no ha fet més que créixer i s’ha convertit en l'acte que tal volta més unix els habitants de València, fallers o no fallers. Segur que heu escoltat això de "a mi les falles no m'agraden molt, però les mascletaes sí". És una constant, hi ha molts valencians que "peguen a fugir" els dies de falles, i altres simplement conviuen sense passió en una ciutat que entre 5 i 19 dies (depén de la zona) està ocupada per les festes en honor a Sant Josep. Tot i l'amor/odi que provoquen les falles, la mascletà és com un gol en el minut 93, com quan Indurain guanyava un Tour de França, com quan la teua amiga t'anuncia que per fi està curada d’una malaltia, o com quan toca la loteria al teu poble. Un esdeveniment feliç, un esclat d'alegria col·lectiva, amb el qual potser no t'identifiques (com pot passar amb els exemples anteriors), però per poc que ho intentes, eres conscient de l'eufòria que provoca.

T'has menjat ja els bunyols i contemples els primers ninots envoltats de plàstics que han ocupat les places on es concentren les aglomeracions durant una setmana. Potser visitaràs Convento de Jerusalem, la plaça del Pilar o l'enclavament de Na Jordana només una volta a l'any, i sempre coincidix amb estes dates. Es nota en l'ambient que hi ha més alegria, més gent, i que la fauna local es transforma per a donar pas a estrangers despistats, músics de carrer, mims, comerciants de productes hippies, turistes amb espardenyes i molts valencians de poble que agafen el tren faller camí de l'epicentre de la festa: la plaça de l'Ajuntament. És ja migdia, les botigues intentaran omplir la caixa mostrant un ampli repertori de mocadors i brusons. Els bars tenen cervesa i bocata per a portar en oferta especial, i en algun cantó trobes venedors de bosses d'imitació al costat d'altres que prometen que les seues llaunes de cervesa Steinburg a 1 euro estan molt fresquetes. Algú tira un masclet que provoca un esglai instantani en uns vianants que van esquivant les bombetes, mentre es desesperen amb el ritme tractoril de qui està encara engolint els xurros. És hora d'anar agafant posicions, i els primers espases ja comencen a ocupar els millors llocs de la plaça.

Les tanques del recinte de foc han crescut per a evitar incidents com els que passaven als 60 i 70, des que no està Gori de Mislata tot es dispara pràcticament de manera digital, i la distància de seguretat ha augmentat considerablement. El balcó de l'Ajuntament, de pedra i no-desmuntable des de 1967, allotja les autoritats. Lluny queden ja aquells dies on algú comenta que la primera mascletà va ser a Godella, o que va ser l'any 1987 quan començaren a disparar-se mascletades diàries des de l'1 de març. Això sí, no canvien els comentaris a favor i en contra de l'estètica de la falla municipal i la fotracà de diners que costa als valencians. Les paradetes de flors comencen a abaixar les persianes, colles d'amics agafen lloc asseguts al pis, i els balcons i finestres habitualment infrautilitzats de tota la contornà, esclaten de vida. Molta gent aprofita les amistats per a trobar un bon lloc en una oficina cèntrica des d'on aguaitar l'espectacle, i perquè no, disfrutar d'una picadeta prèvia al moment culminant.

Els professionals de la crítica es col·loquen normalment a primera línia. Alguns preferixen estar davant de l'Ajuntament, així observen les autoritats i espigolen qui són els convidats que tindran el privilegi de compartir amb les falleres de la cort d'honor i autoritats el reduït espai de la llotja dels escollits. Allí és on es dirigixen totes les mirades en els minuts previs a la mascletà, allí és on està el rellotge que marcarà les 14.00 h, el moment de la veritat. Altres s'estimen més col·locar-se davant de l'edifici de Correus i el de la Telefònica, allí hi ha més ombra, menys guirigall de col·lectius protestant a l'alcalde de torn, i una visibilitat igualment bona. També estan els qui fan l'espera recolzats en alguna paret, sempre al mateix indret, i qui ja porta de casa una cadireta portàtil, com la dels fotògrafs, per no haver d'estar 2 hores dret o de seure en terra. Cadascú amb el seu ritual, cadascú amb la seua percepció individual del que significa el que està a punt de vore, però tots amb ànsia perquè arriben les 14.00 h, quan puntual com no som mai els valencians, la fallera major dona permís al pirotècnic i este "pot començar la mascletà".

Algun pasdoble sona de fons a la plaça, les palmeres protegides pel plàstic tenen la millor ubicació i els rius de gent que són els carrers propers es convertixen en un llac. Algú pega uns espentons per a apropar-se a la zona de foc, altres s'alcen i provoquen un desplaçament generalitzat de la gent de la seua contornada. Et gires i escoltes com algú intenta explicar en anglés de Sollana a uns erasmus les parts de la mascletà, mentre davant teua s'ubica un xaval de dos metres que el voldries al teu equip de bàsquet, però mai davant en un concert com el que està a punt de començar. Trons d'avís marquen el compte enrere per incrementar la tensa espera. Comentes quina pirotècnia dispara hui: "Esta l'any passat va rebentar la plaça!", i observes com dins del recinte els pirotècnics miren tots, darrere d'unes ulleres de protecció, cap al balcó o cap al cel si amenaça pluja. Ahir, segurament, la pirotècnica de Borriana Reyes Martí haguera fet tremolar tota la plaça en la ja habitual disparada que des de 2001 va lligada al dia de la dona. Una de les poques dones pirotècniques que tenim a la Comunitat Valenciana, i també una de les millors.

Són les 14.00 h, com en els concerts dels Chemical Brothers, algú és l'encarregat de donar-li al play. I a partir d'ahí, cinc minuts aproximadament d'evasió col·lectiva. De bategar tots al mateix ritme, d'oblidar-te que no hi ha res al teu voltant més que un xicotet festival de soroll atronador. Com els cacaus i les olives en l'esmorzar, que van obrint boca, uns efectes de color, algun ritme reconegut o simplement un intercanvi de colps de banda a banda de la plaça van calfant l'ambient. Som com eixos besos llargament esperats, una volta comencen no vols que paren. La cosa va calfant-se quan arriba el cos central, masclets i carcasses eleven fins als 120 decibels els comptadors. No pot fallar res, per si de cas, sempre hi ha pirotècnics amb la metxa a la mà per si cal encendre alguna secció que no esclata quan toca. És inútil intentar parlar, la gent alça els ulls cap al cel on el fum balla en la direcció del vent, i les llums de les explosions van succeint-se en un in crescendo apoteòsic. Microsegon de silenci, i la traca final, el terratrémol, eixe moment en el qual penses que estàs volant, la teua ànima ix del teu cos com si fos a un ritual xamànic. Són un segons en els quals Richter estaria feliç de testar la seua escala i sents un formigueig camaleter. Però la cosa no ha acabat, arriba la sublimació en forma de milers de carcasses aèries que exploten en breus instants retronant per tota la ciutat. Has perdut el sentit de l'oïda i el de l'orientació, però somrius, immòbil en els teus centímetres quadrats, a l'espera perquè acabe la glorificació del soroll fet art.

Pum, pum, pum. Tres trons posen el punt final, aplaudiments generalitzats, comentaris sobre la qualitat de la mascletà del dia, alguns senten un xiulit a l'interior del cervell, i en molts ulls es poden vore les llàgrimes d'emoció espurnejant, contingudes. Cabells de punta, aborronament generalitzat, vola el pirotècnic entre els més fidels que el feliciten, i cadascú comença a enfilar l'eixida com pot. Tardes molts minuts a recuperar el teu pols en repòs, i difícilment trobaràs la calma fins ben entrada la vesprada. No ho saps, però tens pólvora en les venes, i s'activa la teua addicció quan arriba la mascletà. Eixa comunió entre el clamor i l'amor, l'esclafit més estimat i volgut, un rebombori tumultuós que no deixa a ningú indiferent. I que com passa amb les bones pel·lícules o sèries, molta gent comenta allò de "pagaria per tornar a viure una mascletà per primera volta". Hui és dia de mascletà, ens conformem en la metadona televisiva, com ens conformem amb les abraçades virtuals i els concerts asseguts. A l'espera que arribe prompte el dia on poder de nou entrar a la plaça a migdia, agafar posicions, menjar-nos unes papes i engolir una cervesa fresqueta, a l'espera que la vida ens torne a regalar el deler senzill de viure i de sentir una bona mascletà.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email