VALÈNCIA. De Joan Fuster molt s'ha parlat i escrit però ni de bon tros tant com mereix. També, sens dubte, caldria llegir-lo amb gana. Conèixer-lo amb entusiasme. Saber interpretar allò que comunica. Entendre’l. Treure’n profit. Escorcollem Fuster fins al moll dels ossos!
Aquests darrers dies se’n parla i molt. Llibres recentment publicats analitzen i aproximen l’obra del nostre escriptor més il·lustrat del darrer segle. I de moment del XXI. El més modern i cosmopolita sense pràcticament sortir de Sueca.
Un diumenge, 21 de juny, de fa 25 anys, moria al carrer Sant Josep nº 10, a casa.
El Fuster que aïlla frases m’agrada. El que marca el seu segell amb aforismes. Aquell que instal·la la seua saviesa i enginy al servei d’una oració simple o de subordinades. Les seues experiències forjades en moments de lucidesa, dramàtics, quotidians, ens fan reflexionar de valent. Capaç de treure’ns un somriure sense deixar de fer-nos pessigolles al cervell. De vegades contradictori. I tant, és humà!
La vida, ai!, és tan fragmentària!
*
Res no uneix tant com una bestiesa compartida.
*
Viure és antihigènic.
*
- Què passa?
- El temps.
I, en efecte, això que passa és el temps.
*
“... Humà, massa humà...”
No hi ha res que sigui massa humà.
Amb els aforismes, amb les sentències, descobrim un Joan Fuster en estat de gràcia, brutal. Josep Pla deia que li resultava molt curiós. Ho comentava a propòsit de Judicis finals, recollits a un llibre primordial, Consells, proverbis i insolències. També hi apilava Proposicions deshonestes. L’acostava a un Fuster autèntic, genuí. Fins i tot, Pla dóna a entendre que aquests escrits eren com un dir adéu als moments personals, vitals, als de borrasca. Com “liquidar existències”. Ens remuntem als anys 60. Un miler de proverbis i màximes donaren forma a un llibre fonamental.
Els únics plaers que no defrauden són els imprevistos.
*
No ens hem pas d’enganyar: l’honradesa és un luxe.
*
Creu-me, jove: no et facis cas! A la teva edat, un es passa la vida fent-se trampa a si mateix.
*
El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar.
*
Un polític és oportunista o no és polític.
*
Deixem-ho córrer, doncs.
*
Caldrà donar les gràcies a aquells que van editar el calendari d’“El Mensajero del Corazón de Jesús”. Fuster conta que es va acostumar a llegir cada dia les lliçonetes, les recomanacions, els consells, enmig del santoral o fases de la lluna. Ració quotidiana de “pensament”.
Les trivialitats d’“El Mensajero”, incisives i concentrades, el seduïren. Manifesta que la seua reincident complaença en l’aforisme té aquesta causa “remota i estúpida”. “O no tan estúpida, al cap i a la fi”. Joan explicava que envejava l’anònim jesuïta, redactor del calendari, de ser llegit cada dia per algú en moltes cases.
Sort que la dèria per l’aforisme -cadascú en té la seua- ens ha dut en format llibre els seus pensaments. En intenció de ser “fulls volanders” però sense omplir cap calendari. Altres “plataformes” l’esperaven.
El vesant de Fuster reflexiu, irònic, el de les paraules, dels textos adagi, una mica més al marge de la seua tasca civil, ens apropen a una actitud d’allò més essencial.
Thàlassa! Thàlassa!... Sí, però des de la vora.
*
Cal una gran salut per ser apassionat.
*
L’amor no és una qüestió d’amor, sinó d’habilitat.
*
Som sentimentals per frivolitat.
*
La gent són ells.
*
L’Aforisme, el gènere que ve de cultures llunyanes recala a la Ribera. Vés per on! Va captar autors grecs i llatins tot passant pels llibres bíblics. Va tenir èxit a l’Edat Mitjana. Aïllar les frases, petits consells, normes rotundes com refranys, va estar tendència. Haurem d’agrair a la història, a la tradició, aquest vici de reculls de saviesa concisa; de declaracions enginyoses, morals, científiques, filosòfiques... Erasme al Renaixement i Gracián al Barroc també diran la seua. La Il·lustració, referent imprescindible en Joan Fuster, va posar en mans de La Rochefoucauld tot un grapat de suculentes màximes. Píndoles de reflexió trobem en Nietzsche, “una màquina de fer aforismes”, en Paul Valéry, en José Bergamín... Reivindicació de l’expressió continguda.
A casa nostra van tindre transcendència amb Ramon Llull i alguns altres. No tants com caldria. L’aforisme es reviscolarà al segle XX amb Eugeni d’Ors, ben admirat per l’escriptor de Sueca. Serà amb ell, amb Joan Fuster i Ortells, on es revifa en majúscules.
Sóc optimista: tanco els ulls.
*
M’ODIEN, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.
*
Et discuteixen? Doncs ja comptes en alguna probabilitat de tenir raó.
*
TOTES les idees acaben patint reuma.
*
“Res no és mesquí...” Qui no s’acontenta és perquè no vol.
*
RESPIREM com en el paleolític. No hem avançat gaire, per aquest cantó.
*
Fuster mira amb ulleres de miop, molt ben graduades, més enllà. Lluny, ben lluny! És un seductor, un bon xerraire que convida a la conversa i a la controvèrsia. Un home planer com gairebé tots els savis. És un multitemàtic. Ara seria un narrador “transmèdia”. Un constructor compulsiu d’idees amb capacitat de persuasió. Judicis i Proposicions són com un “un vici innocent”, comentava. Oracions amb gravetat i enginy. Amb rigor i joc. Trellat i reflexió. Són la impertinència buscada. Brillants i didàctiques. Fuster reclama l’“epigrama frustrat”.
Cal considerar, reivindicar sempre, el Fuster punxa, corrosiu i sarcàstic. Explorar el sentimental, l’emocional i el sensible. Tot solet ens sacseja per fer-nos pensar sense reserves. Ens remou les neurones i refresca les idees. Algunes, en aquest indret, xafogoses i amb molta humitat mediterrània.
L’home mai no hauria “inventat” la mar.
*
