Intentar ser turista a la teua ciutat

VALÈNCIA. Passejava pel centre de la ciutat l'altre dia i, atret com un mosquit als turmells, em vaig apropar a un guia que explicava una foto antiga als turistes. "És el Brad Pitt valencià", afirmava en referència a un dels xics que allí posaven, per a tot seguit tornar a pujar la bandereta d'Espanya que marcava el destí, i tirar cap al carrer Sant Vicent on "vos ensenyaré un parell de carrers plens de bars on podeu trobar menjar tradicional". Alguns anaren després, supose, amb eixa recomanació del guia al carrer dels Manyans, tal volta els restaurants allí ubicats cuinen una paella excepcional, però mai cap resident a València ho sabrà perquè són els bars per a turistes per definició. Un carrer, eixe de Manyans, on conta un dietari antic que hi vivia un barber que furtava als clients, els assassinava i després en cuinava la carn. Als turistes ací no els tractem tan malament, tot i que el guia els enganye amb frases com "l'aigua de València és una beguda típica que pot acompanyar qualsevol dinar". Sí, això va afirmar mentre assenyalava una botella a la venda en el mateix passeig de Ripalda on la foto del Brad Pitt valencià decorava una de les parets. Per cert, no s'assemblava gens a l'actor de Leyendas de pasión.

Poc després vaig seure en una terrassa, en un bar tradicional on ara s'escolta molt més italià que valencià entre la clientela. "Vogliamo delle tapas" i afegixen "da bere Sangria", i tot seguit foto al plat de braves i a la ració de calamars directa a l'Instagram. Vaig pensar a fer el mateix, convertir-me un dia de turista en la meua ciutat, a vore com respira per a eixos nouvinguts i quina sensació els quedarà. Arranquem la visita en la plaça de la Mare de Déu, “la Virgen” per al guia que porta una camiseta roja on es pot llegir tres voltes España, España, España. Explicació en castellà, un poc d'italià i anglés sobre la font, el riu i les séquies, les tres portes de la catedral, el Tribunal de les Aigües, el Palau de la Generalitat i el seu origen medieval, basílica, plaça de la Reina... "Ací està el tribunal més antic del món", "ací tenim el Sant Grial", "el cimbori és únic en el món", "ací comença el carrer Sant Vicent, que era considerat el més llarg d'Espanya"... Un dels turistes nacionals apunta, no sense raó: "Ací sembla que sempre tot és el més gran, el més antic, el més millor, no?". Et quedes amb ganes de fer un apunt sobre eixe carrer Sant Vicent que era part de l'antiga Via Augusta, però estàs d'espectador, no de cicerone, i t'ha agradat buscar els set caps de la porta del Palau de la Catedral.

La Llotja per fora és "patrimoni de la humanitat per la seua arquitectura única, quan València era la ciutat més important del Mediterrani...", potser ha exagerat un poc el guia, que afegix "des de fa poc és tot per als vianants" mentre esquiva un patinet kamikaze. Tot seguit ens endinsem els membres del grup dins del Mercat Central perquè és debades, no com els anteriors indrets, i estem disfrutant d'un free tour. Per si no sabeu què és el free tour, consistix en una guia gratuïta d'un parell d'hores per la ciutat, en la qual al final de la visita pagues "la voluntat". Han proliferat estes visites guiades per tot Europa i són una manera de traure diners extra per a alguns joves —majoritàriament estudiants universitaris— i de conéixer un poc més la ciutat per als turistes sense compromís. Si després volen els visitants ja entraran pagant dins de la catedral a vore el grial o a la Llotja a disfrutar de les columnes, o potser no, i amb la foto que van mirant durant la visita en el mòbil en tenen prou. Com que el Mercat Central és d'accés lliure, de moment, acaba allí la nostra visita. "El modernisme va ser molt important a València, podeu anar també a l'estació del Nord...". Cadascú li dona una propina final i tira a passejar pels corredors del mercat amb un smoothie que venen fresquet a una de les parades a la mà.

Alguns s'apropen a preguntar-li al guia: "On podem menjar una típica paella valenciana?" I ell els envia a la platja: "Allí a la Malva-rosa hi ha molts restaurants, la Pepica és molt famós i al costat n'hi ha més, tots bons". Una parella amb una filla menuda li pregunta per les tapes: "Al Carme o a Russafa hi ha molts bars, ací al costat del mercat està molt bo...", nomena un parell als quals no haguera anat jo mai, però bé, potser serà qüestió de fer-li cas al jove i acostar-se a menjar calamars i beure sangria. Estic temptat de suggerir-li que la pròxima volta que passe pel carrer del Trench, i per a continuar el seu relat magnificent, diga que va ser "el primer carrer de vianants de València o d'Espanya..." o si volem exagerar que diga el primer d'Europa i avant, ningú ho comprovarà. També podria haver parlat de la forca municipal, ubicada davant de la llotja i fins fa poc, fàcil d'ubicar gràcies als xiprers que allí creixien —com diu la llegenda— allà on s'havia vessat la sang. Però el guia fa el seu paper de cronista temporal, de contar la ciutat com Disney, per a tots els públics i sense aprofundir més que en l'evident mentre repassa l'anecdotari de capçalera.

Es desfà el grup, alguns italians que han format part de l'expedició queden per a sopar en la plaça de l'Ajuntament. Imagine que soparan hamburgueses, perquè poques tapes i sangria es poden menjar en eixa plaça. Durant el trajecte comenten "està tot molt a prop en esta ciutat", i els elogis van cap a l'absència de cotxes en eixe recorregut. Ho miren tot dins del mercat, "quina varietat", "é un spettacolo" semblen elogis sincers, la ciutat agrada. Aniran a la Ciutat de les Ciències i tenen previst passar l'endemà tot el dia a la platja. Ara es compren una cervesa fresca per al camí i un parell més per a la vesprada, que entenc que beuran mirant el carrer pel balconet del seu Airbnb. No trobe que vagen a passar pel Parc d'Ayora, ni pel Mercat de Colom, ni pel Parc Central, tampoc aniran a cap museu… I barris com Patraix, Benimaclet, Campanar o l'Eixample, que serien l'enveja de mitja Europa, romandran també desconeguts per a ells. Això sí, demà llogaran bicicletes per a anar a la platja i l'endemà per a recórrer el riu, on no saben que està Gulliver, però tal volta se'l troben de camí.

Aprofite per a comprar un poc de pernil a la parada de Ramón, altres turistes estan intentant comprar-ne per a portar en el Ryanair "it has to be 100 grams" diuen sense caure que això és per a líquids abans de pillar tres paquetets plastificats. Una senyora major demana que la deixen passar a la verduleria del costat i li comenta indignada a la verdulera "haurien de cobrar als turistes que venen només a mirar". La senyora demana quarta i mitat de bajoqueta, un grapat de faves i dos quilos de creïlles que no estiguen grillades. Els turistes no l'entenen, però "I think it's beautiful". Mentrestant, unes joves que parlen francés fan desenes de fotos als caragols de la parada del costat, el caragoler fa cara de pomes agres, però, tot i això, s'atrevix a dir "escargots". Com si els haguera parlat una estàtua les joves peguen a fugir... segurament a fer-ne fotos a les anguiles vives i al cartell de "photos no". Tampoc han demanat permís a les falleres majors que passejaven pel centre, i el guia els ha explicat que "no és el vestit de boda, és el tradicional de valenciana, el de fallera" i s'ha sentit molts "wows" quan ha comentat poden superar els 10.000 euros.

"I like València better than Barcelona" conclouen uns estrangers quan ha acabat la visita. Tenim costum de comparar, i també de mirar la ciutat sense fixar-nos massa bé en coses que sempre estan ahí. Roma està molt bruta, Santorini està massificada, Porto s'està posant impossible, Paros és com Formentera fa uns anys, que car està tot a Londres... frases pillades al vol dels últims viatges d'amics i coneguts al voltant d'una torrada. Tots parlen dels plans d'estiu "a Pirineus a buscar la fresca", "no queda ja res assequible en el País Basc", "enguany volíem anar a les illes gregues, però els vols són caríssims", "jo tornaré a Galícia, allí està tot més barat i fa frescoreta", "he llogat un apartament a Cullera, quinze dies de tranquil·litat". Estem farts dels turistes, i al mateix temps fem plans per ser membres d'eixa plaga de fotògrafs aficionats, buscadors de bars tradicionals barats, ocupants de miniapartaments cèntrics i clients de guies gratuïtes. "Arribarà un dia en el qual gentrificarem Benifaió" i tot i les lògiques rialles que provoca eixa afirmació entre els amigatxos, ja estan apujant els preus dels lloguers al meu poble de naixement. Clar, encara podies llogar un pis de tres habitacions per 400 euros fa un parell d'anys a vint minuts de València... i dic jo que podria organitzar un free tour per la Torre de Musa, el Parc de Valmontone i les finques de Dràcula i la del Puro. Els recomanaria les paelles del Balbino, les tapes de Ramonet, sopar en Ma Casa i esmorzar en el Granada. No tardarien les parets a mostrar el seu rebuig amb un "Turist go home" a l’estil cabanyaler quan la plaça Major estiguera tan farcida d'europeus com la plaça del Mercat de València. I se n'anirien amb la sensació d'haver conegut un poquet com deu ser la teua vida, com es viu amb les teues sabates posades, per tres fotos, un passeig i dos tapes. Tot molt bo en el relat de TripAdvisor i tot molt, massa, exageradament superficial i insubstancial. Benvinguts al turisme d'aigua xirli.