Jonatan Penalba: “Faig el que més m’agrada, agafar cançons velles i que sonen diferent” - Àlex Zahinos

VALÈNCIA. El que espera l’interlocutor és que funcione la lògica i qui canta com els vells parle també com els vells. Però el primer que fa Jonatan Penalba (l’Alcúdia, 1991) en despenjar el telèfon és riure com un xiquet: “No sé exactament què vol dir, però a Rosalia li van dir en una entrevista que cantava com les ueles!”, esclata en una rialla quan se li recorda l’epítet que l’acompanya.

Algú va dir, certament, que Penalba canta com els vells. L’expressió la va arreplegar el musicòleg Josep Vicent Frechina i des d’aleshores totes les referències al cantaor incorporen l’afirmació. Ara, més enllà que neòfits en el cant valencià comprenem el que realment significa l’epítom, la llegenda resulta tan temptadora per al periodista com l’adjectiu immarcescible per a un estudiant d’escriptura creativa. El que no es diu tant és que Penalba, sobre l’escenari, també mira com els vells, amb els ullets lleugerament ajustats, estudiant un horitzó que palpa amb les mans. Eixa actitud escènica, clar, contrasta amb la seua jove edat, acabats de passar els 30.

 I fa no res, quan era adolescent i els amics es recreaven en l’última llista d’èxits d’Spotify, ell buscava vídeos del Xiquet de Benaguasil a Youtube. “Estan totes les gravacions que va fer Alan Lomax i és prou curiós; quan sents eixes veus et quedes flipant, però efectivament poca gent s’interessa en com cantaven el Xiquet de Bètera o la Pilareta…”, raona. 

Tanmateix, no va ser a eixa edat quan va descobrir la seua passió pel cant d’estil o les albaes. “Quan tenia 5 anys escoltava el meu germà major cantar i jo ja feia les meues coses; hi ha un vídeo de les festes patronals on jo estic cantant una albà i tenia eixa edat”, recorda Penalba, qui amb 16 anys va ingressar en el Grup de Balls Populars Les Folies de Carcaixent, on realment començà la carrera de cantaor. Una dècada després responia a l’expectació que havien creat les seues actuacions en directe amb un disc, De soca-rel (Temps Record, 2018), on es presenta vestit de fang i condensa la seua ambició: “Igual faig una jota que una cançó d’Obrint Pas. És d’on venim i on anem, açò no acaba mai”.

La intuïció de la seua veu va ser guiada per professors com Pep Moreno i Victoria Sousa, però la seua vocació la va fixar un disc epifànic: Te’n cantaré més de mil (Temps Record, 2009), de Pep Gimeno Botifarra. “El meu déu”, sacralitza el jove cantaor: “quan vaig escoltar el seu disc vaig percebre que era música tradicional però sonava diferent, i el cuquet em picava, jo volia fer això mateix”. 

Tardaria encara un temps a vore en directe al Botifarra perquè, es justifica, no té carnet de conduir i no pot anar a molts concerts, però quan es van produir, els encontres amb l’ídol van resultar definitius i definitoris: “Fa cosa de quatre anys vaig anar a Castelló, a les Festes de la Magdalena, i va coincidir que ell cantava. Vaig anar a vore’l i em va fer pujar a cantar. Eixe dia vaig conéixer Pere Ródenas, el productor de Botifarra i ara també el meu. Eixa nit em va dir: tu i jo hem de parlar”.

L’objectiu per al primer disc era seguir la senda del mestre: agafar la tradició i actualitzar-la mantenint, però, les estructures. “Soc renovador i no ho sóc. El disc sona diferent respecte a la música tradicional, però no vaig mesclar coses. Això ho van fer Els Jóvens, que van aconseguir una meravella”, explica. Altres referents, en este cas contemporanis, Els Jóvens: “És una altra evolució; tenien intuïtiva i sonoritats tradicionals, però van fer coses molt actuals. I van enganxar a molta gent jove, això costa molt”. 

Este és un dels punts que s’apunta per al futur Penalba, mirades fresques entre la seua audiència. La recepta creu tindre-la, però s’han de sumar altres factors: “Pots agafar una cançó tradicional i pegar-li la volta; això no la desvirtua. Però el que hem de fer és mostrar la música que tenim ací a les escoles, perquè molta gent no la coneix”. En eixe mateix sentit, Penalba creu que la música tradicional sembla haver estat “arraconada” pels mateixos programadors de música valenciana.

De Botifarra a Rosalia

“Entenc que la gent purista tinga por que es desvirtuen les coses, però hem d’evolucionar; la tradició és i serà”, reflexiona el cantaor respecte a la inesgotable tensió entre tradició i modernitat en un estil com el seu, amb tants defensors de l’ortodòxia. Ell, quan es tracta de triar preferències ho té clar: a la seua passió per Botifarra ha sumat la devoció per Rosalia. “També m’agrada el flamenc i, en una de les cançons del disc Boda, escolte Rosalía i estic sentint també la Paquera de Jerez. No hi ha paraules!”, confessa emocionat, i defensa el seu esperit: “hi ha gent que parla d’apropiació cultural però no, la cultura s’ha de gastar”.

Eixe entusiasme es podria descodificar com una evolució en futurs treballs cap a camins més transgressors, però Penalba xafa el fre: “Anirem a espaiet. De moment estic fent el que més m’agrada, agafar cançons velles i que sonen diferent”. Eixa línia és on es barregen cants de batre amb Tio Canya o Al país de l’olivera d’Obrint Pas, i també s’actualitzen –va ser un encàrrec a Joanjo Moixino– les lletres tradicionals: “Les jotes són una crítica i les lletres s’han d’actualitzar i reinterpretar-les; em pareixen molt masclistes i no em ve de gust cantar-les així”.

No pensa parar de rodar per tots els escenaris que el requerisquen, tot i que advertix que el que necessita són vacances: “Fa dos anys que no tinc massa temps lliure”. No és només per la música, ja que Jonatan treballa en la cooperativa de l’Alcúdia des dels 16 anys. De fet, lamenta que si no ha pogut perfeccionar la tècnica tant com voldria és perquè el treball sempre li ha restat classes de cant. Però no pensa abandonar la carretera... Amb 5 anys va aprendre on estaven les arrels d’eixa carretera i ara vol saber quantes bifurcacions té en el seu camí. La veu és de vell, la mirada potser també, però la curiositat és la del mateix xiquet que riu en despenjar el telèfon.