John Banville: “Escriuré sobre el cel de València”

VALÈNCIA. “Escriuré sobre el cel de València i els seus núvols. I sobre esta conversa”. La confessió la fa John Banville, àlies Benjamin Black, una nit de maig de 2018 a la porta d’un restaurant de la plaça Tetuan. Hem acabat de sopar amb el grup d’escriptors que ha protagonitzat el primer dissabte del Festival VLC NEGRA, que ha començat fort. Hem tingut el plaer de compartir acte i vetlada amb un elenc difícil d’ajuntar: a més de Banville, van al sopar els francesos Bernard Minier i Franck Tillez, la periodista i escriptora Berna González Harbour, que ha conduït la conversa amb Banville, i el supervendes Javier Castillo. A més, comptem amb la presència del peruà Jorge Benavides i de qui ha sigut el seu partenaire en la primera xarrada de la vesprada, José Carlos Somoza. Fins a quatre idiomes es parlen en les dos taules que hem reservat: anglés, francés, castellà i valencià. Una clara mostra de la internacionalització que ha aconseguit VLC NEGRA en la seua sexta edició.

John Banville parla dels núvols perquè ha tingut l’oportunitat de gaudir, unes hores abans, d’un menjar a la Malva-rosa amb vista a la mar, en el restaurant La Pepica, on hem reservat taula per a ell i la seua editora en Alfaguara, María Fasce, que s’ha desplaçat des de Madrid per a acompanyar-lo durant la seua estada en el festival. I ve meravellat: “El cel d’esta ciutat m’ha enamorat. Este blau tan intens, amb estos núvols tan blancs i el contrast que produïxen… A Irlanda tenim poques ocasions de vore el cel així. Allí hi ha quasi sempre un gran núvol que ho cobrix tot, i no podem fruir d’estos contrastos”.

La llum i l’arquitectura 

Tot i el temps passat, María Fasce recorda la visita perfectament: “Aquell dia estava encantat. Amb el restaurant, la mar, el cel, la gent. Diversos cambrers van vindre a demanar-li fotos i va accedir de bona gana. De València li va interessar la llum i l’arquitectura. També el fascinen la cuina i els vins. Li crida l’atenció la nostra manera de ser, perquè diu que és molt diferent a la dels irlandesos. Hi ha dos països a Europa que li agraden especialment: Espanya i Itàlia”.

Una altra de les coses que sorprén a Banville és el fet de ser més conegut ací que al seu país. “Sempre diu que a Irlanda no el coneix ningú i el continua sorprenent que a Espanya hi haja gent que el pare  pel carrer i li diga que llig les seues obres. Quan tenim un acte sempre em pregunta si vindrà algú”, explica Fasce. Jo mateix li vaig preguntar, abans de la trobada amb els lectors en la Fundació Bancaixa, a la qual van assistir 350 persones, si havia parlat davant d’una quantitat semblant d’espectadors a Irlanda. “Ni paregut”, em va contestar. El director de continguts de VLC NEGRA, Santiago Álvarez, reforça la idea: “Em va dir que una vegada el van convidar a parlar del seu últim llibre a Wexford, la seua ciutat natal, i que hi van anar cinc persones”.

Bona prova de l’admiració que sent per la pell de brau és el fet que la darrera novel·la de Benjamin Black, encara per publicar, amb l’inefable Quirke com a protagonista, transcorre íntegrament a Sant Sebastià. Es titula April in Spain i té una cosa especial. Segons indica María Fasce, Banville ha hagut de canviar d’agent, per la mort de l’anterior, i ha signat amb Andrew Wilye, qui està considerat l’agent més influent del món i compta entre els seus clients amb un bon grapat de premis Nobel: “Li ha recomanat que deixe de publicar amb dos noms diferents, per la qual cosa a partir d’ara la saga de Quirke també estarà signada per John Banville. Però amb una excepció: vam estar analitzant-ho i vam decidir que a Espanya continuaria utilitzant el nom de Black per a presentar les novel·les de Quirke, i serà així fins que ell vullga”. Cal recordar que en 2014 el jurat del premi Príncep d’Astúries de les Lletres va reconéixer “el novel·lista irlandés John Banville per la seua intel·ligent, profunda i original creació novel·lesca, i al seu alter ego, Benjamin Black, autor de torbadores i crítiques novel·les policíaques”.

Literatura en un manual d’instruccions

Durant la seua trobada amb els mitjans Banville prodiga la ironia que el caracteritza: “He acabat considerant a John Banville la meua personalitat de dia i a Benjamin Black la meua personalitat de nit, que pensa i escriu en la foscor, i no està mal tindre un germà en la part fosca. Però, de fet, acabe de dir això i he pensat: no, realment és al revés, Black és un organisme senzill i Banville no, perquè té pensaments més foscos. Hui he descobert moltes coses noves sobre mi i el meu alter ego!”. També es deté a analitzar la bona literatura: “Va més enllà del gènere. Quan la meua dona i jo vam comprar el primer llavaplats, fa molts anys, vaig descobrir que el llibre d’instruccions estava escrit en un anglés meravellós. Molt clar, amb grans moments, molt enginyosos. Estava molt ben fet. La bona literatura es pot trobar en qualsevol lloc”.

Li pregunten, d’altra banda, per la primera vegada que va visitar Espanya: “Quan era adolescent, en 1962, vaig visitar Catalunya. Em vaig enamorar del país perquè venia del fred i gris nord, i de sobte em trobava la llum del sol, que el vi tenia gust de vi i el menjar tenia de gust de menjar. Però no m’hi podia quedar a viure perquè la vida és massa fàcil. El menjar és massa bo, el vi és massa bo i hi ha llum; no podia viure ací, sinó que havia de tornar a escriure al fred nord. El meu ideal seria viure ací sense fer res sis mesos i tornar a treballar sis mesos al nord, però entenc que això no pot ser”.

De viatges i cavalls

En el sopar posterior a la trobada amb els lectors, Banville va mostrar la seua proximitat i antidivisme. Segons apunta l’esmentat Santiago Álvarez: “Va començar a contar històries dels seus viatges arreu del món, però prompte va considerar que era suficient i va obrir la conversa als altres d’una manera molt generosa. Recorde que va preguntar: per què no expliquem cadascun el lloc més estrany en el qual hem estat? I allà estava Javier Castillo, la literatura del qual està en les antípodes de Banville, contant-li les seues aventures”. El jove Castillo, tot un fenomen gràcies a la seua legió de seguidors en Instagram i que signa més que ningú en els festivals, es va fer una foto amb ell i també ironitzava després: “Quina setmana porte, el dimarts una foto amb la reina i hui amb Banville!”.

Álvarez relata una altra anècdota que l’irlandés li va explicar durant la seua estada a València: “Em va contar que fa uns anys estava fent una lectura en una llibreria i notava la gent molt interessada, fins i tot excitada, i pensava: no sé com estic llegint hui tan bé que a la gent li encanta. Lluny d’això, el que passava és que tenia un vidre darrere i en el carrer s’estava celebrant una carrera de cavalls. Un dels animals participants havia caigut i s’havia trencat una pota, de manera que els veterinaris havien acudit per a sacrificar-lo”.

Una autèntica fixació amb les sabates

Gonçal López-Pampló és director literari del Grup Bromera i editor de Banville en valencià, per la qual cosa té un tracte periòdic amb ell: “Malgrat ser un autor de renom internacional, dimensió global i premis importants, encara que figure en les quinieles del Nobel cada any, Banville és una persona molt fàcil de tractar, molt amable, educada i elegant. Cavallerós en el millor sentit de la paraula. És fàcil que un autor d’estes característiques tinga actituds un poc divines, però Banville sempre toca de peus en terra”. López-Pampló ens revela una de les seues fixacions: “Les sabates. Sempre les porta molt ben enllustrades, crida l’atenció per això. I fins i tot comenta coses sobre les sabates dels altres. Per sort em va dir que li agradaven les meues, i sense ironia!”.

El director literari de Bromera subratlla que eixa és una altra de les qualitats que Banville conrea diàriament. I ho il·lustra amb un exemple: “Després del sopar del festival Banville es va mostrar sorprés perquè les portes que donaven entrada al passatge on es trobava el restaurant eren molt altes. Va mirar cap amunt i va preguntar: ‘Abans éreu tan alts i ara –mirant-me– sou tan baixets?’. Immediatament va afegir: ‘Què puc dir-te jo, que soc encara més baixet que tu? Soc molt baix, poca cosa’”. Però, a més d’irònic, Banville també és proper i obert: “Més tard em va dir: ‘Mira, els núvols’. I va alçar la mà assenyalant el cel: ‘Veus eixe núvol redonet i xicotet? A vegades m’agrada pensar que quan muiga em convertiré en un núvol i algú podrà alçar la mà i dir: mira, és John Banville’”.

Una altra de les característiques que destaca López Pampló és la seua amplíssima cultura: “És una persona molt culta, molt més del que traspuen les seues novel·les. Sap molt de cinema, és un gran amant de les sèries, és molt conscient del que significa narrar en diferents formats, i també és un gran aficionat a la música i la pintura. Però, alhora, és capaç de mantindre una conversa d’alt nivell sense resultar pedant, sobretot perquè utilitza la ironia”.

La realitat sempre supera la ficció

No són els únics detalls als quals fa referència el seu editor valencià: “Al sendemà de la seua participació en VLC NEGRA, quan havia de tornar a Irlanda, va coincidir amb la meua dona, que és professora i viatjava a Dublín amb els seus alumnes en el mateix avió. Ens vam trobar en l’aeroport amb ell i li vaig explicar per què estàvem allí. Eixe mateix dia vaig rebre un correu indicant-me l’adreça de sa casa per si la meua dona tenia qualsevol problema durant l’estada i necessitava ajuda. Detalls com eixe parlen de la grandesa de Banville”.

De fet, la capacitat d’extraure conclusions profundes de xicotets detalls és un altre dels trets que es poden inferir de la proximitat amb el geni irlandés. El mateix López-Pampló relata una altra de les reflexions que li va fer un dia: “A vegades m’han preguntat si m’he plantejat escriure ciència-ficció i jo sempre dic que sí, però que no ho faré mai. El món ja em pareix suficientment fantàstic. Només has d’alçar la vista per la nit i contemplar les estreles. Moltes de les llums que estàs veient pertanyen a coses que ja no existixen, són una llum del passat, emesa fa milions d’anys, que ens parla del big bang i l’origen de l’univers. Com es pot superar una història tan extraordinària?”.