GRUPO PLAZA

RESSENYA

‘Jacques el fatalista’: l’esplendor infinita de Denis Diderot

20/04/2021 - 

VALÈNCIA. És ben probable que, el 14 de juliol de 1789, cap del assaltants de la fortalesa parisenca de la Bastilla sabera qui havia sigut Denis Diderot (Langres, 1713 – París, 1784), mort pocs anys abans. No ho sabrien, però bona part de la legitimació moral i de l’esperit del temps que havien propiciat aquells esdeveniments eren el fruit madur i finalment violent d’un estat de coses que havia iniciat el seu procés, el seu motor remot, prop de cinquanta anys arrere. I en tot eixe procés la figura de Diderot va assolir, a pesar del desconeixement de les masses anònimes que en aquell dia empunyaven les piques, una importància més que cabdal. De fet, tampoc els dirigents que eixirien d’eixa revolució farien res per promoure el seu llegat. L’ateisme recalcitrant de Denis Diderot acabaria per resultar tan indesitjable per als molt catòlics reis de França com després per a Robespierre, que preferirà per als seus governats el més consolador deisme que havien propiciat figures com Rousseau o Voltaire.

No deixa de ser curiós que qui havia de romandre com el major assot de les tenebres clericals haguera eixit d’una família molt religiosa, amb un germà canonge i una germana ursulina, o que el seu enviament a París, als catorze anys, tinguera com a objectiu patern que aquell brillant donzell estudiara teologia i acabara com a retor. Però res d’això passava pel cap del jove Denis, qui una volta alliberat de les garres familiars mamprendrà una precoç carrera com a traductor, polemista constant i escriptor abonat a qualsevol manera de subversió (inclosa la pornografia: en Les bijoux indiscrets, publicat anònimament però sorgit de la seua ploma, apareixen vagines parlants que relaten les seues vides).

Però serà la publicació dels seus Pensées philosophiques, en 1746, el succés que li donarà prestigi intel·lectual, un nom entre els seus contemporanis i mitja dotzena d’edicions en poc de temps. Quan això va ocórrer, l’estupor va canviar de vorera i passà als foscos funcionaris que mantenien actualitzada la seua extensa fitxa policial, i que fins aquell moment el tenien per un depravat més, amb qualificacions com “llibertí”, “blasfem” o anotacions truculentes que el definien com un “home perillós que parla amb menyspreu dels misteris de la nostra religió”. El breu parèntesi de respectabilitat propiciat pels Pensées es trencaria en 1749, quan Diderot publicà la Lettre sur les aveugles à l’usage de ceux qui voient, amerat d’una intensa professió de fe materialista, i que seria l’excusa perfecta per a aquells foscos funcionaris que estaven esperant-lo. Després d’un procés i un juí delirant, l’autor va ser condemnat a tres mesos de presó en el castell de Vincennes.

Res seria exactament igual una vegada acabat aquell període de reclusió. Convençut per la força dels fets i per consells com el del seu amic Jean-Jacques Rousseau de la impossibilitat d’enfrontar-se al sistema, així com de la necessitat de guardar determinats escrits per a una posteritat més amable, Denis Diderot canviarà d’estratègia i optarà, sense renunciar a res, per una subtilesa que el permetera viure sense sobresalts com el que havia patit.

Els vint-i-un anys posteriors (1751-1772) seran, d’una manera absorbent, els de la celebèrrima Encyclopédie. Reclutat juntament amb el matemàtic i filòsof Jean le Rond D’Alembert com a directors del projecte pel seu promotor, André Le Breton, la importància dels dos serà definitòria. I ho serà perquè en lloc de la traducció d’una obra anglesa de caràcter protoenciclopèdic (tal i com era el plantejament inicial), el tàndem Diderot-D’Alembert transformarà el projecte per a convertir-lo en un compendi laic i totalitzant, pragmàtic i crític, un elogi ordenat de la raó, del coneixement i les llums destinat a convertir-se en un producte més que memorable i en un revulsiu i referència inextingible, d’abast planetari i transcendència històrica. Sense saber-ho, havien encés el motor d’una revolució.

Una obra ingent que al llarg dels lustres que portà la seua producció va conéixer tot tipus d’entusiasmes i odis, de polèmiques, persecucions i entrebancs, i que patiria fins i tot i a mitat camí la deserció per esgotament de D’Alembert, en 1759. Diderot, que sempre recordarà eixes dos dècades com les més ingrates de la seua vida, no es rendirà i continuarà fins a completar els dèsset volums de l’obra definitiva, i per a la qual només ell va escriure més de cinc mil entrades.

Però no tot va ser l’Encyclopédie. Treballador infatigable, en eixa ombria que li procuraven les titàniques faenes enciclopèdiques també hi hagué temps per a l’art, convertint-se en un reputat crític, o per a la vida mundana dels salons, revelant-se com un conversador hipnòtic que va captivar fins i tot, després d’un viatge a Sant Petersburg, a Caterina la Gran, la tsarina de Rússia, per a qui va actuar com a conseller i confident durant anys. I també l’amor i les aventures extramatrimonials, de les quals conservem part de les cartes que va creuar-se amb Sophie Volland, la dona a qui més va voler, i que constituïxen una autèntica obra mestra de la literatura amorosa i de la indagació filosòfica. I dos textos (entre molts altres) que mantindran per sempre a Denis Diderot en l’avantsala de la modernitat literària: Le neveu de Rameau (1761) i, sobretot, Jacques le fataliste.

Construïda entre 1771 i 1778, però publicada pòstumament en 1796, Jacques el fatalista (La Magrana, 2010) és una novel·la satírica que en realitat no té més argument que una conversa permanent entre el servent Jacques i el seu amo mentres recorren a cavall diversos camins de França, i sense tindre un destí conegut. Dos personatges d’alguna manera complementaris, addictes mútuament l’un a l’altre. Si l’amo representa bona part dels defectes i vicis de la societat de l’època (i també una evident bonhomia), Jacques és el paradigma de cert determinisme generós i atrevit. I eixes qualitats de Jacques la generositat i l’atreviment són fruit del seu fatalisme, d’eixe determinisme que es mostra convençut que tot està escrit, i en conseqüència no cal preocupar-se massa per res.

Al llarg del camí Jacques i el seu amo coneixen gent diversa (però sempre tan xarradora com ells), patixen contrarietats, dotoregen totes les vides que es posen al seu abast, i tot és raó, excusa i motiu per a parlar sense fi, per a relatar fets del passat de cadascú i especulacions més o menys filosòfiques al voltant dels misteris, les misèries i els plaers de la vida, tot amerat de sentit de l’humor i d’una raonable felicitat que sobrevola tot el llibre i el fa encara més amable.

És inevitable recordar al Quixot i Sancho, eixes dos figures contraposades i de les quals, per mitjà de la col·lisió que representen els seus pensaments, l’autor extrau i explicita les càrregues de profunditat que pretén mostrar, sobretot a través dels excursus o digressions que de manera constant apareixen al text. Però no només està present eixa tradició cervantina en Jacques el fatalista, sinó sobretot el Tristam Shandy, l’obra també satírica de l’anglés Laurence Sterne que havia triomfat i corregut per Europa a bastament pocs anys abans del naixement de Jacques el fatalista. Eixa influència de Sterne no només s’intuïx sinó que Diderot l’arreplega i presenta ací o allà, més o menys amagada però sense negar-la mai. Un influx i un homenatge necessari i reconegut a l’obra sense la qual mai hauria existit este llibre tal com el coneixem i en el que Diderotdecidit partidari de la felicitat, fa l’aposta pel gaudi de la vida que Jacques el fatalista representa de manera palmària i brillant. 

La seua filla va deixar-nos el testimoni de les darreres hores de l’inoblidable Denis Diderot, després d’haver patit una hemorràgia cerebral, quan en el seu deliri final li parlava de certs epitafis grecs i llatins, i li’ls traduïa, i també ens conta com recità bells versos d’Horaci i Virgili durant la seua última nit. No podíem esperar menys de qui va proclamar en la seua plenitud que no hi havia més deure que ser feliç, i que no devíem exagerar la importància de la pròpia vida ni témer la mort. Més que les revolucions, les llums eren tot açò.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email